La dansa dels dilluns

Aquesta setmana acaba la sèrie de 20 posts que la Melània ens ha preparat. Com que ha tingut molt bona acollida el curs vinent també reservarem espai per una segona temporada (com si es tractés d'una sèrie televisiva)

Akram Khan és un ballarí i coreògraf britànic molt celebrat entre els artistes contemporanis. Amb les seves peces ha creat un treball que ha contribuït molt significativament a definir les arts al Regne Unit en els darrers anys. Es va formar inicialment en la dansa tradicional hindú Kathak que al llarg de la seva formació i la seva carrera com a ballarí i coreògraf va unir amb la dansa contemporània.

Una de les seves principals col·laboracions ha sigut com a coreògraf de l’English National Ballet, junt amb la directora Tamara Rojo, pel qual ha creat darrerament la seva pròpia versió del ballet romàntic Giselle.

Ha treballat conjuntament amb nombrosos artistes com Juliette Bioche o la cantant Kylie Minogue, ballarins i coreògrafs reconeguts com Sylvie Guillem o Sidi Larbi Cherkaoui, amb artistes visuals com Anish Kapoor, l’escriptor Hanif Kureishi o compositors com Steve Reich o Ben Frost. .

Avui veurem un fragment de la seva esmentada coreografia de Giselle.

La dansa dels dilluns

Sol Picó començà a ballar de ben petita a Alcoi, on es diplomà en dansa clàssica i dansa espanyola. Posteriorment començà a fusionar allò que havia après, per exemple ballant flamenc amb puntes de ballet clàssic, definint així el seu llenguatge propi i segell personal.

El 1994 constitueix la seva companyia professional de dansa contemporània. Al llarg de la seva trajectòria amb més de 30 espectacles creats, ha combinat el teatre de sala amb produccions de carrer, inserint el seu llenguatge en l’entorn urbà i fusionant diferents tècniques i disciplines.  Les seves peces són un gran ventall d’aspectes de la vida quotidiana, el gènere, la immigració, el fracàs, el poder, la por, l’amor... i ho fa des de la força i la precisió, seguint el seu estil dinamitzat per l’humor. Planteja preguntes per explorar a través dels sentits, qüestionant allò establert i posant en comú aspectes aparentment contraposats.

Ha sigut reconeguda amb importants premis nacionals com el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Cultura entre d’altres.

La veurem al seu espectacle Bésame el cactus (2000) on Sol Picó es debat en una lluita d’obstacles amb materials, amb el públic o amb ella mateixa, convertint aquesta confrontació en un joc ple d’humor i dinamisme. Espectacle que fa referència al risc i a la por, estructurat amb un plantejament molt senzill, només amb pocs elements posats en escena, proposa moments molt intensos i desafiants, debatent-se entre la interpretació, la paraula i la dansa.

Al llarg de tot l’espectacle, amb una  coreografia molt propera, aconsegueix establir un estret diàleg amb el públic.

La dansa dels dilluns

Fred Astaire és reconegut com un dels ballarins més influents del cinema musical de la història. Ballà en les més aclamades pel·lícules musicals que renovaren la imatge de la dansa amb una gran jovialitat i elegància. Fou guardonat amb un Oscar honorífic a la seva llarga i plena carrera i pel seu virtuosisme que l’havien portat a ser anomenat com el Príncep de la Dansa.

Ginger Rogers, gran actriu, cantant i ballarina cinematogràfica reconeguda fou una de les principals i més duradores parelles artístiques de Fred Astaire. Amb una llarga i frondosa carrera cinematogràfica amb 37 pel·lícules i guanyadora d’un Oscar, ha marcat una època i una revolució en la història del cinema musical.

Els veurem ballar en un passatge de Swing Time, (1936) amb música de Jerome Kern, una de les millors pel·lícules musicals de tots els temps. Ambientada a Nova York, explica la relació i els entrebancs divertits que sorgeixen en aquesta entre un ballarí sense diners i una ballarina que ensenya i balla a Nova York. 

