Biogràficament

Dec a l’amic Manel Bou, seguidor fidel d’aquest blog, que m’hagi aconsellat “Entre hienas” (Funambulista). La seva autora, la madrilenya Loreto Urraca Luque, recupera la trista figura del seu avi, Pedro Urraca, policia i espia franquista a França durant la segona guerra mundial i responsable de la detenció de multitud de republicans espanyols, entre els quals el president Companys. L’estil ficcional del llibre funciona bé i dilueix la densitat de les dades aportades, obtingudes del que el propi Urraca va explicar fa dècades a la seva neta i la posterior investigació a arxius i testimonis.

Un altre madrileny, el poeta, periodista i novel·lista Benjamín Prado, ha publicat la seva biografia, ‘Qué estoy haciendo aquí’ (Alfaguara) i ha aprofitat per fer públic un diagnòstic de malaltia de Parkinson. No es tracta en absolut d’un text introspectiu, sinó d’una celebració de la seva amistat amb multitud d’artistes coneguts, des de Rafael Alberti o Ángel González fins Joaquín Sabina o Almudena Grandes, en un exercici potser exagerat de namedropping que en tot cas fa molt àgil, interessant i agradable la seva lectura.

I també acaba sent autobiogràfic el relat que la mallorquina Llucia Ramis fa a ‘Un metre quadrat’ (Anagrama i Asteroide) a partir de l’evolució dels lloguers dels habitatges on ha residit durant els darrers trenta anys, la majoria a Barcelona. Ramis va recollint opinions d’experts en habitatge (jo en trobo a faltar uns quants dels millors), que ofereixen visions radicalment oposades però no prou confrontades.

‘Madame Vargas Llosa’ (Fulgencio Pimentel), del peruà Gustavo Faverón és una delícia a per qualsevol lletraferit per tres motius: la fluïdesa i gràcia de la seva escriptura, la riquesa de la trama i l’homenatge a escriptors llatinoamericans, entre els quals destaca el seu compatriota Mario Vargas Llosa. No us la perdeu

El veterà escriptor alemany Bernard Schkink ens explica en “La vida al final” (Anagrama), un text breu i senzill, el final de la vida d’un home malalt que conviu amb la seva dona, molt més jove, i un fill de sis anys. L’assumpció de la malaltia ve acompanyada per la necessita de deixar un llegat positiu i amorós a la seva família.

Amor d'anada i tornada

Poc abans de morir, Paul Auster va publicar un llibre, Baumgartner, que vaig recomanar en aquest blog i que tenia com a protagonista a un vidu. A molts ens va semblar un llegat lluminós per qui poc després seria la seva vídua, la gran Siri Hustvedt. Ara ella ens obsequia amb  ‘Històries de fantasmes’ (Edicions 62 i Seix Barral), on repassa els 43 anys que varen compartir, amb les seves il·lusions, les seves penes i la seva diversió. M’ha commogut. Molt. I veig el conjunt com un díptic format per un llibre de ficció i un altre de no ficció i un homenatge a la vida i a l’amor.

A l’igual que Hustvedt, Mercè Ibarz troba en la seva viudetat i en la no ficció l’impuls i el mètode per bastir ‘Una noia a la ciutat’ (Anagrama), on veiem com a començaments dels 70 ella arriba des de Saidí a una Barcelona fosca on coneix l’amor, el mar, la militància i la vida a un reguitzell de pisos i barris. I sí, també aquest  llibre m’ha commogut.

La professora albanesa Lea Ypi, que ens havia sorprès amb ‘Lliure’, repeteix ara amb ‘Indignitat’ (Anagrama en català i castellà). Salta així del Relay autobiogràfic que explicava la història recent del seu país a la investigació sobre les vides de la seva àvia i molts altres avantpassats, travessades per la convulsa  història dels Balcans. Potser Ypi no l’encerta en la ficcionalització dels diàlegs i les trames, però continua sent un molt bon llibre.

Amb ‘Els erms’, la Carlota Gurt ha guanyat el darrer Premi Anagrama. Emmarcades al pantà de Sau, en temps de Nadal i enmig de la sequera, hi trobem l’entrecreuament de dos personatges absolutament diferents però que tenen en comú trobar-se en crisi i haver de prendre decisions radicals.

Fa anys que Bernardo Atxaga va dir que deixava d’escriure novel·les, però sembla que no ho pot evitar. A ‘Golondrinas’ (Alfaguara), ens barreja amb to de faula tres històries distanciades en mig segle (del 1992 al 2042) narrades per àngels caiguts i amb el llegendari boxejador Urtain com un dels seus protagonistes.

