Pau Casals L’Associació Obrera III

Ja explicava en el post anterior, parlant de l`Orquestra Pau Casals, la importància de la seva obra, no solament musical sinó social. Des del 1920, l’orquestra que va fundar i finançava, va tenir èxit. Amb la Mancomunitat creant una idea de país i treballant per fer-la. L’amistat, respecte i veneració de Pau Casals per Josep Antoni Clavé i una anada el 1924 a un concert al Royal Albert Hall de Londres per escoltar un concert ( a 1 penic l´entrada) per a obrers, sembla haver estat la combinació perfecte per decidir crear alguna cosa semblant.

La formació de l’Associació

Pau Casals va voler crear una associació gestionada pels propis obrers: “El que jo volia era una associació específicament obrera, regida i administrada pels mateixos obrers que la compondrien”. Va trobar l’ajuda inestimable de l’Ateneu Polytéchnicum (al carrer Alt de Sant Pere, 27) en la figura de Rafael Campalans. Tinguem en compte que en aquell moment la Diputació recentment restaurada per la dictadura de Primo de Rivera anava desfent la feina de la Mancomunitat. És per aquest motiu que el director de l’Escola del Treball, Rafael Campalans, amb professors i alumnes van deixar en bloc l’Escola del Treball i van fundar l’esmentat Ateneu Polytéchnicum. Gràcies a ells la creació de l’estructura de l’Associació va ser ràpida i sòlida, com es pot deduir de la serietat dels seus estatuts. Es va fundar amb 300 socis i van arribar fins a 3000.

El “capital” que Pau Casals va oferir a l’Associació van ser, tal com diuen els seus estatuts, dotze concerts anyals, 6 a càrrec de l’Orquestra Pau Casals i 6 de música de cambra. És sorprenent la claredat del que volia dir per a ells “Associació Obrera de Concerts”. Als seus estatuts, al capítol II, article 10 hi ha 3 apartats on s’expliquen les condicions per poder ser-ne membre. Diuen el següent:

a) Tots els individus d’ambdós sexes, majors de 14 anys, que visquin del producte del seu treball, a sou d’un patró i sempre que el jornal que tinguin assignat no ultrapassi de 16 pessetes diàries.
b) Els familiars d’un soci, entenent-se com a tals, pares, muller i fills majors de 10 anys
c) Els individus d’ambdós sexes que no exerceixin un treball determinat, mentre el jornal del que guanyi el cap de família del qual depenen, no ultrapassi, també, de la quantitat esmentada en l’apartat a) del present article.

Al mateix temps també tenien clar qui no podia ser soci. Normalment en els estatuts d’una associació es posen les condicions per ser-ne soci i s’entén que qui no les compleixi no pot ser-ho. En aquest cas s’hi fan constar perquè no sigui dit. No em puc estar de copiar-les: Capítol II, article 11

a) Els patrons de qualsevol categoria i els individus que exerceixin professions liberals.
b) Els familiars dels mateixos i que d’ells depenen.
També a l’article 19 del mateix capítol s’especifica que si el soci que havia entrat a l’Associació millorava la seva renda per sobre del que marcava l’apartat a) de l’article 10, era “pregat de donar-se de baixa” També s’especifica que l’Associació no és “una organitzadora de concerts sinó una col·lectivitat que proposa fer-se una cultura musical”.

El primer concert de l’Associació va tenir lloc el 8 de novembre de 1925 a les 11 del matí al Teatre (Circ) Olympia (era a la Ronda de Sant Pau núm. 27, cantonada amb el carrer Aldana. Es va enderrocar el 1947 per aprofitar el ferro amb què estava construït). Normalment tots els concerts es van fer al Palau de la Música. No disposem de l’espai per poder comentar el repertori dels més de 64 concerts que es van fer per a un públic per al qual totes les obres probablement eren noves. Els programes que oferí l’Orquestra eren els mateixos de la seva temporada, sense canviar obres ni solistes.

Dels més de 36 concerts de cambra que es van fer voldria destacar la integral dels quartets de Beethoven que es van interpretar el març i l’abril de l’any 1935 al Palau de Projeccions de Montjuic (era on és ara el Palau de Congressos) pel Quartet de Corda de Barcelona, format en aquella època per Martí Cabús i Joan Farrarons, violins, Claudi Agell, viola i Sants Sagrera, violoncel.