La dansa dels dilluns

Wayne McGregor és un cèlebre coreògraf i director britànic. Pioner i innovador en canviar i redefinir la dansa en l’època contemporània. Ha aprofundit i explorat el moviment i el seu potencial, experimentant i treballant conjuntament amb altres formes artístiques, disciplines científiques o tecnològiques, creant així treballs i peces multidisciplinàries de gran complexitat i interès.

Director artístic de la seva pròpia companyia de dansa Studio Wayne McGregor amb la qual ha creat més de 30 ballets, i coreògraf resident del Royal Ballet de Londres. Al llarg de la seva carrera ha pogut col·laborar amb grans músics contemporanis com Max Richter o Steve Reich, dissenyadors o artistes visuals com Olafur Eliasson, entre molts d’altres importants escriptors, directors de cinema o arquitectes.

La dansa d’avui, Chroma explora el drama del cos humà i la seva habilitat de comunicar extrems del pensament i l’emoció.

Els ballarins ballen al ritme de la música original de Joby Talbot amb arranjaments de l’American rock band and the White Stripes, i amb l’escenografia lluminosa i minimalista de l’arquitecte John Pawson. Amb l’experiència d’un espai pràcticament sense límits, el llenguatge i l’articulació del moviment del cos esdevé clar i arquitectònic.

Va ser estrenada el 2006 I va rebre el premi Laurence Oliver Award a la millor nova producció de dansa.

La dansa dels dilluns

Tamara Rojo, és una ballarina espanyola que nasqué el 1974 al Canadà; es formà a l’Escola de Victor Ullate i ballà amb la seva companyia a Madrid. Posteriorment fou contractada pel Ballet d’Escòcia i després seguí la seva carrera com a ballarina principal de l’English National Ballet de Londres, del qual després n’ha sigut la directora artística, i del Royal Ballet de Londres.

Avui la veurem ballar els Cinc valsos de Brahms a la manera d’Isadora Duncan, en una coreografía de Frederick Ashton que va estrenar amb el Royal ballet de Londres el 1975.

Isadora Duncan fou una ballarina revolucionaria, la primera que plantejà noves possibilitats en un món dominat per la dansa clàssica. Buscà el moviment de la natura, en les ones del mar o els arbres i va fer un retrocés en la cultura antiga grega, en la seva llibertat de moviment i de pensament. Es va desfer de la roba típicament clàssica per sortir a ballar amb unes robes semblants a les túniques gregues, molt senzilles, molt lleugeres, i el més important: descalça. Treballava amb la improvisació i no amb una estructura rígida de passos, el ball per ella havia de ser una prolongació dels moviments naturals del cos, la dansa posava a l’individu en comunicació harmònica amb la natura.

Café Muller, de Pina Bausch

Pina Bausch és una de les coreògrafes més significatives del segle XX. Nasqué i estudià a Alemanya sota la direcció de Kurt Joos, important coreògraf expressionista alemany que desenvolupà la idea de la Dansa-Teatre, per a partir del 1973 esdevenir la coreògrafa de la companyia de dansa de la ciutat de Wuppertal. La companyia, amb les coreografies de Bausch que combinaven elements de la vida quotidiana amb un gran contingut poètic, malgrat la controvèrsia que va provocar a l’inici amb les seves propostes, es guanyà poc a poc el reconeixement internacional i tingué una influència decisiva en l’evolució de la dansa contemporània arreu del món.

Café Müller, basada en música d’Henry Purcell, explica històries de solituds, de dolors, i alhora la recerca d’una nova dansa on l’obligació és la de no presentar la aparença bonica de les coses sinó de desenvolupar la raó essencial i profunda dels sentiments. amb les temàtiques que Bausch porta amb la coreografia, la solitud, allò desconegut i el reconfort.

L’escenari amb la sala nua, grisa amb al fons una porta giratòria de vidre i plena de taules i cadires de cafè desocupades, mostra l’absència de persones, la buidor i la dificultat de comunicar-se. Només dues ballarines amb un camisó blanc, tres homes vestits de fosc i una última dona pèl-roja, apareixen i desapareixen en aquest escenari.