La inspiració

Vaig llegir el recull de narracions breus “Tres cuencos” (Altamarea) perquè sabia que alguns dels seus contes havien inspirat una preciosa pel·lícula de la Isabel Coixet, “Tres adéus”.  El que no sabia era que l’autora, la sarda Michele Murgia, de qui havia llegit anteriorment “L’acabadora”, ha mort amb sols 51 anys. La humanitat i la senzillesa dels textos, al voltant de la vida, l’amor i la mort, són un llegat que recomano molt.

També podrien inspirar films les tres obres següents. Comencem pel mestre John Banville, qui a “Nocturno de Venecia” (Alfaguara) ens explica una història pròxima al gènere negre i amb un estil volgudament similar al de Henry James amb un narrador fatu i ridícul que triga tant com el lector en entendre perquè una jove heredera -i desheretada!- vol casar-se amb ell i perquè el fa acompanyar-la a Venècia a l’hivern entre la humitat i la boira.

Fernando Aramburu ja té experiència en que li adaptin una novel·la, gràcies a la sèrie “Patria”, i  li podria tornar a passar a partir de la riquesa del personatge principal de “Maite” (Tusquets), una dona que passa un cap de setmana -el mateix en que ETA va matar al regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco- amb una mare a la que ha de cuidar i una germana que torna de Donosti després de molts anys i de la que de mica en mica anem descobrint els seus secrets.

Jordi de Manuel ha ajuntat en el volum “Dunes blanques” (Editorial Clandestina) la que va ser la primera novel·la del cicle del policia Marc Sergiot i les que seran les dues últimes. El conjunt mostra en tres moments diversos una història distòpica en un món amb una imparable degradació del medi ambient i un manteniment dels grans vicis de la societat actual. Com sempre, el vessant de divulgació científica de l’autor apareix brillantment enmig de les trames.

El que seria més difícil d’adaptar, però resulta molt atractiu com a lectura, és “El primer any” (Club Editor),  de Francesc Serés. L’autor i la seva dona han trigat molt en tenir el seu primer fill i ell relata l’experiència i les seves reflexions no tant en el seu vessant familiar com en el referent a les vivències amb altres persones a la ciutat austríaca on resideixen, Graz, i en els viatges al seu poble, Saidí.

 

Els millors?

Si em feu la molt compromesa pregunta sobre qui és el millor escriptor viu en català, us respondré sense dubtar-ho que és Jaume Cabré. Dissortadament, la seva malaltia li impedeix seguir escrivint i em venen al cap d’altres: Pàmies, Serés, Barbal, Riera, Monzó... Però després de llegir “Piscis” (Club editor i Random House), de l’Eva Baltasar, m’apunto a optar per ella. En les seves cinc novel·les curtes, ha creat un món i sobretot uns climes no precisament amables però sí magnètics, suportats per un estil  auster i brillant a l’hora. En aquest darrer llibre, la història d’amor i desamor de la seva protagonista m’ha semblat un salt endavant des del punt de vista literari.

També Emmanuel Carrère em sembla un dels millors escriptors francesos. A “Kolhkoz” (Anagrama en català i en castellà) recupera la història i fins i tot els antecedents genealògics dels seus pares, morts en els darrers anys.   Els orígens georgians de la mare, Hélène Carrère d’Encausse, qui va ser una figura intel·lectual i un referent en la relació de França amb la URSS i posteriorment amb la Rússia de Putin, planen sobre aquesta biografia d’una família plena de contrastos, coronada amb el sentiment d’unitat assolit en els moments finals de la llarga  vida de la mare.

I potser la millor, o en tot cas la més reconeguda, escriptora índia és l’Arundhati Roy. Igual que en el cas de Carrère, la mort de la seva mare, que també era tot un personatge, li serveix com a excusa per escriure unes memòries fabuloses, “El meu refugi i la meva tempesta” (Ara Llibres i Alfaguara). M’ha meravellat la seva habilitat per lligar les relacions familiars, el retrat de la mare, l’evolució de la Índia i la conversió de Roy en una activista coherent i constant. 

La moldava Tatiana Tîbuleac està obtenint un èxit comercial molt merescut amb “L’estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds” (Amsterdam i Impedimenta), escrit en romanès. També a aquesta novel·la  trobem una lenta reconciliació entre una mare i el seu fill, tots dos molt especials. El llenguatge poètic emmarca una acció gens amable per una història perfectament arrodonida.

