12-O: De Joseps, Joans i Ases...

Les portades dels diaris sempre marquen posició, però poques vegades despullen més la ideologia del mitjà que l’endemà de dates molt assenyalades. En aquest cas, fixem-nos en les primeres pàgines de l'endemà del 12 d’octubre, la festa nacional espanyola o Día de la Hispanidad. 

Si prenem les portades d’‘ABC’ i ’Ara’ del dijous 13 d’octubre de 2015, es veu ben clar. El diari espanyol està d’enhorabona i no ho dissimula gens. La Família Real, quadrada i saludant al pas de l’exèrcit, ocupa tota la plana. El titular, gairebé paròdic de tan grotesc, exclama: ‘Toda España celebra España’. En fi, sense sorpresa.

A l’altra banda, l’’Ara’ tampoc pot –ni vol- ocultar les seves filies i fòbies. ‘Espanya incompleix cada any la llei del límit de despesa’, titula, gens misericordiós en un dia d’exaltació espanyola. I remata la jugada amb una gran foto panoràmica de Plaça de Catalunya on es vol fer evident el poc poder de convocatòria de l’espanyolisme organitzat.

Als diaris els agraden aquestes dates, en què, per fidelitzar el lector, es permeten certes llicències estilístiques o simplement carreguen les tintes més que de costum. I si estan contents amb el resultat, a vegades no els importa ser reiteratius i repetir, perquè no, la portada de l’any anterior.

Així ho han fet almenys en aquesta ocasió. Si mireu (a sota) la portada d'ABC del passat dijous veureu que s'assembla telegràficament a la publicada fa un any. La de l'Ara' és menys evident, però hi tornem a trobar la fotografia central (mateix tema, mateixa tesi, mateixa perspectiva!) de la manifestació 'constitucionalista'. Així que ja ho veieu, dues línies editorials oposades, dos estils diferenciats, però alguns tics compartits.  

Inquietuds de setembre

Un dels riscos de dedicar posts a repassar l’hemeroteca d’un any enrere és que tard o d’hora t’acabarà tocant regirar les portades de setembre. Oh, sí, el setembre. Gairebé ho podríem dir de memòria: nou curs escolar, depressió post vacacional, dades d’ocupació esperançadores, Catalunya aixeca el teló i sant tornem-hi.

Per sort, jo i la meva depressió post vocacional estem fets a prova de titulars estacionals. No ens reca, doncs, tirar-nos de cap a un altre dels temes recurrents d’aquestes dates, i quan dic dates sabeu que em refereixo a l’11 de setembre. Oh, sí.

Ha costat, però ja som al cap del carrer! O és que potser pensàveu que en un bloc de tan nostrada propietat es podia obviar la cobertura informativa de la Diada Nacional? No, no ho pensàveu... No negaré que la temptació de prescindir del tema era gran, i en honor a la veritat diré que tampoc ens hi esplaiarem. Però mireu aquesta portada: 

Si us fixeu en l’esguard de l’Homo Naledi, que ‘El País’ va considerar oportú publicar en portada aquell dia, no sembla gaire content amb el fet que la campanya de les catalanes arranqui “con ligera ventaja secesionista”. Ara, que, això seria atribuir una intencionalitat (molt animal) als portadistes del diari. Potser allò que realment inquieta aquest aprenent d’Homo Erectus sigui la perspectiva d’un altre curs polític marcat pel procés català, que se li està fent etern. Però qui ho sap, fet i fet, té tota la pinta de ser un baula perduda.

I ara, si realment voleu recordar què deien les portades de l’11 de setembre de 2015 i de l’endemà (sempre més sucoses) les trobareu totes en aquest enllaç. Val a dir que, malgrat les disquisicions i la fatiga del nostre homínid, la Diada de l’any passat va estar marcada per l’inici de la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya, la qual cosa va donar una projecció política i mediàtica afegida la celebració.  

Merda per un tub

Tensió, crisi, renovació, retirada, desfilada i diàspora. Heus ací diverses apreciacions sobre l’esdevenir del Partit Popular que trobàvem estampades a les portades dels diaris el 27 de maig del 2015. Ara fa tot just un any, i avui molts es pregunten què n'ha quedat d'aquell ànim renovador. 