És una de les peces més emblemàtiques de Pina Bausch, i l’única on ella hi ballava, amb els ulls tancats.

La Dansa dels dilluns

Nacho Duato va estudiar a Londres, a Brussel·les a l’escola de Béjart i a l’escola d’Alvin Ailey a Nova York. Va ballar al Nederlans Dans Theater on també treballà com a coreògraf junt amb Jiri Kylian. Entre el 1990 i el 2010 fou el director artístic de la Compañia Nacional de Danza a Madrid i posteriorment la deixà per unir-se al Teatre Maialovsky de Rússia com a director artístic i reconegut com a figura clau de la dansa clàssica mundial.

 Arenal és una coreografia està inspirada en les cançons de Maria del Mar Bonet, per mostrar el caràcter alegre i desinhibit mediterrani en contraposició a la lluita quotidiana per la vida. Ho fa contraposant un grup d’homes amb un de dones que ballen motivats per l’alegria de la música. Per altra banda una dona balla sola quatre cançons cantades a capella, amb un contingut més cru de la realitat. Maria del Mar Bonet expressà que davant la coreografia de Duato d’aquestes cançons pròpies de la tradició antiga mallorquina, lligada a la vida agrària, la reporten a donar el valor a aquests petits tresors de la història.

La dansa dels dilluns: William Forsythe

William Forsythe és un coreògraf americà resident a Alemanya que va ser el director artístic del Ballett Frankfurt entre el 1984 i el 2005, any en que fundà la seva pròpia companyia, The Forsythe Company. Creador de més de 100 treballs, és una de les peces claus del ballet contemporani i una inspiració per molts coreògrafs d’arreu del món. Ha tingut un paper clau en la recerca, educació i documentació de la dansa, creant també un programa informàtic (Improvisation Technologies: A Tool for the Analytical Dance Eye) per companyies i conservatoris d’arreu i igualment per escoles d’arquitectura.

Veurem The Second Detail, una peça per 14 ballarins, on Forsythe reconstrueix un cànon clàssic del ballet. Ho fa fragmentant no només la dansa sinó també les llums, l’espai i el so (ja que fou ell mateix que dissenyà les llums i l’escenografia). Utilitza moviments contemporanis en un caos organitzat jugant amb composicions geomètriques i diferències rítmiques, aspectes característics del treball coreogràfic de Forsythe.

La dansa dels dilluns

Maya Plisétzkaya està considerada com una de les més grans ballarines del segle XX, mite i llegenda de la dansa clàssica que li permeteren assolir el títol de Prima Ballerina Assoluta.

Filla d’una família d’artistes d’ascendència jueu lituana, es va convertir en Primera ballarina del Teatre Bolshoi amb 18 anys amb la interpretació que la feu més famosa: La mort del cigne. Tot això malgrat perdre els seus pares quan ella era encara petita, doncs el seu pare fou executat per ordre de Stalin i la seva mare fou deportada.

Després dels seus anys d’èxit a Rússia, començà a viatjar i col·laborar internacionalment, convertint-se en directora del Ballet de l’Òpera de Roma, o de la Compañía Nacional de Danza a Espanya. Incorporà aspectes més moderns en el seu repertori clàssic, col·laborant amb coreògrafs com Maurice Béjart o Roland Petit que crearen coreografies específiques per ella.

La veurem en La mort del cigne, peça que retrata els últims moments de vida d’un cigne ferit. Basada en la música de El carnaval dels animals de Camille Saint-Saens va ser  creada el 1905 per Michel Fokine sota la petició de la ballarina Anna Pávlova, que en fou la seva primera intèrpret. És una peça molt breu però molt estimada per les principals figures de la dansa clàssica.

En ella destaquen la fluïdesa de moviments, la llibertat i agonia que expressen els braços, les cames que s’estenen i pleguen en els últims instants. Tot i que Pávlova va ser la primera ballarina i creadora d’aquesta peça, és Maya Plisétzkaya qui la feu brillar. Amb la seva plasticitat, l’elegància i lleugeresa del seu coll i els seus braços, el seu perfil de Reina de l’aire dotaren de formes ondulants que s’amplien i s’escurcen en la seva interpretació.