No s’acaba aquí l’activitat de l’Associació. El 1934 es va crear l’Institut Orquestral. Va ser una orquestra-escola per ampliar l’educació musical dels socis. Els concerts els feien dintre de la temporada de l’Associació. Una de les seves activitats més populars eren els Mítings-Concerts que es donaven un diumenge al matí al mes en un barri de Barcelona. Van durar de 1935 al 1937. Va ser el seu director i ànima el mestre Joan Pich Santasusana i van ser els seus valedors en Pau Casals i Joan Lamote de Grignon. El 1937 es va fundar l’orquestra “Els Amics del Clàssics” amb membres de l’Institut Orquestral, encara en actiu i que es podria considerar, com els va dir Pau Casals, “una branca de l’Obrera” Al 1934 es va crear “Estudis Musicals”, escola de música per a obrers dirigida per la famosa pianista i pedagoga Blanche Selva. Escola que estava situada a la seu de l’Ateneu Polytéchnicum. També es va constituir un cor “Cantors de l’Obrera” el 1936 dirigit per Manuel Borgunyó, però degut al començament de la Guerra Civil espanyola no va tenir ocasió de fer els concerts previstos. El 1927 es va crear l’Associació Obrera de Teatre imitant la de Concerts. Va ser creada i dirigida per Adrià Gual i va estar activa fins el 1929. També el 1927 es va dotar d’una revista mensual, “Fruïcions”, que al 1932 es va convertir en un Noticiari.

És possible que Pau Casals fos el darrer patrici de la gran burgesia catalana. La seva generositat va actuar en dos nivells: en el nivell superior de la cadena o piràmide musical amb una orquestra simfònica amb l’ambició d’emular el nivell musical de les grans ciutats europees. Un nivell que només es podria comparar amb l’OBC dels darrers 10 anys del segle XX. Encara, avui dia, no hi ha cap projecte simfònic a Espanya que s’hi pugui comparar. El segon nivell en què va actuar va ser la base musical. Provocant, fent, suggerint....una associació musical d’obrers. Ja està explicat més amunt fins on va arribar. En la mateixa època de l’OPC, una altra formació musical de Barcelona, la seva Banda Municipal, va tenir un paper preponderant en la vida musical de la ciutat. La potent figura de Joan Lamote de Grignon va crear un instrument de primera qualitat i una política de educació per a les classes obreres de primer ordre. Llàstima que la Guerra Civil malmetés aquest ingent treball.

Bibliografía L’Associació Obrera de Concerts – Jaime libros – Barcelona 1977 Casals, Enric – Pau Casals, Editorial Pòrtic – Barcelona 1981 Corredor, Josep Maria – Converses amb Pau Casals – edicions de l·l- Girona 2012

Pau Casals i la seva orquestra II

D’un temps ençà l’OBC ha afegit al seu currículum que és l’orquestra hereva de l’Orquestra Pau Casals. Des del primer moment que ho vaig llegir em va semblar que alguna cosa “desafinava”. Com podia ser una orquestra hereva de l’altra quan hi havia hagut un trencament temporal tan brutal entre les dues èpoques de què parlem?. Un consistori franquista, el que va fundar l’Orquestra Municipal, entroncava aquesta orquestra amb la d’un violoncel·lista enfrontat amb el règim per defensar la democràcia?. Què podia unir les dues orquestres per dir que una era hereva de l’altra? 

Vaig pensar que per contestar aquestes preguntes, primer havia de conèixer a fons quina feina havia fet cada orquestra. Em vaig decidir a agafar el llibre de l’Oriol Martorell i començar a fer el buidatge de tots els concerts de l’Orquestra Pau Casals i de l’època de l’Eduard Toldrà a l’Orquestra Municipal. També vaig començar a buscar i llegir els escrits que parlen de la història de les dues orquestres. Els resultats em van sorprendre. Mai em podia haver imaginat la brillantor de la programació, tant en obres com en intèrprets, la moderna gestió artística i administrativa de l’Orquestra Pau Casals en un ambient tant tancat i gasiu com el de la Barcelona d’aquella època. Moderna perquè és comparable a la gestió de les orquestres americanes i europees actuals. Per una altra banda, els resultats de l’Orquestra Municipal són grisos i decebedors, com no podia ser d’una altra manera donades les circumstàncies polítiques del país. Malgrat que ja era un miracle la seva existència, cabdal per a la vida musical de la ciutat. 