No havia llegit encara res del català Marc Colell i ho hauré de seguir fent gràcies a “Las crines” (Siruela), que ha estat guardonat amb el Premi Café Gijón. El seu personatge viu temporalment en soledat a una casa prestada a la pampa argentina i acaba establint unes relacions curioses amb els seus veïns i amb un cavall vell. Un llibre original, senzill i ple de llum.

Llibres al voltant de la cuina

Avui em permeto reproduir les recomanacions de llibres sobre la cuina que ha fet el Quadern de Cultura de El País per Sant Jordi que m'han sembalt molt interessants i encertades 

FRICANDÓNATION

Miquel Bonet

Destino. 296 pàgines. 20,90 euros @9,99

No és un llibre de gastronomia corrent. No hi trobareu receptes, ni tècniques, ni fotografies de plats increïbles. No és l’estil de Miquel Bonet, que si es posa a escriure sobre menjar, ho fa amb tota la sàtira de cronista comarcal, com es defineix ell mateix. A Frincadónation, els protagonistes reals són dos tipus de cuina, la tradicional i la considerada alta, vistes com dues escenes catastròficament incompatibles. Amb intenció de retratar l’època en què vivim, ordeix un thriller amb el fricandó com a motor de la història, alhora que retrata de manera satírica les mesquineses d’un model de restauració que considera podrit. Amb moltes ressonàncies a l’actualitat, la història de Roc Alafaixa no pot acabar bé.

NATURA VIVA

Martina Puigvert Puigdevall

Ara Llibres. 368 pàgines. 25,50 euros

De formes delicades i mirada sensible, Martina Puigvert Puigdevall és la cap de cuina de Les Cols, el restaurant d’Olot que va fundar la seva mare, Fina Puigdevall. En aquesta casa el respecte per l’entorn és radical. El seu caviar són els fesols de Santa Pau, i la farina que més fan servir és la de fajol. No hi trobareu peix de mar, sinó tots aquells productes que tenen al voltant. Tot això i la seva passió pels espais naturals de la Garrotxa és el que trobareu en aquest llibre, que escriu ella mateixa, tot barrejant vivències personals i familiars amb informació gastronòmica de la seva terra, el seu hort i la seva cuina. Ordenades per mesos, trobareu receptes i els fruits que dona la natura cada estació de l’any.

MATAR UN BAR

Carles Armengol

Col & Col. 108 pàgines. 13,95 euros

Carles Armengol va créixer entre les taules i els clients del bar dels seus pares a Collblanc. Una experiència vital que qualificava de maledicció al llibre Collado. La vida l’ha portat a continuar a la barra d’un bar, però més refinada i situada estratègicament a l’entrada de la llibreria + Bernat, on predica la cuina arrelada i que ha convertit en un lloc de referència per als veïns. Des d’aquest local de barri ha escrit Matar un bar, el seu últim llibre, una història de ficció amb Can Porró com a protagonista, que podria ser el restaurant de la seva família. Combina autobiografia amb crònica costumista i assaig polític sobre els anys que han robat l’ànima als bars, per la precarietat laboral i la gentrificació, deixant els barris orfes de les seves parròquies.

FER BROU PER SER LLIURE

Marina Ribas

Bruguera. 192 pàgines. 19,95 euros

El llibre de Marina Ribas, subtitulat Apunts d’amor i resistència escrits a foc lent, és una invitació a la desacceleració entrant a l’hort i a la cuina per seguir el ritme de les estacions i viure connectats al present. Amb formació en educació i nutrició, aquesta eivissenca (enamorada de la seva illa) és feliç escrivint sobre fogons, salut, nutrició i vida de poble. Després d’haver publicat receptes, ara aboca moltes més il·lusions amb un volum que mescla la crònica personal amb reflexions sobre estils de vida que no tenen altre propòsit que tornar a allò essencial, i no sempre fàcil, de veure la cuina com un acte d’amor, memòria i resistència. Ressona a Cuina! O barbàrie, de Maria Nicolau.

Veneçuela

El llibre que recomano aquest més amb major convicció és una història que transcorre a Veneçuela, un país que viu un moment molt delicat. Miguel Bonnefoy és un autor francès, fill de xilè i veneçolana. I és precisament la molt singular història de la família de la seva mare la que inspira ‘El somni del jaguar’ (Les hores i Asteroide). Sorprèn que per explicar un segle ple de circumstàncies personals extraordinàries i en un marc polític i econòmic canviant a la ciutat de Maracaibo, Bonnefoy faci ús de l’instrumental ideat per García Márquez de l’anomenat ‘realisme màgic’ i que ho faci amb èxit, fent-lo mereixedor de premis literaris i de múltiples traduccions.