La dansa dels dilluns

Sylvie Guillem, ballarina que amb 16 anys ja fou membre del cos de ball de l’Opera de Paris i amb 19 la principal ballarina solista nomenada per Rudolf Nureiev, aleshores director de l’Opera de París i posteriorment primera ballarina també del Royal Ballet de Londres. Posteriorment va seguir col·laborant amb els més prestigiosos coreògrafs com Maurice Béjart o Jiri Kylian.

Jiri Kylian és un reconegut coreògraf que després dels seus estudis de dansa a Praga i al Royal Ballet School de Londres, el 1975 va ser anomenat coreògraf al Nederlands Dans Theater (NDT) on ha desenvolupat la major part dels seus ballets, Kylian creà igualment una companyia per als joves que feien el salt dels estudis a l’àmbit professional permetent-los desenvolupar les seves habilitats; i una companyia per als ballarins de més de 40 anys que deixaven l’escena principal.

Avui els veurem ballar la Silvie i Massimo Murru la peça "Petite Mort" que Kylian va crear amb motiu del segon centenari de la mort de Mozart pel Festival de Salzburg el 1991. És una peça que reflexiona sobre el rol indeslligable que la mort té en la vida. Parteix  dels dos moviments lents de dos concerts de Mozart (I Piano Concerto A major KV 488 Adagio; II Piano Concerto C major 467 Andante), i porta a l’escenari els ballarins pràcticament nus, com a torsos mutilats, abandonats, sense braços o cames que els permetin caminar o abraçar. 

Fouettés de Natalia Osipova

Natalia Osipova és una ballarina clàssica russa que es va iniciar amb el Ballet del Bolshoi per després ballar amb la companyia de l’American Dance Theater. Actualment balla amb el Ballet Reial de Londres i amb el ballet del Teatre Mikhaylovsky de Sant Petersburg. Amb aquestes companyies ha ballat nombroses peces del repertori clàssic en el rol de solista. 

En aquest vídeo es recullen ocasions en què aquesta ballarina ha realitzat de forma molt espectacular  sèries, sovint molt llargues, de fouettés en tournant. Aquests són un pas bàsic de la dansa clàssica en que el gir es fa donant-se impuls obrint la cama cap al costat. Històricament, la primera vegada que una ballarina en va fer 32 seguits va ser Pierina Legnani a l’obra la Ventafocs de Mârius Petipa el 1893.

La dansa dels dilluns

Sergei Polunin és un ballarí ucraïnès empès en el món del ballet per les figures del seu entorn proper; amb 13 anys s’uní al British Royal Ballet School deixant a Ucraïna la seva família i convertint-se en el ballarí principal solista més jove de la companyia amb només 19 anys. Després de només 2 anys al 2012, Polunin abandonà la companyia de forma sobtada declarant que se sentia desgraciat i marxà a Rússia on es convertí en el ballarí solista de la companyia de ballet del Teatre Musical Acadèmic Stanislavski de Moscou. Guardonat amb els més reconeguts premis al llarg de la seva breu carrera Polunin ha fet molt pública la seva turbulenta i patida cerca d’identitat professional i personal, vivint de manera molt conflictiva el seu prodigiós talent. El 2015 anuncià el seu desig de retirar-se del món de la dansa i deixar els escenaris, i a mode d’acomiadament, publicà la filmació d’una dansa que en poc temps es va fer viral a les xarxes.

El veurem en el solo Take me to church ideat per ell i co-creat amb el seu company, Jade Hale-Christofi i amb el director David LaChapelle, que no mostra el virtuosisme de Pollunin en el seu màxim estat, tot i que s’aprecien les seves grans habilitats. Però aquesta coreografia està plena de gestos que mostren un Polunin pràcticament nu, també emocionalment, “punyentment sol amb ell mateix” (The Guardian, 12.2.2015). Els seus nombrosos tatuatges que damunt dels escenaris han hagut de desaparèixer sota capes de maquillatge, aquí són mostrats orgullosament i junt amb els salts aeris que fa combinats amb les caigudes i retorciments al terra, sembla que Polunin hagi volgut portar a la llum no el seu virtuosisme, sinó les dificultats i la duresa de la seva vida.