El gran encert de Pau Casals va ser crear l’orquestra amb un projecte. En aquella època el modus vivendi dels músics era tocar als balls, sardanes, festes majors, òpera al Liceu i algun bolo en una orquestra simfònica. Per primer cop una orquestra oferia un nivell artístic de qualitat que permetia als músics dignificar la seva feina. L’orquestra es va convertir a més, per als músics, en una feina amb un remuneració molt més alta del que es pagava en aquella època. Pau Casals va crear l’orquestra a partir de la formació d’un patronat que li havia de donar tant el suport de gestió com buscar el suport econòmic. Quant a la gestió va aconseguir un equip de persones totalment incondicionals. Quant al suport econòmic els resultats no van ser tan satisfactoris. Va rebre diners institucionals, però no gaire. Tinc la sensació que el Consistori de Barcelona no era conscient del projecte que oferia Pau Casals. Els diners que faltaven els posava ell del seu peculi, cosa que passava sovint. És possible que es gastés 3 milions de pessetes en tots els anys que va durar l’orquestra. Durant els 16 anys de vida de l’orquestra va fer dos cicles anuals de concerts, un a la tardor i un a la primavera. Dedicaven entre dos i quatre mesos a l’any a assaigs i concerts. L’orquestra va arribar a fer 363 concerts: 329 a Barcelona, 30 a la resta de Catalunya, 2 a Palma de Mallorca i 2 a Paris.

Entre els directors i solistes que van actuar amb l’orquestra voldria destacar, apart del mateix Casals, els següents directors: Sergei Koussevitsky, Enrique Fernández Arbós, Anton Webern, Oscar Fried, Clemens Krauss, Otto Klemperer, Franz Schalk, Alexander von Zemlinsky, Hermann Scherchen, Ernest Ansermet, Alfredo Casella, Adrian Boult, Vincent d’Indy, Fritz Busch, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Arthur Honegger, Erich W. Korngold, Ildebrando Pizzetti, Richard Strauss, Igor Stravinski, Pierre Monteux, entre d’altres. Com a solistes trobem la clavecinista Wanda Landowska, els violinistes Fritz Kreisler, Jelly d’Arany, Eugene Ysaye, Jacques Thibaud, Samuel Dushkin; els violoncel·listes Gaspar Cassadó, Pierre Fournier, Gregor Piatigorsky i els pianistes Bela Bartok, Alfred Cortot i Sergue Prokofiev, entre d’altres.

És possible que alguns d’aquests noms siguin desconeguts per a molta gent jove, però tots ells formaven part de la “crème” musical d’aquella època. Un altre encert de l’Orquestra va ser la creació de l’Associació Obrera de Concerts i el seu Institut d’Estudis Orquestrals, però aquest tema es motiu suficient per a un altre escrit

Pau Casals I

El Vendrell 1876 - Puerto Rico 1973. Violoncel·lista, pedagog, compositor, director i activista, pacifista de enorme projecció en tots aquests àmbits. Com a violoncel·lista tenia una personalitat, un so i una sensibilitat que el feren enormement apreciat. Va arribar a fer més de dos-cents concerts anuals tant com a solista com a membre del trio que formà amb el pianista Alfred Cortot i el violinista Jacques Thibaud. Els enregistraments dels trios de Franz Schubert són una joia, un referent en la interpretació de la literatura de la música de càmera. 

Fer la llista de músics amb qui va tocar suposa anomenar a tots els intèrprets, compositors i directors d’arreu del món de la música europea i americana. Pau Casals va popularitzar les sis suites de J.S.Bach, oblidades durant molts anys (Felix Mendelson les rescatà de l’oblit), va fer-ne els enregistraments després d’un estudi molt seriós. Les suites de Bach són l’obra per excel·lència de tots els violoncel·listes. Bach fou el músic que més estimava Casals, cada dia en tocava una suite. La gran popularitat i estima que tingué li obriren, també, les portes de la composició i la direcció d’orquestra. 

Casals no fou un director tècnicament impecable, però aprofundia en les obres que dirigia amb tal passió que l’encomanava a tots els membres de l’orquestra. Com a compositor l’obra més popular és “El pessebre” per orquestra solistes vocals i cor; el seu germà Enric, a l’ombra de Pau, l’orquestrà.