Al final, ni tanta diàspora, ni tanta crisi, ni –evidentment- gaires senyals de renovació. Però llavors eren dies de ressaca electoral (autonòmica i municipal) i els resultats convidaven alguns barons del PP a pronunciar-se en aquest sentit, amb l'aprovació unànime de la ‘brunete’, com veieu aquí sota. Rajoy aguantava el tipus. Com sempre.

Una seqüència tediosa i de desenllaç previsible, potser sí. Però atenció, guionistes, que un deliciós ‘spin off’ d’aquesta pèssima sèrie ens alegrava el dia: L’aparició estel·lar de l’ex 'comissionista' del PP de Rus a València, el gerent corrupte d’Imelsa, el ‘yonqui dels diners’ -com li agrada definir-se-. Esperpèntic personatge.

Perpetrador i notari del saqueig a la Diputació de València, Marcos Benavent reapareixia als jutjats transmutat en una mena de hipster desmillorat, amb aura de sanador (fraudulent), escampant la profecia redemptora: “Va a salir mierda por un tubo”, proclamava davant les càmeres abans d’entrar a declarar. I tant si en sortiria, de merda. Però Rajoy aguantava el tipus, i bé que l’aguanta encara. Com sempre.

L’hemeroteca ens regala la seva imatge i les seves declaracions, si us plau, no us les perdeu!

                                                                                                                       El Mundo                                    

D'Innova a Ciudadanos

No és que el Cas Innova esclatés aquell dia, però el 29 d’abril de 2015 es va efectuar una operació policial relacionada de força envergadura, amb la detenció d’una tinent d’alcalde de Reus (l’epicentre del conglomerat empresarial investigat) i 8 persones més relacionades amb la mateixa causa.

Aquest és un macro cas encara obert que consta de 14 peces separades i més de 110 imputats, i que recentment ha dut el jutge instructor a demanar auxili a instàncies superiors en veure’s al límit del “col·lapse”. Un cas que mereixeria, sens dubte, el comentari de l’expert jurista d’aquest bloc... 

La premsa catalana se’n feia eco a les respectives portades i amb nivells d’entusiasme diferents. Cadascú és lliure d’interpretar per què l’Ara destacava el cas de les reclamacions de l’euro per recepta tombat pel TC, per què ‘El Periódico’ titulava sobre Innova en clau preelectoral, o per què ‘El Punt Avui’ no obviava per una vegada una notícia que afecta el partit de govern i alguns dels seus responsables polítics.

I mentre les capçaleres d’aquí reflectien, poc o molt, l’abast de l’’Operació Cirurgia’ –un cop més, bravo per l’enginy semàntic policial-, la premsa estatal feia les seves càbales sobre la batalla interna al PSOE.

La baralla de galls –clandestina- entre el secretari general i la presidenta andalusa, amb la corresponent i inestimable intervenció de Felipe González, feien les delícies de rotatius com l’’ABC’ i ‘La Razón’. No així a ‘El Mundo’, que relegava el tema al faldó inferior en benefici d’una entrevista exclusiva al president egipci, Al Sisi.

I no m’oblido d’’El País’. L’ex referent periodístic espanyol no va fer sang amb la crisi del PSOE, doncs hi ha vies més sibil·lines de fer mal. Per exemple, sumar-se a la campanya per Ciudadanos, estampant a quatre columnes una declaració d’intencions electoralista del partit de Rivera: “Ciudadanos descarta pactos de gobierno antes de las generales”. Doncs enhorabona, que deia aquell. 

 

Els 'crítics' del PP

L’hemeroteca ens recorda que, tot just fa un any, la política espanyola vivia un episodi poc freqüent. Parlem de les discrepàncies públiques i notòries –“escletxa”, segons alguns mitjans- al sí del PP, per la reforma de la llei de l’Avortament.  