Alvin Ailey

Nascut en l’entorn rural de Texas i intrigat pels espectacles de Katherine Dunham i els Ballets Russos de Monte Carlo, Alvin Ailey va estudiar dansa amb grans ballarins i coreògrafs de la dansa moderna com Lester Horton, Martha Graham, Doris Humphrey o Charles Wideman entre altres. Ballà en diverses companyies fins que el 1958 fundà la seva companyia “Alvin Ailey American Dance Theater” amb ballarins afro-americans exclusivament i presentant espectacles que barrejaven la unicitat de la tradició africana amb la dansa moderna de l’època.

A Revelations utilitza cançons espirituals afro-americanes, gospel o blues per explorar la profunditat del dolor i la més gran joia de l’ànima. Aquesta peça és un tribut a la tradició i cultura afro-americana a Amèrica, nascuda dels records d’infància del coreògraf en l’entorn rural de Texas. I malgrat aquests orígens tant específics, la peça ha transcendit les barreres de les nacionalitats i les creences, ja que posa sobre l’escenari emocions universals que han captivat milers d’espectadors arreu del món sencer, convertint-la en una de les peces de dansa moderna més vistes de tots els temps.

La dansa dels dilluns

Avui veurem ballar Igor Yebra, un dels millors ballarins espanyols dels darrers anys, en alguns passatges del Llac del Cignes. Yebra es formà a l’escola de Victor Ullate a Madrid, un dels principals impulsors de la dansa clàssica a Espanya, debutant com a professional en la seva companyia. Posteriorment continuà la seva carrera com a ballarí free-lance ballant amb moltes de les companyies més reconegudes arreu del món, com el Ballet de l’Òpera de Bordeaux, al Ballet de l’Òpera de Roma, o al Ballet Nacional de Cuba entre molts d’altres. Des del 2018 ha assumit la direcció artística del Ballet Nacional Sodra d’Uruguay.

El Llac dels cignes és un dels ballets més famosos i reconeguts arreu del món. Compost originàriament per Txaikovski per l’Òpera de Moscou el 1877, no tingué èxit fins que no fou reestrenat al Teatre Mariinski a Sant Petersburg sota la coreografia de Màrius Petipa el 1895. Explica la història d’un jove príncep, Sigfrid, que s’enamora d’una jove, Odette, víctima d’un encanteri que la converteix en cigne durant el dia, i només li permet ser dona a la nit. Com veureu la plasticitat de la dansa de Yebra resulta magnífica.

La dansa dels dilluns: Martha Graham

Martha Graham és una pionera de la Dansa Moderna que creà un llenguatge únic basat en la capacitat expressiva del cos humà, experimentant a partir dels moviments bàsics de la contracció i la relaxació de les diferents parts del cos, i posant l’atenció en les emocions i llur expressió dels humans. amb els moviments directes, angulars i afilats propis de la seva tècnica. Explorà el ritme de vida a Amèrica i les dificultats dels individus, creant peces carregades de temes polítics, socials, mitològics, psicològics o sexuals que han esdevingut eternes, connectant amb les audiències de les èpoques passades i presents. En el seu treball col·laborà amb gran diversitat d’artistes i fou la mestra i la influència de grans ballarins i coreògrafs contemporanis.

Veurem avui un fragment de "El rite de la primavera", obra original d’Igor Stravinsky i Vaslav Nijinsky, que precisament va revolucionar el panorama escènic el 1913. Estrenada el 1984 la interpreta la Marta Graham Dance Company  que crea una coreografia complexa però amb una distribució bastant geomètrica de grups de dones i homes. que contrasta amb la violència i intensitat de la història que s’explica (el sacrifici que posa fi a l’hivern) i amb la fiscalitat dels moviments.

