Antonio Machado. Los dias azules.

A FILMIN podeu veure ara un documental magnífic sobre la trajectòria vital d'Antonio Machado, estrenat al 2020 amb motiu del 89 aniversai de la seva mort. 

Està composat a base d'entrevistes amb literats i intel·lectuals que tracten de reconstruir les diferents etapes de la vida del poeta. Escoltareu les veus de l'hispanista Ian Gibson, la dels escriptors Muñoz Molina, Elvira Lindo entre molts d'altres.

La càmera circula per les diferents ciutats on va viure el poeta: Sevilla, Madrid, París, Sòria, Baeza, Segovia per acabar al final de la guerra civil a Valencia i Barcelona abans de fugir fins a Colliure on fialment va morir i està enterrat,

S'acompanya el docuemtal amb uns dibuixos magnifics i amb el recitat d'algunes de les poesies més reconegdes del poeta.

La guerra de las corrientes

"La guerra de las corrientes" ens trasllada a les dues darreres dècades del segle XIX quan es va desenvolupar l'electricitat, i hi va haver moltes batalles humanes, tècniques i financeres al darrere.

Thomas Alva Edison, un prolífic inventor, havia muntat a Menlo Park un gran centre de recerca i desenvolupament. El 1879 després de nombrosíssims intents frustrats va trobar per fi un material, fil de carboni, que permetia fabricar i comercialitzar bombetes incandescents per il·luminar el món.

Restava "només" disposar una xarxa de distribució elèctrica que portés l'electricitat a les cases i fes brillar les bombetes. Edison s'hi va posar a treballar amb la col·laboració d'un immigrant serbi, Nikola Tesla, que esdevindria un dels grans  científics de la història de l'electricitat, i va començar a disposar centrals elèctriques de corrent continu. El món econòmic va veure que darrera aquests moviments hi havia un gran negoci, i s'hi va llançar. El milionari George Westinghouse, que havia inventat el fre de pressió pels trens,  va "fitxar" Tesla, a qui Edison havia fet una mala passada, i va desenvolupar una forma diferent de produir i distribuir electricitat: El corrent altern.

Va començar "la guerra dels corrents". Però també una gran confrontació entre aquests personatges que creien que desenvolupant les xarxes elèctriques guanyarien la glòria i tindrien el món als seus peus.

La pel·lícula, que  té un estil de narració àgil i propi, com "a batzegades", potser perquè va haver de sofrir un segon muntatge a causa de  la crisi del coproductor Harwei Weinstein, és interessant per acostar-se als científics i tècnics que estaven canviant el món i per valorar i entendre millor quant esforç, glòria i tristesa hi ha darrera l'electricitat que fa més confortables les nostres vides.

La injustícia segons Polanski i Eastwood

Tenim en cartellera dues pel·lícules de dos grans directors que, malgrat les seves diferències, toquen temes molt similars. Per una banda, J’acusse, de Roman Polanski, aquí traduïda com El oficial y el espía, i per altra, la darrera obra de Clint Eastwood titulada Richard Jewell. Aquests dos films parlen, a partir de fets històrics produïts en diferents moments i països, de les injustícies, els abusos de poder i el paper dels mitjans a l’hora de publicar i programar notícies falses. Dit d’una altra manera, són dues pel·lícules que, sota la pàtina de reconstrucció històrica, ens estan parlant del nostre temps.

A J’acusse, Polanski reconstrueix el cèlebre afer Dreyfuss que va escandalitzar França a finals del segle XIX. L’exèrcit va denigrar i exiliar un agent d’origen jueu acusat sense proves fermes d’espionatge i traïció, però un alt oficial -un gran Jean Dujardin- va gratar prou a fons perquè la veritat sortís a la llum, amb l’ajuda del famós article d’Emile Zola denunciant les mentides i manipulacions de l’exèrcit.

A ningú no se li escapa que Polanski, en el punt de mira des de fa dècades per la presumpta agressió sexual a una menor, està fent un al·legat d’innocència de sí mateix o, com a mínim, està avisant dels judicis paral·lels i les sentències mediàtiques. Però de pas està retratant una situació que cada vegada és més habitual en un món de fake news, clavegueres de l’estat i desinformació.

També Clint Eastwood parla d’aquestes qüestions a Richard Jewell, film que reconstrueix el cas d’un jove que va ser proclamar heroi nacional per haver evitat una matança en l’atemptat que es va produir en un concert durant els jocs olímpics d’Atlanta, per després convertir-se en el principal sospitós d’haver posat la bomba.