De manera gairebé insòlita, fins a 5 diputats populars van votar en contra de la reforma del text al Congrés. Eren els afins a Gallardón, autor d’un primer projecte de llei tan retrògrad i impresentable que Rajoy va haver de retirar-lo per falta de suports, el què va motivar la dimissió del ministre.  

Diu el tòpic (i ensenya la Història) que l’esquerra s’ha caracteritzat per la seva capacitat de dividir-se i perdre’s en escissions ideològiques, mentre la dreta actua ‘com un sol home’ pels seus objectius polítics. El cas de la llei de reforma de l’avortament pot ser entès com l’excepció que confirma aquesta norma no escrita.

És clar que quan electoralment escombres des l’apolític fins al falangista més animal, i des del liberal moderat fins a l’ultra catòlic, el sorprenent és que fissures com les provocades per l’avortament no apareguin més sovint. Vist així, potser allò que caracteritza el PP no sigui la seva pretesa unanimitat, sinó saber rentar la roba bruta a casa... 

BPA i l’oportunisme mediàtic

Ara fa un any el govern andorrà intervenia Banca Privada d’Andorra (BPA) després que els Estats Units l’alertessin que l’entitat hauria col·laborat en el blanqueig de capitals d’activitats tan entretingudes com el tràfic de persones, el delicte organitzat i la corrupció. No és que aquest banc, el tercer més gran del país, despatxés directament amb els delinqüents, però feia la vista grossa amb els moviments dels seus ‘blanquejadors de diners de tercers’, els testaferros.

El cas era prou gros per omplir bona part de les portades del dia, especialment les catalanes. Com és normal, cadascú mira la realitat des d’un angle, i hi ha qui no desaprofita l’ocasió per fer llenya de l’arbre caigut, com se sol dir. O no és això el què va fer ‘El Mundo’ titulant a tota pàgina: ‘Intervenido por blanqueo el banco que utilizaron los Pujol’?.

Sí, el BPA és l’entitat financera on Jordi Pujol va ocultar l’herència familiar –i alguna cosa més-. Però és que el banc tenia fins a 923 clients presumptament sospitosos de blanqueig de capitals, titulars de 1.000 milions de volum de negoci (segons una auditoria pública andorrana), i alguns d’ells lligats a grans delinqüents, màfia russa i xinesa i el cartel de Sinaloa.

És en aquests que se centrava la investigació i la preocupació del Departament de Delictes Financers del govern nord americà. Però, perquè ser fidels al fons de la cosa podent carregar les tintes contra un blanc fàcil, el ja desposseït de tot honor ex president?

Per cert, aquesta mateixa setmana l’Agència Estatal de Resolucions Bancàries (AREB) –equivalent andorrà del FROB- ha fet pública la mencionada auditoria al BPA, que confirma el volum de negoci sospitós. Una quantitat que representava el 19% de l’activitat del banc, en mans, això sí, de tan sols el 3% dels clients, tots ells bellíssimes persones. 

CiU, a l'hemeroteca

 Quin invent, l’hemeroteca. Seguim el rastre dels titulars de premsa fins un any enrere -12 de febrer de 2015-, i què descobrim? Una picabaralla a la federació de Convergència i Unió. Insòlit, eh? Els mitjans s’han posat les botes, durant anys, gràcies a les diferències i retrets recurrents entre els dos socis, entre Pujol i Duran, entre Mas i Duran, entre qui sigui i Duran.

 Però aquesta gloriosa etapa de la política catalana es va tancar el juny del 2015, amb la separació definitiva de convergents i democractacristians. Ja ho sento, perquè ara només ens queda -a nosaltres i especialment a Duran, l’oblidat- tirar d’hemeroteca per reviure-la.

També és divertit comparar el discurs dels diferents mitjans respecte aquell matrimoni impossible, i intuir –per dir-ho fi- qui li augurava més futur, qui minimitzava els problemes de convivència, i qui el volia rematar. 

“Amenaça de ruptura a CiU”, titulava aquell dia ‘El Periódico’; “Unió fa pinya amb Duran i CDC evita el xoc”, interpretava l’Ara’; ‘Duran acusa a CDC de desautorizarle y CiU se instala en una nueva crisis’, apuntava ‘La Vanguardia’, això sí, excloent la notícia de la seva portada. Un cop més, no hi ha titulars innocents, ni informació ‘objectiva’.