La dansa del dilluns: Carlos Acosta

Carlos Acosta, fill d’una família molt humil de La Havana, fou forçat pel seu pare a estudiar a l’Escola Nacional de Ballet de Cuba. Després de ser guanyador del Premi de Lausanna i de la Biennal Concurs Internacional de Dansa de París, fou convidat per l’English National Ballet de Londres i amb 18 anys es convertí en el més jove ballarí principal de la prestigiosa companyia.

Pocs anys després a causa d’una lesió tornà a Cuba, on ballà amb el Ballet Nacional de Cuba sota la direcció d’Alícia Alonso. Durant aquests anys fou convidat a unir-se al Houston Ballet, seguint així amb la seva carrera als Estats Units. D’allà decidí partí de nou per Anglaterra i unir-se al Royal Ballet on finalment semblà establir-se. Allà ballà les seves més famoses interpretacions i desenvolupà la seva vessant coreogràfica, creant per primer cop la seva versió de Don Quixot. 

El 2015 es retirà dels escenaris i tornà a Cuba, seguint el profund lligam que sent pel seu país natal. Allà segueix ballant i creant un repertori més personal i contemporani per la seva companyia pròpia Havana "Acosta Danza". L’apassionant història de Carlos Acosta es pot veure en una pel·lícula molt bonica YULI (de la directora Icíar Bollaín, 2018).

Veurem avui la versió coreogràfica d’Acosta de Don Quixot, estrenada el 2013 amb la Cia. del Royal Ballet de Londres i la interpretació del mateix Acosta i Marianela Nuñez. Don Quixot és un ballet del repertori clàssic internacional, basat en la història de Miguel de Cervantes. Estrenat per primera vegada al Teatre Bolshoi el 1869 sota la coreografia de Màrius Petipa. Des de llavors ha sigut interpretat nombroses vegades per totes les companyies clàssiques del món.

La dansa dels dilluns:Els ballets russos

Els Ballets Russos va ser una important companyia de ballet creada el 1909 per Serguéi Diághilev. La fundà amb els millors ballarins del Ballet Imperial i del Teatre Mariinsky de Sant Petersburg. Va ser una companyia innovadora i avantguardista que revolucionà fortament l’estil clàssic del ballet i que produí gran quantitat de ballets que han passat a formar part del repertori bàsic de la dansa clàssica. 

Van residir a París, a Montecarlo y a Londres. Exportaren a Europa la gran vitalitat i força de l’escola russa junt amb grans talents artístics (músics com Igor Stravinsky, Éric Satie o Claude Debussy; i pintors com Pablo Picasso), crearen nombrosos ballets que han marcat un punt clau en la història de la dansa. El principal coreògraf fou Michel Fokine i el principal ballarí, Vaslav Nijinsky. S’acabà el 1929 amb la mort de Diàghilev.

Avui veurem una peça d’un dels seus espectacles emblemàtics: "Les sylphides", una coreografia de Fokine amb música de Chopin que es va estrenar el 1909 i que interpreta la Companyía de l’English National Ballet

Aquest ballet recorda el passat romàntic del ballet clàssic característic de peces com Giselle o el Grand Pas de Quatre. Però aquest fou el primer ballet sense argument, on predominen la interpretació i la relació entre els solistes i el cos de ball.

La dansa dels dilluns: Georges Balanchine

Georges Balanchine fou un de les figures principals que modernitzaren el ballet clàssic i un dels més importants coreògrafs del segle XX. La seva obra es considera neoclàssica, creant un pont entre la dansa clàssica i la moderna. Després dels seus estudis i del seu treball a Rússia va viatjar a Europa amb els Ballets Russos de Diàghilev i es va establir posteriorment als Estats Units on fundà el Ballet de Nova York.

Posà l’èmfasi en el moviment i va donar gran importància així a la precisió, l’equilibri i l’aparent facilitat del moviment, despullant les coreografies de l’estil més romàntic i teatral del ballet, així com dels elements més acrobàtics, valoritzant només els elements essencials d’un ballet: el moviment i la música.