Eastwood s’ha centrat en els darrers anys a fer tota una sèrie de retrats dels patriotes americans convertits en herois anònims que han actuat ajudant els demés davant els atacs terroristes. Richard Jewell forma part d’aquest catàleg, però a diferència d’altres films anteriors, potser el que més crida l’atenció aquí és la naturalesa del personatge: un jove redneck, aficionat a les armes, amb idees certament poc progressistes i de qui fàcilment ens podríem imaginar tant un acte heroic com un esclat de violència feixista.

Aquesta ambigüitat és la que Eastwood, un realitzador que sempre ha exposat les seves contradiccions ideològiques, retrata amb gran encert a Richard Jewell. Un film, per cert, que es deixa veure com a thriller d’intriga policíaca i que ens regala una grandíssima interpretació de Kathy Bates.

Los dos papas

“Los dos papas”  és una pel·lícula que es pot veure només a NETFLIX però si podeu fer-ho us recomano que no us la perdeu.

Tracta de la relació entre els dos personatges: El papa Benedicto XVI i el seu successor, després de la seva renuncia, Jorge Bergoglio, el papa Francesc. És, a més, una mena de biopic de la vida del cardenal argentí abans d’esdevenir Papa el 2013 que dibuixa molt bé la seva personalitat i anticipa els problemes que l’estan enfrontant a la cúria romana.

El guió, que és fidel a la historia real en molts aspectes però ficciona algunes de les relacions i converses entre els dos personatges, està molt ben travat i resulta convincent. La combinació d’elements documentals amb la narració cinematogràfica és també molt encertada.

El que resulta realment impressionant són les interpretacions de Antony Hopkins en el paper de Ratzinger i Jonathan Pryce en el de Bergoglio. Tots dos mereixerien un oscar ex-aequo perquè és impossible dir qui ho fa millor.

La hija de un ladrón

Una col·lecció de premis en festivals i una llarga llista de nominacions als premis Goya i Gaudí son només alguns dels arguments que fan de La hija de un ladrón un dels títols imprescindibles del cinema català del 2019.

L’opera prima de Belén Funes es també la pel·lícula que consagrarà definitivament a la ja prometedora Greta Fernàndez, filla d’Eduard Fernández, amb qui comparteix cartell. Precisament aquest duel interpretatiu és un altre dels reclams d’una pel·lícula on l’Eduard hi fa una aparició breu, més aviat destinada a cedir el testimoni a la seva filla, que hi brilla en tot el seu esplendor.

Greta Fernàndez es posa en la vida de la Sara, una jove de vint-i-pocs, mare soltera, de família desestructurada i poca formació, que ha de fer grans equilibris en feines precàries per tirar endavant i portar una vida convencional.

Marcada per l’absència del pare, un delinqüent que acaba de sortir de la presó sense cap intenció de preocupar-se de la seva filla; i rebutjada pel pare del seu propi fill (un també notable Àlex Monner), Sara busca la manera de crear un simulacre de la família que no té, reclamant la custodia del seu germà petit, internat en un centre d’acollida de menors.

El que busca en realitat aquesta dona és vèncer una profunda soledat i el sentiment d’abandonament que contínuament la persegueix. Però les causes d’aquests abandonament van més enllà de les circumstàncies familiars, perquè el personatge de Sara representa el perfil de tantes dones sense recursos, obligades a capejar grans dificultats per intentar viure amb dignitat.

En una escena de la pel·lícula Sara es defineix a ella mateixa com “una persona normal” i és, precisament, el fet que la societat accepti com a normalitat la situació d’aquesta noia i de tantes persones que viuen com ella, el que ens hauria de fer pensar. Això és el que denuncia, entre línies, aquesta petita gran opera prima.

Belen Funes, al costat del guionista Marçal Cebrián, signen una obra madura, que emociona sense sensibleries i que retrata la realitat amb honestedat i sense artificis. La hija de un ladrón està rodada amb un estil realista i de càmera en ma certament deutor del cinema social dels Germans Dardenne, aplicat a la nostra realitat local, però amb capacitat de convertir-la en una història universal.