Simon Rattle

Va començar a tenir notorietat com a director de l’Orquestra de la ciutat de Birmingham i l’any 2002 fou nomenat director de l’Orquestra Filharmònica de Berlin substituint Claudio Abbado. La tria de titular a Berlin es fa per votació de tots els membres de la formació, cosa que no fou fàcil en aquesta ocasió, ja que part dels músics volien Daniel Barenboim. Rattle no signà el contracte fins a tenir l’aprovació de la totalitat de la plantilla (enveja de democràcia de moltes orquestres) 

La personalitat de Simon Rattle, molt diferent del seu antecessor, més expansiva, grandiloqüent, arrelà ben aviat en l’audiència berlinesa, donant un nou impuls a la formació simfònica, potser la més popular del món. Va reorganitzar l’orquestra en una fundació, donant més protagonisme als músics per sobre dels polítics. De la gran quantitat de gravacions, concerts i gires arreu del món, destacaria un projecte molt ambiciós que es plasmà en forma de documental, Rhythm Is It, es tractà de preparar durant un mes el ballet La Consagració de la primavera amb 250 joves no professionals de diferents instituts de Berlin, i representat amb la OFB amb coreografia de Royston Maldoom. El resultat de l’espectacle com l’experiència educativa varen ser extraordinaris.

El 2018 finalitzà el contracte amb Berlin i passà a ser el titula de Orquestra Simfònica de Londres, càrrec que ostenta en l’actualitat. En el comentari d’Abbado feia referència a la meva experiència en les gires que férem amb l’orquestra de Barcelona (OBC) a l’Alemanya de l’Est. La segona fou l’any 1989, pocs dies abans de la caiguda del mur. L’endemà de la gran manifestació a Leipzig, sorprenentment no es notava cap tipus de “ressaca” en l’ambient, tocàrem a la Gevenhaus d’aquesta ciutat. Acabat el concert vàrem anar amb uns quants col·legues a sopar. Després de demanar el què volíem, el cambrer mirà el rellotge i ens va fer fora sense contemplacions. Aquella nit no trobàrem altra opció que acabar a l’estació central de trens fen cua amb els indigents que pidolaven un plat d’estofat. Poc temps després, aquelles mateixes patates les menjarien aquells ciutadans alemanys, però sense la separació d’un mur.

 L’escoltarem dirigint a la Filhamònica de Berlin “Les dances eslaves” de Dvorak,

Lorin Maazel

Reprenem avui la sèrie dels Directors d'orquestra a càrrec dels amics músics Jaume Güell i Abili Fort.

Al Maig de 2006 vaig tenir la sort que em contractessin com a responsable del dia a dia de l’Orquestra del Teatre de les Arts de València, cinc mesos abans que posessin el Teatre en marxa. Després d’una entrevista (millor dit, un examen) amb Lorin Maazel a l‘Hotel Ritz de Barcelona no em podia creure que estigués sota les ordres de dos directors de la categoria de Lorin Maazel per la temporada d’òpera i de Zubin Mehta per el Festival de Maig.

El que sabia de Lorin Maazel és el que es parla dintre de la professió. L’havia conegut l’Octubre de 1992 a Pittsburgh després d’un concert amb l’orquestra de la ciutat que ell dirigia. Me’l va presentar el compositor Lleonard Balada. També l’havia vist dirigir una 9ª Simfonia de Beethoven al Festival de  Cagliari a Sardenya.

També sabia que va ser un nen prodigi, que hagués pogut fer carrera amb el violí, que tenia una memòria fotogràfica, que dirigia les millors orquestres i teatres d’òpera del món i que tenia un “cachet” estratosfèric. De fet va ser el primer director amb un contracte d’un milió de dòlars.

Ara tenia la possibilitat de conèixer totes aquestes coses de primera mà. Per al primer contacte de l’orquestra amb el seu director es van programar 6 assaigs en 3 dies. Va demanar que tinguéssim els materials d’orquestra preparats de moltes obres, totes elles de gran format. L’orquestra del Teatre no era molt gran, vam haver de contractar més de 20 músics extres per poder fer les obres que ell volia.

Vaig passar els 6 assaigs escoltant i mirant atentament com treballava, sense perdre’m res, ni gestos ni paraules. Tots les coses que es deien d’ell eren allà. Un gest, no elegant, però sí precís i auster. Una mirada que controlava cada músic de l’orquestra. Jo podia veure amb els meus ulls com “llegia” la partitura que “tenia” al cap. Tot ho va fer de memòria i en cap moment vaig notar cap dubte en l’orquestra que fos provocat pel director

Tot el que és deia d’ell com a director no solament era veritat, si no que per a mi encara anava més enllà. Tots els elements necessaris per dirigir els tenia sota un control total, comunicant una seguretat absoluta.