Veurem avui la coreografia del seu Concerto Barocco amb música de Joan S. Bach, estrenat el 1941, en la versió del Perm Opera Ballet Theater.

En aquesta peça, els ballarins es sincronitzen i vivifiquen perfectament la música mateixa. En la primera part, dues ballarines personifiquen els violins acompanyades per un cos de dones, la segona part és un pas a dos i en la darrera part el grup sencer expressa la ritme i la vivacitat de la música de Bach.

La dansa dels dilluns: Nureiev i Fonteyn

Avui veurem ballar una parella mítica. Comencem per Rudolf Noureiev, que es va convertir molt jove en una icona de la dansa al Ballet del Teatre Kirov (antic Teatre Mariinsky) a Leningrad. El 1961 viatjà amb la companyia a París, on posteriorment aquell any demanaria el dret d’asil i la llibertat. A partir d’aquí serà contractat per les més grans companyies d’Europa i el seu èxit esdevindrà enorme.

Una de les seves més famoses parelles de ball fou Margot Fonteyn, gran ballarina britànica, considerada la millor del seu temps, que ballà nombrosos rols de les peces de la dansa clàssica i sota la direcció coreogràfica dels més grans coreògrafs del moment.

Avui interpreten el Pas a deux del Llac dels cignes, un dels ballets més famosos i reconeguts arreu del món. Compost originàriament per Txaikovski per l’Òpera de Moscou el 1877, la versió que veurem avui és del 1966 amb coreografia de Marius Petipa.

La dansa dels dilluns. Maurice Béjart

Després de més de 10 anys d’escoltar una ària o un fragment d’òpera cada dilluns, ja fa temps que havia arribat l’hora de dedicar una atenció a la dansa. Però em costava posar-m’hi tot sol. Afortunadament he trobat la col·laboració d’una jove ballarina, la Melania Henrich, que generosament m’ha ajudat a fer una selecció de fragments que poden ser molt interessants i ha col·laborat en la seva presentació. 

Veurem l’actuació de grans ballarins, de prestigioses coreografies i peces de grans compositors i coreògrafs. Sense seguir un ordre estrictament cronològic cada dilluns al llarg d’uns tres mesos passarem revista als diferents tipus de dansa, dels més clàssics als més contemporanis, dels que la Melania és una gran coneixedora perquè durant una temporada va formar part com a alumna de l’escola de dansa de la Pina Bausch.

Per cada vídeo trobareu una breu referència que us ajudarà a situar els ballarins i les peces que interpreten. Esperem que aquesta selecció us agradi i us faci estimar aquest art musico escènic a vegades una mica menystingut.

Comencem avui per Maurice Bejart,  un ballarí i coreògraf francès que ha marcat la dansa clàssica dels segles XX i XXI. Després de diferents companyies, el 1987 va crear el Béjart Ballet Lausanne que avui segueix activa amb el repertori de Béjart i noves creacions. Al llarg de la seva vida va crear més de 200 coreografies entre les que destaquen Le Sacre du Printemps (1959), Boléro (1961) o L’Oiseau de Feu (1970)

Avui us proposem que veieu el final del Bolero, una meravellosa interpretació de la peça de Ravel, on Béjart, seguint la seva forma de recerca en la creació de les seves coreografies, no busca fer una peça carregada de continguts externs i fàcils, sinó expressar amb la màxima força la seva essència. Així, crea una diàleg entre les dues parts principals de la música, confiant el rol central de la Melodia a un sol ballarí o ballarina que balla amb moviments ondulants i electritzants damunt d’una gran taula rodona, mentre que el Ritme és interpretat per un grup de 40 ballarins homes que esperen al voltant de la taula el moment de llançar-se damunt d’una presa tan excitant. 

Amb una gran senzillesa en els components, els moviments i l’escenografia, Béjart estableix el fil conductor de la peça en aquest diàleg que va creixent tot seguint la creixent intensitat de la música.