"Acord!"

De consensos improbables i acords in extremis n’hem après molt últimament a Catalunya. L’hemeroteca ho confirma. El gener de 2015, ‘acord’ per celebrar eleccions el 27-s; al juliol, ‘acord’ sobre la llista ‘conjunta’ de Junts pels Sí; i fa dos dies, ‘acord’ d’investidura per no repetir eleccions. I tots, sempre, en temps de descompte.

La cultura last minute en què s’ha instal·lat la política catalana en els temps del procés té una lectura mcluhaniana clara: L’acord és el missatge, és a dir, ho acordin com sigui per l’amor de Déu. 

D’aquí que els pactes a darrera hora s’hagin celebrat, successivament, com victòries contra els elements i èxits “de país”. Mostres de replegament nacional, no exemptes de renúncies, imposicions i males arts, per cert.

"Hi ha acord!", és la proclama dels qui han empès cap a aquest escenari sense reparar massa en el com ni el per a què. L'important era, és, seguir endavant, sempre endavant cap a... un nou acord! Vegeu aquestes dues portades, una de ben recent i l’altra d’avui fa tot just un any, que confirmen que vivim en l’acordisme, si se’m accepta el neologisme, sempre a càrrec d’uns mateixos actors. 

Proveu d'encertar a primer cop d'ull la data i l'acord als quals remet cada titular. 

De portades i murs

No es pot dir que aquests dos diaris acostumin a coincidir en la seva interpretació de la realitat. Sorprèn, doncs, el titular de portada (‘Cau un altre mur’), que compartien el 18 de desembre del 2014, ara fa un any, l’endemà de l’anunci del restabliment de les relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units.

És clar que la notícia era prou important com per dedicar-li portada sencera, i de fet la majoria de diaris espanyols ho van fer. ‘El País’ va optar per un titular més asèptic com ‘EUA i Cuba obren relacions’, mentre ‘ABC’ es va inclinar per subratllar el paper dels nord-americans: ‘EUA s’obre a Cuba’.

El sorprenent de la mimesi entre ‘Ara i ‘El Periódico’ és que arribessin a la mateixa formulació havent optat per un titular de càrrega simbòlica. Donar per fet que el lector ja coneix la notícia i optar per interpretar-la com un capítol pòstum de la Guerra Freda no és, en sí mateix, una coincidència improbable. També ho va fer ‘La Vanguardia’: “Els EUA i Cuba anuncien la fi de la seva guerra freda’.

Però els portadistes de l’Ara’ i ‘El Periódico’, que la nit abans es degueren sentir enginyosos i únics estampant el ‘Cau un altre mur’, van despertar el 18 de desembre amb un ensurt respectiu, igualment equiparable.

Dit això, un any després de la notícia continua el bloqueig econòmic dels Estats Units a Cuba. Pel què sembla el mur cau lentament, si és que cau.

Primer, després...

Avui comencem per la teca, que hi ha gana. Ara que es veu que el futur de Catalunya depèn d’un sol individu –pels uns i pels altres, diguem-ho tot- resulta graciós recordar el panorama que teníem just fa un any, el 4 de desembre de 2014. Un diari de pes reproduïa aquesta cita: “Hem de ser generosos, primer el país, després el partit, i després el jo".

Doncs vaja, qualsevol diria que a última hora hem invertit els termes, president. Algunes nits encara em desvetlla una imatge seva proclamant “puc ser el primer o l’últim pel bé del procés". Llavors bec un got d’aigua glaçada i torno a dormir, mentre em repeteixo que només era un somni. Pel què fa a la CUP, em temo que he de celebrar que aquell dia, 4 de desembre, no hi havia titular per a ells. I deixem-ho així, que prou feina se’ls ha girat ARA.