Un dels retrets que se li feien era la fredor amb què dirigia.  Evidentment era un director molt cerebral però en aquests assaigs en molts moments hi va posar emoció, fins i tot molta emoció. Es podria atribuir a que es va trobar amb una orquestra que va sonar des del primer moment amb una qualitat immensa. A qualsevol petit gest que ell feia l’orquestra responia amb escreix. Una orquestra que se la devia sentir seva, doncs havia triat tots els musics ell personalment. Tothom era conscient, jo entre ells, que érem protagonistes d’un moment musicalment important.

Aviat farà set anys  que Lorin Maazel va morir. Va néixer el 1930 a Paris, de petit la seva família va tornar als EEUU. Nen prodigi, als 12 anys ja va fer una gira (de les moltes que faria a la seva vida) per els EEUU dirigint les millors orquestres del seu país. Va ser director d’algunes de les millors orquestres d’Europa com l’Òpera de Berlin, la Simfònica de la Radio de Berlin, l’Orquestra de Cleveland, l’Òpera de Viena, la Simfònica de Pittsburgh, l’Orquestra de la Ràdio de Baviera, la Filharmònica de Nova York, l’Orquestra Nacional de França, l’Òpera de València i la Filharmònica de Munich.

Tenia oïda absoluta i, com he explicat, memòria fotogràfica. Quant al seu tracte personal, era famós per el seu caràcter fortíssim. Hi ha anècdotes famoses sobre això. Una d’elles és l’enrabiada monumental que va agafar, quan els músics de la Filharmònica de Berlin no el van triar per ser el successor de Karajan, va fer època.

Avui el veurem dirigint a la Filharmònica de Berlín en l’escena final de l’Ocàs dels Deus de Wagner.

 

Kurt Sanderling

Avui he demanat a l’Abili Fort - que va començar la seva vida professional com a violista de l’OCB, posteriorment va ser-ne director tècnic i més endavant va ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat a diferents orquestres - que ens parli de la figura del director Kurt Sanderling. I ens ha escrit el següent text:

“He conegut alguns directors famosos, però he conegut directors no famosos tant o més bons que els més anomenats. Hi ha un director del qual tinc un record inesborrable. Es tracta de Kurt Sanderling Va venir al desembre de 1993 a fer un concert doble amb l’OBC al Palau. Ja tenia en aquella època molts anys: 87. Era impressionant veure la intensitat amb la qual treballava. Malgrat la seva edat es lamentava dels pocs assaigs que tenia. Acomplia l’horari dels assaigs amb disciplina prussiana (era originari de Prússia). Tot això serveix de marc a la sorpresa que vaig tenir el dia del concert. El programa incloïa el concert per a violoncel de Dvorak, amb el seu fill Michael de solista, i la 4ª Simfonia de Tchaikovski. En aquella època l’OBC ja començava a guanyar-se un prestigi a nivell europeu i estava sonant molt bé. Però em vaig trobar amb una orquestra de molta més qualitat de la que havia escoltat la setmana anterior. El so era mòrbid, sortia de les entranyes dels músics. I a més em va colpir el so de gran orquestra que aconseguia dirigint la simfonia amb uns tempos més lents dels habituals. Fer els tempos lents sense un gran mestratge per part dels intèrprets pot provocar que la música en lloc de caminar caigui a cada compàs, fent-se insuportablement avorrida. Els tempos lents són el més difícil per a un director i una orquestra. Furtwangler o Celibidache són coneguts per els seus memorables tempos lents. Sanderling va aconseguir l’atenció no solament dels músics sinó també del públic. La tensió no va decaure en cap moment, va ser una interpretació memorable. Penso que és un dels moments més brillants que va tenir l’OBC en aquells anys.”  (1) Pels detalls biogràfics vegeu la Vikipedia amb un article magnífic.

Teodor Currentzis

Aquesta setmana ha actuat a Barcelona el jove director d'orquestra Teodor Currentzis i amb aquest motiu el presentem avui al Blog.

Currentzis és indubtablement un director diferent, si voleu histriònic, narcisista, potser sí, però un músic d’una peça, un artista profund totalment compromès amb tot el que interpreta i molt especialment amb la seva orquestra - MusicAeterna -. Aquesta formació jove, una agrupació d’excel·lents  músics, entusiastes, totalment implicats amb el seu líder.

Nascut el 1972 a Grècia es trasllada a St. Petersburg on estudia direcció amb Lliá Musin, mestre de mestres russos, com Gérgiev, entre altres. El 2004 crea la seva orquestra a Novosibirsk, Siberia, i es nacionalitza rus. Posteriorment s’instal·la a Perm on amplia la formació amb un cor.