El valencià Martí Domínguez rescata a ‘Ingrata pàtria’ (Proa) la figura del metge i rector universitari Joan Baptista Peset. I ho fa centrant-se en les tres hores prèvies al seu afusellament per l’exèrcit franquista, donant-nos les visions dels companys que també varen ser assassinats, però també dels altres protagonistes: els militars, el capellà, el director de la presó... Un bon homenatge als membres de la burgesia i la intel·lectualitat que varen ser fidels a la República.

La sueca Lyra Ekström Lindbäck ens narra a ‘Moral’ (Galaxia Gutenberg) les reflexions ètiques i literàries d’una doctoranda que inicia una relació amb el seu tutor, un home més gran i casat amb una professora del mateix departament. Les contradiccions que es generen en aquest procés són transmeses molt vivament al lector.

La britànica Natasha Brown construeix molt hàbilment a ‘Los universalistas’ (Anagrama) una ficció corrosiva que parteix d’un cop violent amb un lingot d’or i d’un reportatge  periodístic amb conseqüències dramàtiques. El relat va canviant de punt de vista i fins i tot de tema per oferir-nos un retrat gens favorable del món econòmic i social i del paper que hi juguen els mitjans.

Cal agrair l’esforç que l’enginyer aeronàutic madrileny Antonio Ayuso fa a ‘Una apacible turbulencia’ (Asteroide) per assolir al mateix divulgació científica i un exercici literari que vol mostrar la bellesa que tenen les matemàtiques, la física i la investigació de l’univers, amb una qualitat literària destacable a partir d’una estratègia de ficció.

El gran Luis Landero

Passen els anys i els seguidors de Luis Landero continuem enganxats a la seva prosa, que desenvolupa en estat perpetu de gràcia literària les seves reflexions sobre la vida. ‘Coloquio de invierno’ (Tusquets) es diferencia dels seus anteriors llibres en que podria ser un conjunt de narracions que ell reuneix hàbilment per construir una novel·la amb diferents narradors que recuperen històries passades al calor d’un foc enmig d’un hotel rural aïllat per la neu. A mi m’ha semblat, llegint-lo, que formo part d’aquest grup heterogeni de persones que, en un món excepcionalment sense xarxes, recorda i genera tradició oral per interrogar-se, per compartir, per confrontar i, fins i tot, per expiar culpes. No us el perdeu.

Marcos Giralt Torrente és net de Gonzalo Torrente Ballester, dada rellevant per entendre ‘Los ilusionistas’ (Anagrama), on l’autor passa llistat de la vida de la primera dona i els quatre fills que ella va tenir amb el cèlebre creador de ‘Los gozos y las sombras’.  El balanç és amarg: la doble ombra del geni i de la pèrdua prematura de la mare, va generar unes vides gens afortunades. Un llibre tan sentit com brillant.

L’argentina Samanta Schweblin ens ofereix a ‘El buen mal’ (Seix Barral) un conjunt de sis contes impressionants per la seva excel·lent factura i per la càrrega de misteri habitual en aquest gènere.

La tercera novel·la de Pol Guasch no conté ficció. A ‘Relíquia’ (Anagrama en català i castellà) s’adreça al seu pare, que es va suïcidar quan ell era un adolescent al mateix lloc i penjant-se de la mateixa biga que anys abans ho havia fet l’avi. Per fer-ho, Guasch utilitza sàviament el contrast amb escriptors que també s’havien suïcidat, amb una intenció catàrtica que m’ha semblat ben conduïda.

També es refereix a fets reals ‘Oxígeno’, de Marta Jiménez Serrano, qui va estar a punt de morir a casa seva i amb el seu company, el també escriptor Juan Gómez Bárcena. Hauria estat segons ella una mort dolça, causada per una fuita de gas a una caldera espatllada i salvada per l’atzar i per una professionals sanitaris a qui s’ha d’agrair el seu retorn a la vida i la possibilitat d’aquest text breu.

Aleacions ben fetes

 

Alguns autors corren el risc de barrejar a les seves obres històries ben diverses de protagonistes i temàtiques diferents. I de vegades se’n surten amb bona nota. És el cas dels tres primers llibres d’aquest post, que per cert han estat valorats per la crítica entre els millors del 2025. Dos d’ells són de novel·listes argentins. Comencem pel darrer Premi Herralde, “El contrabando ejemplar” (Anagrama), de Pablo Maurette, qui pretén descobrir, parafrasejant a Vargas Llosa, “cuándo se jodió la Argentina”, a partir de la vida del narrador i la d’un amic del seu pare, un peronista homosexual que es va traslladar a Espanya amb la intenció d’escriure un llibre sobre els orígens del seu país. Després de la seva mort, el narrador busca el manuscrit inèdit i intenta reconstruir l’obra com a pròpia.