Agafo aire i passo a comentar, ara sí, una bona notícia. I és que amics, fa un any que Antonio López va enllestir per fi el gran retrat de la família real que l’havia dut de corcoll ni més ni menys que 20 anys. Hi ha gent que s'entreté amb les coses, gent que les deixa per última hora, i després hi ha Antonio López. Gràcies per fer-nos sentir millor.

I acabarem el repàs repartint joc cap a l’Espanya pepera, easy job. “El Gobierno quiere limitar a seis meses las investigaciones judiciales”, explicava ‘El País' aquell dia. ¿Així doncs el PP volia racionalitzar els tempos de la Justícia? I tant. En particular els tempos que afecten els molt diversos processos judicials per corrupció oberts al partit, i que com tothom sap, s'allarguen innecessàriament. 

I fins aquí les notícies!

                                                  Change we need (?)

20-N

El 20-N de 2014 va ser un dia tan gris com qualsevol altre 20-N, amb l’agreujant del traspàs de la Duquesa de Alba, que els diaris de paper no van poder recollir perquè la insensata va morir de matinada. “Hasta luego, cocodrilo”, degué pronunciar davant del mirall abans d’expirar, la catxonda.

Potser per contrarestar aquesta escena tan crua, el diari ‘Ara’ es va empescar, per segon any, una portada dibuixada íntegrament per un nen, o nena, no ho recordo. A l’interior, les notícies també les il·lustraven dibuixos en lloc de fotografies. Era la contribució naïf del rotatiu al Dia Mundial de la Infància.

Si anem a la notícia del dia, no hi ha dubte que va ser la querella criminal del fiscal general de l’Estat contra el president Artur Mas pel seu “suport personal i material” al 9-N. El tema va acaparar –gairebé- totes les portades.

Amb l’aval de la majoria de fiscals espanyols, l’aplicat Torres-Dulce imputava fins a quatre delictes a l’ara president en funcions del Govern, per haver desobeït el Tribunal Constitucional en relació amb el ‘procés participatiu’, o simulacre de consulta. El TC, garant de la Constitució del 78, llei de lleis que va deixar el debat territorial lligat i ben lligat, tres anys després del 20-N original. Com han canviat algunes coses, oi? 

Ubi est, Teresa Romero?

No es pot negar que el 6 de novembre de 2014, ara fa just un any, va ser un dia ric en notícies. N’hi ha una que, vista avui, retrata molt bé la volatilitat de la política espanyola dels darrers mesos, o la fragilitat de la demoscòpia, si ho preferiu. “L’hegemonia de PP i PSOE salta pels aires amb la forta irrupció de Podemos”, titulava ‘El País’. Torneu-ho a llegir perquè hi diu Podemos, no Ciudadanos. Ciudadanos, repeteixo, el partit avui cridat a ser –literalment?- el fre a la temuda esquerra (ex) bolivariana i l'amortidor de la desbandada popular.

Però no ens encallem que hi ha més notícies, i més alegres. O em negareu que la retirada d’Alfonso Guerra del món de la política alleuja l’esperit? Perquè estem parlant d’aquest mateix dia, el dia en què el ‘respatllador’ de l’Estatut va anunciar el seu adéu. Poc que el trobem a faltar, al piròman, especialment aquesta setmana.  

Per cert, també podríem dir, posant-nos magnífics, que el 6 de novembre va marcar el final de l’era Obama. Sí, perquè els republicans havien guanyat les eleccions legislatives i passaven a dominar el Congrés nord-americà, ergo, en bona mesura el curs de la política del país.

Mentrestant, a casa nostra faltaven tres dies pel 9-N, i ‘La Vanguardia’ i ‘El País’ destacaven que Mas “oferia negociació” a Rajoy després de la consulta participativa. L’Ara’ s’inclinava per una coseta molt més neutra: “Mas crida a votar en legítima defensa”. Ho llegiu prou be? 

I permeteu-me, en darrer lloc, que recuperi el fil d’aquella infermera madrilenya vilipendiada, infectada d’ebola i acusada de negligent, que vam citar al primer post d’aquesta nova secció. Avui fa just un any que la dona va poder sortir d'aquell hospital. On pares avui, Teresa Romero? 