Mientras dure la guerra

Avui hem anat a veure “Mientras dure la guerra” de l'Alejandro Amenabar, de la que tothom parla aquests dies. I no per casualitat perquè a més de ser una magnífica pel·lícula, amb un bon guió i unes magnifiques interpretacions de Karra Elejalde  en el paper d’Unamuno i Eduard Fernàndez en el de Millán Astray, el tema que planteja ens transporta en certa mesura a la situació política que està travessant el país. Així ho comenta precisament avui en Jordi Évole en el seu article setmanal a La Vanguardia que m’ha agradat tant com la pel·lícula. Aquí el teniu

MIENTRAS DURE LA GUERRA

‘Érase una vez en Hollywood’, un conte cinèfil

Totes les pel·lícules de Quentin Tarantino tenen una càrrega cinèfila molt important, sempre ben farcit d’influències i referències a clàssics, pel·lícules de sèrie B i cinema d’explotació. Per això, malgrat que potser ‘Érase una vez en Hollywood’ no és la seva millor pel·lícula, si que d’alguna manera funciona com la culminació del seu univers estètic, en la que explicita i subratlla allò que ja és present a la resta dels seus films: tot l’univers Tarantino és, abans que res i sobretot, un monumental “homenatge” al Cinema i un reconeixement a la seva capacitat transformadora de la realitat.

Això és el que ha estat fent Tarantino des del minut zero i que torna a fer en el seu darrer film: transformar la realitat a través d’estratègies cinematogràfiques, ja sigui amb girs de guió, muntatges fragmentaris, diàlegs impossibles i, finalment, de manera poc subtil, transformant els fets reals en material reelaborat des d’un punt de vista creatiu molt personal. Sense ànims de fer cap spoiler, aquesta és, precisament, la gràcia d’ “Érase una vez en Hollywood”.

La pel·lícula torna a combinar realitat i ficció en un equilibri molt tarantinià, com ja va fer, per exemple, a “Malditos bastardos”, que és la pel·lícula de Tarantino que més ens ve al cap quan veiem ‘Érase una vez en Hollywood’. Aquí tenim la història d’un actor de segona fila que es debat entre seguir fent sèries de la tele o marxar a Europa a fer spaguetti westerns, una mica en la línia d’un Burt Reynolds o d’un jove Clint Eastwood. 

A través del personatge de Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) i la relació amb el  seu doble d’acció i únic amic, Cliff Booth (Brad Pitt), Tarantino ens fa un retrat igualment entranyable i decadent d’una època molt concreta de Hollywood, la de finals dels anys 60, quan la indústria del cinema intentava trobar un nou camí després de la caiguda del sistema d’estudis i el sorgiment d’una nova generació de cineastes independents.

En aquest Hollywood en decadència van sorgir noves estrelles de l’era pop, com Steve McQueen, Bruce Lee o la prometedora Sharon Tate, que a principis de l’any 1969 s’acabava de casar amb Roman Polanski i s’havia traslladat a una mansió de Hollywood. Pocs mesos després, l’agost d’aquell mateix any, seria brutalment assassinada juntament amb els seus amics, per la família Manson. 

Tarantino intenta fer Sharon Tate visible més enllà del seu tristament conegut paper de víctima dels Manson. És cert que el personatge no està del tot dimensionat i que més enllà de sortir ballant en festes i mansions, poca cosa més ens explica del personatge. Però, per compensar, li regala una de les millors escenes de la pel·lícula, en la que Tate entra en una sala de cinema on projecten una pel·lícula on ella surt. En la foscor de la sala, l’actriu es deixa endur per l’emoció del públic que mira la pel·lícula: un triple homenatge a l’actriu, al poder del cinema i al fandom.

Els assassinats de la família Manson van suposar una fita negra en l’imaginari americà, marcant el final de l’era hippie i la filosofia de l’estiu de l’amor. Tarantino sap que pràcticament tothom coneix aquests fets i la figura de Charles Manson, i per això, més que explicar-nos coses que ja sabem, es permet certes llicències i fa diverses piruetes amb la història: per exemple, imaginant una hipotètica trobada entre el personatge de Brad Pitt i els hippies seguidors de Manson, en una seqüència que sembla treta d’un western de sèrie B. I aquest és només el principi. Perquè com el títol de la pel·lícula ja ens indica, Tarantino ens explica un conte sobre Hollywood, i en els contes tot és possible. 

"Hierro"

Encara que en principi no soc especialment amant de les sèries haig de reconèixer que cada cop n’hi ha de millors, fins i tot algunes d’irresistibles. En tot cas les agraeixo curtes - de sis a vuit capítols - perquè si no se’m fan massa llargues. Fa uns mesos en vaig veure dues a Movistar que em vam agradar molt, “Arde Madrid” i “El dia de mañana” que em sembla que ja vaig recomanar des del Blog.