Pedro Mairal ens proposa a ‘Los nuevos’ (Destino) l’anàlisi de tres adolescents, amb lligams entre ells, que tenen problemes d’adaptació a la vida adulta. Hi trobem elements de les seves grans obres anteriors (‘Una noche con Sabrina Love’ i `La uruguaya’), tot i que amb menys humor i amb major profunditat.

A “La pregunta 7” (Periscopi i Asteroide) Richard Flanagan nascut a Tasmània, va més enllà en les seves connexions: la vida atzarosa del seu pare, qui va ser presoner de l’exèrcit japonès a la segona guerra mundial; la bomba atòmica i els científics que la varen fer possible; els llibres de ciència ficció d’H.G. Wells i la seva relació amorosa amb l’escriptora Rebeca West; el colonialisme britànic a Oceania; la vida del propi autor... I tot amb un estil propi que va dibuixant a través dels fragments un cant a la vida. No us la perdeu!

Afegeixo a aquests llibres dos més que tenen en comú la seva brevetat. Per una banda, la italiana Verónica Raimo ha reunit a ‘La vida és curta, etcètera’  (1984 i Asteroide) uns contes plens de perspicàcia i humor, amb la vida de les dones joves i les seves relacions amb els homes com un dels temes fonamentals. I, per una altra banda, trobarem encara més humor i més brevetat a ‘Al estilo Jalisco’ (Panenka), del mexicà resident a Barcelona Juan Pablo Villalobos. Hi podem llegir la història inversemblant del muntatge d’un espectacle consistent en la recreació de l’equip brasileny de futbol liderat per Pelé que va guanyar el mundial del 1970.

Un home lliure

La visió del documental ‘Un hombre libre’, que es pot trobar a Filmin, m’ha fet conèixer la figura de l’escriptor andalús Agustín Gómez Arcos (1933-1998), qui va haver de marxar d’Espanya per la impossibilitat de representar les seves obres de teatre. De fet, va guanyar dos cops el premi Lope de Vega... i els dos cops el franquisme va fer que li retiressin el premi! En canvi, a París va desenvolupar una molt exitosa carrera com escriptor en francès. Amb l’arribada de la democràcia, ningú es va interessar per traduir els seus llibres fins que Cabaret Voltaire va decidir publicar-ne uns quants. Jo he llegit ‘Ana no’, que tracta el trajecte a peu des del Sud fins al nord d’Espanya d’una septuagenària per visitar el seu únic fill viu -el marit i els altres dos fills varen morir a la guerra-, que està a la presó. Un retrat dur i tendre de l’Espanya més negra i un homenatge a les seves víctimes.

La jove gallega Lucía Solla Sobral ha sorprès amb ‘Comerás flores’ (Asteroide), una novel·la que narra la relació asimètrica entre una vintanyera i un home madur. Ella està impressionada pel seu encant irresistible -que arriba també al seu entorn familiar- i els seus detalls, però aviat veu que el seu estimat és també una font d’ira i una ambició de possessió plena.

La també jove italiana Beatrice Salvioni ens presenta a ‘La malnada’ (Periscopi i Lumen) un parell de noies ben diferents pel seu origen social i pel seu caràcter en el marc de la Itàlia feixista. La seva forta amistat haurà de passar proves enmig de la incomprensió familiar i alguns fets dramàtics. Per cert, l’obra ja està traduïda a molts idiomes, té una segona part i se n’està rodant una sèrie. 

L’anglesa Tessa Hadley continua veient traduïdes a Espanya les seves meravelloses i subtils  novel·les sobre vides quotidianes a la Gran Bretanya dels anys de postguerra. A brevíssima “La festa’ (1984 i Sexto piso), les dues germanes protagonistes viuen amb curiositat la relació amb homes de major nivell social i han de prendre decisions que seran rellevants pel seu futur.

El premi Nobel del 2023, Jon Fosse, de qui al mes de maig podrem veure al Lliure la seva obra ‘El fill’ publica una nova novel·la, ‘Vaim’ (Galaxia Gutenberg en català i castellà). El seu marcat estil musical, immersiu i repetitiu es posa en aquest cas al servei d’una història a pobles pescadors en la que dos homes es relacionen una dona enigmàtica i poderosa.
  