Actualment les orquestres han de fer mans i mànigues per sobreviure a la crisi, cal diversificar el tipus de repertori per poder atraure públic nou perquè tenim amb mitjana d’edat molt madura. Músics com Currentzis aporten aquest impuls que un determinat “consumidor cultural” busca. Això no és en detriment de la qualitat, ans al contrari, MusicAeterna interpreta tant obres del barroc amb instruments històrics com simfonies de G. Mahler amb el mateix rigor. Actualment, Currentzis dirigeix les més importants orquestres tant com a convidat com de gira amb MusicAeterna.

Quan escolteu la seva versió de la cinquena simfonia de Beethoven us semblarà que descobriu de nou aquesta obra absolutament genial. També són molt interessants les gravacions del Requiem de Mozart, Requiem de Verdi, La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, Dido i Eneas de Purcell, etc

Nikolaus Harnoncurt

Tot sovint em pregunten per què serveix un director d’orquestra. Cal realment tenir un personatge que mou un palet davant d’un col·lectiu de músics professionals? No, no cal si el director no transmet a l’audiència l’esperit i la màgia que el compositor va crear en una partitura.

Una bona orquestra pot tocar bé amb un director mediocre, però amb un bon director la interpretació i la recreació de l’obra adquirirà una magnitud absolutament superior i, sobretot, arribarà amb l’emoció que cada oient serà capaç de gaudir. Aquesta és la grandesa de viure i sentir individualment la meravella de la música.

Els directors “estrella, divos” i molt sovint, petits dictadors ja no són com ho foren Furtwangler o Celevitdache, per posar dos exemples del segle XX. Avui el nivell de les orquestres és molt alt, costa distingir qui és qui. Aquesta figura del líder dictador ha passat a ser el de figura mediàtica en un mercat que també absorbeix el món de l’art. La quantitat d’enregistraments d’altíssima qualitat ha arribat a saturar el mercat, però encara que amb enormes dificultats de finançament el concert en directe no el pot suplir el millor aparell de reproducció.

La  figura del director que veiem actualment és relativament recent si mirem com eren les formacions orquestrals a l’època del barroc, quan el nombre de músics era molt més reduït comparat amb les formacions simfòniques que varen sorgir a partir del romanticisme. Com a tall d’anècdota el compositor Jean Baptiste Lully (1632-1687) dirigia amb un bastó picant a terra per marcar el ritme del compàs. Ho feia amb tanta energia que va picar en un dels seus peus, cosa que el va portar a la mort per gangrena. La interpretació de la música antiga no es concep si no es fa amb criteris historicistes.

Començarem aquesta sèrie amb Nicolaus Harnoncurt (1929-2016) que fou un pioner en aquesta recerca, creant el Concentus Musicus de Viena. Va enregistrar multitud de discs de repertori barroc. L’obra de J.S. Bach n’és un referent indispensable. Durant la seva dilatada carrera el portà a dirigir,també, formacions simfòniques amb un repertori amplíssim.

Avi l’escoltarem dirigint el primer moviment de la simfonia num 41 Jupiter de Mozart al Royal Cocertgebouw Orchestra

Kirill Petrenko

Kirill Petrenko, és un director nascut a Rússia, jueu i nacionalitzat austríac després que els seus pares emigressin a aquest país. Fill de músics debutà de molt jove com a pianista. Un cop establert a Àustria inicià una brillant carrera, va ser Kapellmeister a la Volks Oper de Viena. L’any 2001 dirigí les quatre òperes de l’Anell dels Nibelungs en quatre dies consecutius. El 2013, 2014 i 2015 va ser cridat per fer el cicle complet de l’anell de Wagner al festival de Bayreuth. Això demostra per si sol el prestigi que havia adquirit perquè pocs directors tenen el privilegi de posar-se al front de l’esdeveniment, quasi sagrat, com és la catedral de Richard Wagner. L’orquestra està formada per músics de primer nivell de diverses orquestres alemanyes.

Quant fou triat per substituir Simon Rattle, s’especulava amb la possibilitat que els músics de la Filharmònica de  Berlin es decantessin per Gustavo Dudamel. Sempre que es produeix un relleu a Berlin, hi ha una justificada expectació per la importància del càrrec i el fet que siguin els membres de l’orquestra que decidiran el nom de qui serà, normalment per un llarg període, el seu director titular. Petrenko ha despertat  gran entusiasme dins i fora l’orquestra, molt empàtic, comunicatiu, enormement expressiu, mostrant en tot moment l’alegria de fer tant bé la seva feina.