Ara n’he vist una altra que també m’ha agradat i que recomano vivament. Es tracta de “HIERRO”, una sèrie de vuit capítols a Movistar. La trama policíaca està molt ben concebuda i és intel·ligible, cosa sempre d’agrair. Les interpretacions, sobretot la de Candela Peña, extraordinàries i la fotografia del paisatges de la illa excepcional.

Per tant, si teniu Movistar a casa no us la perdeu.

Green Book

Encara que ja fa setmanes que és a la cartellera, Green Book és una pel·lícula que segueix emplenant cinemes. D'una banda, el fet que guanyés l'Òscar a la millor pel·lícula li ha donat empenta; de l'altra, el boca - orella que diu que es tracta d'una pel·lícula ben feta, amb una història singular i entretinguda fa que els espectadors ens animem a veure-la. Això sí, si el nostre editor veiés la pel·lícula, hi hauria moltes "Coses que no entendria".

D'una banda no entendria que fa poc més de 50 anys al sud dels Estats Units es pogués convidar un pianista negre famós a donar concerts, i no pogués menjar, dormir, orinar o passejar als mateixos llocs que el públic blanc que l'havia contractat.

També li costaria entendre quina raó havia portat aquest pianista a endinsar-se per un país inhòspit que el convidava com a artista virtuós però el rebutjava com a ésser humà i com a persona.

Interpretat per Mahersala Ali, que aconsegueix el seu segon Òscar al millor actor de repartiment en tres anys (l'anterior el va obtenir per Moonlight), el personatge del músic Don Shirley, fa una peculiar parella amb el xofer italià Toni Lip, interpretat per Vigo Mortensen, que l'acompanya en un viatge de gira musical,  conduint-lo en un rutilant Cadillac de Ville del 62, i establint una bonica amistat i trama d'ajut mutu.

Basada en fets reals, a partir de la història aportada pel fill de l'autèntic Toni Lip, Green Book, nom que es refereix al llibre verd que relaciona els llocs on no discriminaven els negres,  ha estat guardonada amb l'Òscar al millor guió original.

La pel·lícula, dirigida per Peter Farrelly, un dels germans Farrelly que abandona la seva línia de pel·lícules peculiars per donar lloc a un film més clàssic que narra una història humana amb un rerefons de racisme i inhumanitat, ens fa passar una bona estona, i ens deixa un regust agredolç de boca quan constatem que les bones persones tenien difícil trencar la inèrcia d'una societat que discriminava i negava la humanitat dels negres.

"The Mule" de Clint Eastwood

Que un personatge del món del cinema dirigeixi i actuï com a protagonista en una pel·lícula de primer nivell als 88 anys és realment quelcom sorprenent. Però que a sobre ens trobem davant  d’una magnífica realització ho fa encara més admirable.

És el cas de "The Mule", dirigida i protagonitzada pel gran Clint Eastwood que és com el bon vi, que va millorant amb els anys.

És, en certa manera, un film crepuscular, en la línia de les seus darrers treballs, però alhora carregat d’humanitat. La peli discorre a un ritme pausat fins al final però flueix molt bé. Explica amb molt detall la vida d’un home ja molt gran que ha viscut dedicat molt intensament a la feina i les seves aficions i ha deixat en un segon pla la seva família que al final de la seva vida vol recuperar.

No us la perdeu.

Roma

Vaig anar a veure-la al cinema Verdi la tarda d'un dia laborable i vaig trobar-me amb la sorpresa que el cinema estava inusualment ple, amb una cua llarga per entrar. I és que tan sols 2 cinemes a Barcelona (Verdi i Verdi Park) i uns pocs més en tota Espanya projectaven la pel·lícula, malgrat que es tractava de la guanyadora del Lleó d'Or del prestigiós festival de cinema de Venècia.

Aquesta situació és deguda a que la pel·lícula ha estat produïda per Netflix, i les condicions de distribució que Netflix imposa han provocat aquesta situació.

Us recomano que malgrat les dificultats que us pugui suposar desplaçar-vos a aquests cinemes, fins i tot encara que disposeu de Netflix a casa, aneu a veure Roma en pantalla gran.

Es tracta d'una obra mestra del seu director, el mexicà Alfonso Cuarón, que construeix aquesta pel·lícula de forma molt viva i emotiva a partir dels seus records d'infància, ja que ell va nèixer el 1961, i situa la pel·lícula a incís de la dècada dels 70.