Vides humanes

El cubà Leonardo Padura no deixa de publicar molt bons llibres, tant si són de la sèrie negra Mario Conde com si no. A “Morir en la arena” (Tusquets) ens ofereix una visió amarga tant de les vides dels seus protagonistes com del context històric de degradació i desesperança del seu país que, amb més claredat que mai, ens detalla l’autor. La trama inclou uns misteris del passat i uns interrogants sobre el futur que mantenen sàviament l’atenció del lector.

Després d’aquest autor veterà, proposo aquest mes la lectura tres novel·les de tres escriptors més joves. L’italià Andrea Bajani ens explica a “L’aniversari” (Periscopi i Anagrama) una història punyent que ha merescut el prestigiós premi Strega sobre l’impacte anul·lador del patriarcat a una família. El to del text, en clau d’expiació, arrodoneix la força d’un llibre del que crec que se’n parlarà molt.

El gallec Juan Tallón i l’andalús Isaac Rosa componen a “Mil cosas” (Anagrama) i “Las buenas noches” (Seix Barral) textos potser menys ambiciosos de l’habitual en ells però molt interessants sobre temes de vida quotidiana: en el primer cas la difícil conciliació entre horaris de feina i familiars en la cura d’un fill per part d’una parella i en el segon l’insomni i les diverses maneres de fer-hi front. 

Tristeses

Coincidint amb una nova versió cinematogràfica, s’ha reeditat en castellà -fa uns anys ja s’havia fet en català-, ‘Bon dia, tristesa’ de la Françoise Sagan (Viena i Alfaguara). Sorprén de nou la qualitat immensa assolida per aquesta primera novel·la de qui era una molt jove escriptora amb paral·lel·lismes evidents amb ‘El gran Gatsby’ d’Scott Fitzerald.

Entre els llibres més interessants dels darrers mesos, cal alegrar-se de l’èxit de lectors que estant tenint ‘La picadura de abeja’ (Anagrama) de l’irlandès Paul Murray i ‘De quatre grapes’ (Angle i Random House) de la nord-americana Miranda July. La primera parla de la crisi d’una família i la segona de la d’una dona de mitjana edat. Veig que de totes dues obres destaquen les editorials i els crítics l’humor que contenen. Això és cert, però a mi m’ha semblat més forta la capacitat de commoure a través dels detalls en l’anàlisi de les exigències del món actual cap a les persones i les seves relacions familiars i de parella, amb una qualitat narrativa excel·lent en tots dos casos. 

Som molts els seguidors de les novel·les del gènere negre de l’argentina Claudia Piñeiro, de qui s’han adaptat al cinema i la televisió moltes obres. Ara, amb ‘La muerte ajena’ (Alfaguara), torna a oferir-nos un retrat moral del seu país, amb els diners, la corrupció i l’explotació sexual com a temes més rellevants.

Finalment,  cal agrair als llibreters catalans que aquest any hagin atorgat el seu premi a la mataronina Montse Albets per ‘Només terra, només pluja, només fam’ (Periscopi i Hoja de lata), una dura història de dol per la mort del fill que porta una dona a fugir cap al món rural.

Ahora y en la hora

En un dels seus darrers posts el nostre crític literari va recomanar la darrera novel·la del colombià Hector Abat Facioline, AHORA Y EN LA HORA i jo em permeto avui insistir rotundament en aquesta recomanació.

En el seu darrer llibre, aquest magnífic escriptor relata la dramàtica experiència que va viure en la seva visita al zona del conflicte bèl·lic del Donbas a Ucraïna on s’havia desplaçat amb un grup d’escriptors colombians i ucraïnesos que hi havien acudit per diversos actes en recolzament a Ucraïna.

Allí, en una petita població propera a la línia del front, mentre estava sopant en un  restaurant va explotar un míssil rus que va matar tretze persones i entre elles una escriptora ucraïnesa del grup que sopava a la seva mateixa taula. Traumatitzat per aquest fet l’autor fa un extraordinari relat dels prolegòmens del viatge, les seves vivències amb els companys de l’expedició i reflexions de diferent ordre que els fets li han provocat.