La tasca d’un director titular és complexa, ha de fer atractiva la temporada de concerts, equilibrant el repertori clàssic (com deia Bernstein de “long hair” o llarg recorregut) amb el de nova i no tant nova creació, convidar directors i solistes que enriqueixin la qualitat del conjunt i facin atractiva la temporada pel públic. No cal dir que amb la pandèmia sobreviure sense públic és dramàtic. Berlin i moltes orquestres, també l’OBC, transmeten en streaming els concerts; no és ni de lluny el mateix  però no podem deixar morir la música, sortosament, el directe és insubstituïble.

Avui l’escoltarem dirigint les Danses Simfòniques de West Side Story de Leonard Bernstein, en un enregistrament amb la Filharmònica de Berlin

Claudio Abbado

Claudio Abaddo.   Milà 1933-Bolonya 2014

Admirat i molt estimat per tothom, tant per professionals com pels afeccionats a la música. Home d’una gran humanitat, respectuós, sensible, elegant i, sobretot, un gran director, un gran músic. Va ser director titular de l’Escala de Milà, de la London Simphony, principal invitat de la de Chicago, etc. L’any 1989 va succeir Karajan a la Filarmònica de Berlin, com és tradició, després d’una votació secreta de tots els seus membres (amb gran emprenyada de Lorin Maazel per no ser ell l’escollit)

Berlin, ciutat tancada, tenia certs privilegis com ara l’orquestra i un auditori meravellós, construït per Ahns Schroun l’any 1960. El Berlin oriental tenia la sala històrica, Shauspielhaus Berlin. Vaig tenir el privilegi de tocar-hi amb l’orquestra de Barcelona en dues ocasions, fent gira per la RDA amb Alicia de Larrocha com a solista del concert nº 1 de Beethoven. Era commovedor l’entusiasme i l’acolliment que vàrem tenir d’una audiència totalment entregada on s’apreciava que la cultura ajudava molt la manca de llibertat. La segona gira va ser el 1989, dies abans de la caiguda del mur.

Els anys 70-80, Berlin, Viena i principalment Londres tenien la vida musical més important en l’Europa occidental. Curiosament Londres tenia tres directors italians dirigint tres de les cinc orquestres de la ciutat, Abbado, Muti i Giulini. L’orquestra de la BBC és l’única amb pressupost públic, les altres són autogestionades. L’educació musical que tenien i tenen els nens des de ben petits a l’escola és l’empenta que mou la industria cultural de qualsevol societat.

Abbado sempre va dirigir de memòria i deia que no coneixies prou una simfonia fins que no la tenies completament memoritzada. Es va implicar moltíssim amb  la joventut, col·laborà en el “Sistema de “Orquestas juveniles de Venezuela” apadrinant a Gustavo Dudamel.  Al final de la seva vida creà l’Orquestra del festival de Lucerna on feu el seu darrer concert. Podeu veure el comiat que li tributar el públic en el seu darrer concert el 2013 amb l’orquestra de Lucerna en aquest enllaç.

Avui l’escoltarem dirigint la Filharmònica de Berlin que interpreta les Danses Hongareses de Johannes Brahms

Directors d'orquestra, II : Leonard Bernstein

Nascut a Lawrence, Massachusets (1918 - Nova York 1990) Leonard Bernstein fou un músic total: compositor, director, pianista, divulgador i pedagog.

Malgrat l’oposició del seu pare, aviat va començar a estudiar el piano, d’amagat de la família ja que no van voler pagar-li les classes. El món de la música i de la cultura americana haurien perdut un músic imprescindible si hagués obeït a son pare.

El novembre de 1943 va substituir a Bruno Walter degut a una  sobtada malaltia d’aquest, cosa que li va suposar un notable èxit. L’any 58 va ser nomenat director de l’Orquestra Filharmònica de Nova York fins el 1969.

Va fer una tasca molt intensa per a fer arribar la música a la joventut a través de molts concerts educatius amb la seva orquestra. Va produir a través de la televisió molts programes divulgatius de tot tipus de música, incloent-hi el jazz, gènere que va influenciar molt en les seves obres, especialment en els seus popularíssims musicals (West Side Story, Candide, Wonderful Town, Mass , etc)  Els enregistraments de l’obra de Gustav  Mahler, compositor i director com ell, són un referent per als afeccionats i audiòfils.