En mons paral·lels

Els primers en publicar la fotografia de José Palazón van ser el digital ‘eldiario.es’ i el diari ‘Ara’, respectivament. Era el 23 d’octubre de 2014 i la realitat se’n fotia de la ficció: A Melilla, terra de frontera, vides penjades -i penjant- d’un fil, inesperats voyeurs d’una partida pornogràfica de golf, amb actors professionals totalment desinhibits.

Eren dies de pretesa alarma social, dirigida des de certa premsa, per l’entrada “massiva” de persones a través de la tanca de Melilla. El PP estudiava (sic) legalitzar l’expulsió immediata d’immigrants o ‘devolució express’. Però una cosa no tenia res a veure amb l’altra.

L’actualitat tenia altres cares, i aquell dia ens portava fins al Canadà, un país on sempre va tot be. O gairebé. Uns “pistolers” havien disparat a les portes del parlament canadenc, “sembrant el pànic a Ottawa”, deia ‘El País’ en un atac de periodisme contingut.

Molt lluny d’allà, a l’altra banda del món, és on –havien viscut- contents els...Pujol. La confessió d’El Pare havia obert la porta a l’escrutini de les trapelleries del fillets, i aquell 23 d’octubre a mitja tarda es procedí a la detenció i registre de diverses empreses d’Oleguer Pujol –el petit, el guapo-, per operacions immobiliàries poc clares. Hores més tard sortia en llibertat amb càrrecs i sense càrrec de consciència, com ens demostraria temps després al Parlament en la primera compareixença hipster de la història de la Cambra.

I el procés? Ai... “Mas pacta amb Junqueras aparcar les diferències fins després del 9-N”, titulava un diari. O sigui, d’eleccions immediates després de la consulta res, Oriolet. I ves pensant en un concepte xulo: llista unitària. L’auca del senyor Mas avançava imparable, com no podia ser d’altra manera. Amén.

Falta un mes pel gran dia

Aquell matí ens llevàvem amb una certesa en portada. La gestió del virus de l'Ebola havia estat un nyap, amb epicentre a Madrid i molt a desgrat d'una infermera maldestra. Ens ho retreia Europa, alarmada davant l'eficàcia pàtria i el "risc" que el virus s'animés a voltar per l'espai Schengen. Sí, eren temps de periodisme mèdic i algún titular medicinal, analgèsic: "Rato i Blesa, imputats per les targes 'black'". Era el 9 d'octubre del 2014, avui fa un any, i la cosa prometia.

The process no defallia, com és obvi, ni decebia la claca masista (la resta del món...). Amb la consulta promesa prohibida, a cal 'bloc sobiranista' tot eren penúries i cimeres secretes per TV3. Tot, a exactament un mes del 9 de novembre, el 9-N, the day, la data que passarà a la història com el dia que... Bé, això encara havia de passar, no fem trampes. Eren, dèiem, temps de dubtes raonables: desobediència, claudicació o enginyeria processista. Sabem ara que començava un procés molt participatiu, com volguent dir.
Mentrestant, en algun racó del planeta colindant a la planta 5 de l'hotel Palace de Madrid, algú tenia motius per estar content. Algú que veia descarrilar el procés i recuperava, pressumptament, veu a la federació de CiU i crèdit a la Carrera de San Jerónimo. Però així com Maradona ens va ensenyar que "de esos polvos viniero estos lodos', ningú va advertir el senyor diputat que després dels 'gozos' vénen, indefectiblement, 'las sombras'. És clar que llavors només era el 9 d'octubre de 2014 i, també per a Duran, la cosa prometia.

Benvinguts a 'Al cap de l'any', l’espai que avui estrenem i que hem anomenat així en un intent barroer - però simpàtic - d’enllaçar amb la secció que substitueix, ‘Al cap del carrer’. En periodisme es procura que el nom (sí) faci la cosa, i per això entendreu que hagi estat tan telegràfic: ‘Al cap de l'any' és, oh sorpresa, un espai per rememorar l'actualitat informativa que ens entretenia ara fa un any, en clau...meva. Entretinguda missió.