Els temps dels que venim

 M’agradaria creure que la bona literatura amb referències històriques ens pot ajudar a vacunar-nos en aquests anys en que la guerra i l’auge del populisme feixista són una realitat palpable i una amenaça enorme. En tot cas, no es pot dir que no hi ha escriptors -i editors!- que s’afanyen a explicar les hecatombes del segle XX. I en aquest propòsit, a Espanya, destaca “La península de las casas vacías” (Siruela), del jove andalús David Uclés, que ja va per la seva vintena edició, tot i ser una novel·la molt voluminosa. Gairebé tothom que l’ha llegit ha quedat impressionat i l’ha definit com la història de la guerra civil espanyola des d’una perspectiva humana i amb materials propis del realisme màgic. Doncs sí, és això i ho és amb brillantor, honestedat, imaginació, vocabulari... No us la perdeu.

Els altres tres llibres que recomano aquest mes surten d’Espanya i passegen per Europa i Amèrica Llatina. “Mi madre era de Mariúpol” (Asteroide), de la traductora alemanya d’origen ucraïnès Natascha Wodin, és el resultat de la investigació que l’autora ha fet dels seus orígens familiars. Hi trobem com el nazisme i l’estalinisme varen marcar cruelment la vida de generacions d’europeus, amb especial incidència tant en els successius gulags soviètics com en el treball esclau que Hitler va aconseguir amb les deportacions massives des de les zones ocupades.  Potser amb menor valor literari però amb un estil volgudament més entretingut, “Un cavaller a Moscú” (Amsterdam i Salamandra) imagina un curiós aristòcrata rus condemnat a viure durant dècades a un hotel proper al Kremlin en l’era estalinista, inclòs el període de la Segona Guerra Mundial. Potser la trama és més que improbable, però el resultat és molt eficaç.

I acabem amb un molt bon assaig que es llegeix com una bona novel·la. L’advocat Philippe Sands combina a “Calle Londres 38” (en català i en castellà a Anagrama) dues històries: la del criminal nazi refugiat a la Patagònia xilena Walther Rauff i la del dictador Augusto Pinochet. Què tenen en comú a més de l’historial macabre de tots dos personatges? Doncs que la justícia internacional no va aconseguir la seva extradició.

Fets reals i ficcions

 

Aquest post pre-vacacional està dividit en dos apartats ben diferents i, a més, hi haurà dues propines. El primer apartat és de llibres sense ficció publicats per tres veterans que estan entre els millors novel·listes en castellà. L’ateu i anticlerical Javier Cercas va acompanyar el Papa Francisco al seu darrer viatge, el que va a fer a Mongòlia. Va aprofitar per preguntar-li per la vida eterna. El resultat és un gran reportatge sota el títol de “El loco de Dios en el fin del mundo” (Random House), que potser sols peca d’una extensió excessiva. El colombià Héctor Abad Facioline explica a “Ahora y en la hora” (Alfaguara) el seu viatge a Ucraïna, on va presenciar la mort de la novel·lista Victoria Amelina, víctima d’un míssil rus. Molta atenció a les reflexions -i les expiacions- de l’autor Antonio Muñoz Molina que recorda a “El verano de Cervantes” (Seix Barral) els seus decennis de lectura recorrent del Quixot, amb observacions penetrants i brillants i explicacions del que aquest gran llibre ha significat per molts altres autors.

El segon apartat és ben diferent: femení, més jove, ficcional i en català. L’Alba Gómez Gabriel ha guanyat amb “Jo soc l’última plaça” (Edicions 62) el Premi BBVA Sant Joan. Es tracta d’un retrat molt original en les formes de l’afectació dels canvis urbans sobre una plaça del barri de Gràcia, els seus habitatges i els seus locals. La Laura Gost dibuixa a “El món es torna senzill” (Empúries) l’evolució des de la infància fins a la maduresa d’una noia orfe i bulímica, incloent les seves relacions amb els homes, les amistats, el pare, el germà i, sobretot, la presència protectora de la mare absent.

Les propines són dos llibres breus. L’italià Dario Voltolini homenatja el seu pare, un professional de la carnisseria, a  “Invernal” (Asteroide). I la periodista Blanca Lacasa narra a “El accidente” (Asteroide) una passió molt especial... i molt patida.

Bon estiu, amb llibres, i ens retrobem al setembre!

Funcionaris

Està corrent amb èxit, sobretot entre els que treballem al sector públic, el darrer llibre de Sara Mesa , “Oposición” (Anagrama), on mostra l'estada d'una jove a unes oficines a mig camí entre Kafka i la paròdia, però sense perdre contacte amb la realitat. Els absurds de la burocràcia, fins i tot quan aquesta pretén fer-se accessible a la societat que vol administrar, es mostren amb la solvència i el substrat pertorbador habituals a l'escriptora sevillana.