El dia de Nadal de 1989, va dirigir la Simfonia núm. 9 de Beethoven al Schauspielhaus de Berlín Est, en commemoració de la caiguda del mur de Berlín. El concert va ser retransmès a més de vint països, amb una audiència estimada de 100 milions de persones. Per a l'ocasió, Bernstein va fer un canvi en el Cant de joia de Friedrich Schiller, substituint la paraula "joia" (Freude) per "llibertat" (Freiheit). "Estic segur de que Beethoven ens ho hauria autoritzat", va comentar Bernstein. Va fer l’últim concert l’agost del 1990 durant el qual va patir un atac de tos que gairebé el suspèn. Fumador empedreït i gran bevedor de whisky va morir per emfisema pulmonar el 1990.

La seva trajectòria és immensa, no hi cap en aquest resum d’un artista de tanta rellevància al segle XX. Cal escoltar i veure els documents que tenim a internet per fer-se càrrec de qui va ser.

Us proposo que escolteu especialment la seva composició MASS: A Theatre Piece for Singers, Players and Dancers. que li va ser encarregada per Jaqueline Kennedy per inaugurar el  Kennedy Center de Washinton l’any 1971. Obra de gran complexitat i potser, la primera que barreja un mestissatge de jazz, rock, teatre musical, coral i una orquestra i cors descomunals. Personalment tinc el privilegi d’haver-hi intervingut en la interpretació que es va fer a l’Auditori de Barcelona en la celebració del centenari del seu naixement. La podeu veure íntegra, subtitulada i amb una  molt interessant la introducció sobre la vida de Bernstein que va emetre TV3 i que trobareu en aquests enllaç.

Nosaltres us oferim un fragment en el que el veiem dirigint ell mateix l’obertura de Candide.

Grans directors: Carlos Kleiber

UNA NOVA SECCIÓ

Sempre he pensat que els que no som realment entesos en música tendim a posar l’accent i fixar-nos sobretot en els compositors, els intèrprets solistes i els cantants. I oblidem sovint la figura dels directors d’orquestra perquè no hi entenem prou per valorar la seva importància.

Per això he pensat que aquesta temporada seria interessat obrir una secció temporal per parlar-ne, un cop al mes  i  resseguir, encara que sigui de forma molt sintètica, la biografia d’alguns dels mes emblemàtics directors del segle XX i XXI.

I per això he demanat la col·laboració d’un bon amic, en Jaume Güell que, en la seva condició de violoncel·lista de l’OBC durant molts anys, pot parlar-ne amb tot el coneixement. Ell és doncs l’autor de la majoria  dels posts i només hem compartit la tria de les peces que acompanyen els escrits. Per alguns directors i orquestres ha demanat al seu torn la col·laboració del músic Abili Fort que ha participat en la gestió de diferents orquestres i coneix molt bé el món de la direcció.

Tenim doncs per aquesta ocasió dues persones que segur ens faran apreciar la tasca dels directors.

Avui començarem aquesta secció amb la figura de CARLOS KLEIBER un dels meus directors preferits.

Per excepció avui escriure jo mateix el primer post de la sèrie perque haig de confessar que encara que no el vaig veure mai en directe Carlos Kleiber és un dels meus directors preferits, sobretot pel seu rigor i la seva extraordinària elegància en les maneres de dirigir.

Era fill d’un altre gran director alemany, Erich Kleiber, que es va exiliar a l’Argentina per enfrontament amb el règim nazi. Carlos va mostra de ben petit les seves aptituds per a la musica però d’entrada el va condicionar personalitat del seu pare que no va recolzar mai la carrera del seu fill.  Poc a poc es va convertir en un dels directors més sol·licitats malgrat el seu caràcter que el va fer renunciar a la proposta de dirigir la Filharmònica de Belin, anul·lar sovint els seus concerts i no concedir mai entrevistes.

Però com a director tenia una personalitat desbordant i des del podi em semblava que ballés al ritme amb que dirigia l’orquestra. Es deia d’ell que tenia la millor ma esquerra de tots els directors i que diigia  analitzant cada compàs, cada nota, sense deixar res a l’atzar. Per això alguns l’anomenaven alquimista musical assenyalant, però, que la seva màgia consistia en deixar la màxima llibertat als seus músics.

El veurem avui dirigint una peça de “Die Fledermouse“ en el concert d’any nou a Viena el 1989.