Encara més càustic és Dario Ferrari a la seva brillant caricatura del món universitari italià actual a “Se acabó el recreo” (Asteroide). I afegeix un dibuix del que van ser els anys de plom que als 70 i els 80 van sacsejar la política italiana a través d'uns militants de base radicalitzats.

“Prohibido morir aquí” (Asteroide), de la novel·lista britànica Elizabeth Taylor (no confondre amb l'actriu), escrita fa més de cinquanta anys, és una visió subtil i avançada al seu temps del que pot ser la soledat no desitjada de la gent gran a partir d'un grup de persones de classe alta que viuen a un hotel de Londres.

A “Papallones negres” (Periscopi i Duomo Nefelibata), la britànica Priscilla Morris , que resideix per temporades a Catalunya, recorda el setge que als 90 va patir Sarajevo, la ciutat de la seva mare. Impossible deixar de pensar a Gaza mentre es va llegint aquest llibre ple, malgrat tot, d'esperança  . 

 

Ciència ficció necessària

 

No acostumo a oferir a aquesta secció obres de ciència ficció, però recentment he gaudit de la lectura de tres bons novel·les. Les dues primeres són autors experts en aquest gènere. La madrilenya Rosa Montero assegura (i jo no m'ho vull creure) que “Animales difíciles” (Seix Barral) serà la seva darrera entrega d'una sèrie protagonitzada per la meravellosa androide Bruna Husky. Els cingles associats al desenvolupament de la Intel·ligència Artificial són centrals en una trama distòpica amb un gran ritme en què també hi ha lloc per l'amor. Una cosa et dic, Rosa: dóna-li més vida a Bruna Husky. 

També és distòpic, signe dels temps que vivim, el barceloní Jordi de Manuel fent un salt endavant a la seva ambició literària i la seva coneguda habilitat per a la difusió científica amb “Quan la terra és pon” (Més Llibres). La necessitat de fer colònies humanes fora del nostre planeta en risc de desaparició és combina aquí amb una revenja ben original.

De qui no esperàvem que es dediqués la ciència-ficció és de l'Enrique Vila-Matas . “Cànon de cámara oscura” (Seix Barral) és, com tantes vegades en aquest escriptor, un joc meta literari que té com a principals diferencias respecte d'altres experiments seus el fet de ser més divertit   de l'habitual i que el seu protagonista és... un androide!

Canvi de gènere   per recomanar molt vivament una autora britànica que no coneixia. La Carys Davies ens presenta a “Un dia clar” (Edicions 62 i Asteroide) una història a una de les illes Shetland a mitjans del segle XIX amb molt pocs protagonistes: un capellà, la seva dona i un granger solitari. La lectura ens fa interessar-nos tant per les perverses dinàmiques de poder de l'Escòcia d'aquells temps com pel drama que viuen els protagonistes, però també (i aquí trobo el millor mèrit) per la seva humanitat.   

 

Per Sant Jordi, amor i mort

La Marta Millà forma part de la redacció de “Prova i error” i és coneguda per la seva llarga carrera com actriu al teatre i la televisió. Ja havia editat dos llibres de contes abans de publicar la nostra recomanació especial per aquest Sant Jordi, “El blau impossible” (La Campana), una novel·la amb un guió que, segons ella mateixa explica a la solapa de la contraportada, “el va escriure la mateixa vida, la qual em va assignar el paper de coprotagonista”.

Es tracta d’un llibre que al meu parer l’encerta en molts sentits, especialment en l’elecció tant de la narració en tercera persona – amb els noms reals canviats- com en la sàvia gestió d’un to que no renúncia combinar a l’expressió absoluta de l’amor i del detall realista en el tractament de la malaltia i la mort. Hi veiem una dona, la Martina, i un home, en Jordi, que es troben a un estudi de pintor i ja no s’abandonen fins que es fonen en un sol cos amb ocasió de la greu malaltia del Jordi.

Podríem recomanar aquest llibre senzillament per la funció de suport terapèutic que viuen les persones i les famílies assolades per l’ELA, però el seu valor va molt més enllà. Es tracta d’un llibre molt ben treballat literàriament i, sobretot, d’un homenatge a la vida i, dins d’ella, al paper que hi poden jugar l’amor, l’erotisme, la solidaritat, la meditació, la medecina, la família i molts d’altres elements que desfilen per les planes d’aquest regal que ens fa la Marta i que ara nosaltres podem convertir en el nostre regal de Sant Jordi i en la nostra lectura calma i enriquidora.