La pel·lícula ens transporta de forma molt realista al Mèxic de la infància de Cuarón, i ens permet endinsar-nos en l'interior d'una família mexicana de classe mitjana, i també passejar-nos per l'exterior, palpant els conflictes polítics i socials, incloent els grups paramilitars.

Però, sobretot, la pel·lícula ens transporta a l'interior de l'ànima de les dones de la família, dones que lluiten per sobreviure en un món complex i gens fàcil, fent el cor fort davant dels problemes, ajudant-se entre elles, i fent pujar els petits de la família.

Encara que hi ha algunes escenes impactants i sobrecollidores - un part, terratrèmols, manifestacions, onades amenaçadores - és la bellesa i naturalitat de la majoria de la pel·lícula la que farà que se us faci curta i que no us sàpiga greu haver hagut d'anar a veure-la a un dels pocs cinemes on es projecta.

Jordi Castells

Cold war

He anat a veure Cold War, la peli del director polonès Pawel Pawlikowski, que ha tingut unes crítiques extraordinàries i que va ser guardonada amb el Premi a la Millor Direcció al Festival de Cannes d’enguany.

Realment m’ha agradat moltíssim. L’argument és una història d’amor situada en el context de la guerra freda i del règim comunista de Polònia. És una història certament ben trista però molt potent. Està filmada en blanc i negre un format d’època (4x3). La fotografia és extraordinària i les interpretacions dels protagonistes també.

No puc fer altra cosa que recomanar-la als lectors del blog amb l’avís que no trigueu gaire a anar a veure-la perquè ja fa dies que es va estrenar.

Todos lo saben

S’ha estrenat una pel·lícula del prestigiós director iraní  Asghar Farhadi  de qui ja havíem vist dos obres de considerable interès: “Nadir i Simin una separació”(2011) o “A propòsit d’Elly” (2009) . 

Aquesta vegada surt del seu país per explicar-nos una història que passa en una petita població espanyola. Es tracta d’un thriller basat en una complexa història familiar que es desencadena quan segresten la filla de la protagonista. 

Un dels grans atractius del film és l’extraordinari repartiment amb Penélope Cruz,  Javier Bardem, Barbara Lennie, Eduard Fernández, entre d’altres.  Cal dir que tots estan molt bé però La Cruz i el Bardem excel·leixen en els seus papers. Són dos actors als que el pas per Hollywood no ha  deteriorat com acostuma a passar sovint.

Les crítiques, que jo comparteixo, coincideixen en dir que la peli està molt be feta i resulta molt emocionant però que la trama policíaca no és del tot encertada. Malgrat això i que la durada resulta una mica excessiva és una pel·lícula ben recomanable.

Visages et Villages

Si encara no l’heu vista no us perdeu la pel·lícula Visages et Villages de la cineasta francesa Agnes Varda, una de les components de la Nouvelle Vague. Als seus 88 anys ha dirigit i interpretat una magnífica pel·lícula reportatge amb col·laboració amb el fotògraf-artista visual JR de 36 anys.

Tots dos es passegen per petites poblacions franceses amb una furgoneta de JR, dialoguen  i fotografien la gent que troben i fan grans ampliacions gegants que pengen a les parets de tota mena d’edificis i construccions. Les relacions entre ells dos, les seves converses, els espais que filmen, tot plegat constitueix un còctel que beu amb una gran plaer.

No us la perdeu!

Per situar-vos en la gran personalitat d’Agnes Vardà reproduiré un article que la nostra especialista cinematogràfica Judith Vives va escriure a la revista digital

EL CINEMA MILITANT I HUMANISTA D’AGNES VARDA

"Los archivos del Pentagono"

Si ajunteu la professionalitat i sapiència de Steven Spielberg en la direcció, i un repartiment encapçalat per Meryl Streep i Tom Hanks, l'aposta d'anar al cinema sembla força segura.

En aquest cas, efectivament, l'aposta no us decebrà, perquè la història és interessant i rellevant: el repte en què es troben la propietària i el director d'un diari quan s'han d'enfrontar al poder polític i militar dels Estats Units, en referència a la divulgació d'informes secrets que destapen mentides i posen els poderosos en un compromís.

La història està força ben narrada. L'entorn, tan el físic (com ha canviat la forma d'editar i publicar un diari en prop de 40 anys !) com el psicològic, retratant les emocions i les situacions tenses que viuen els personatges. En particular, en el cas del paper de Meryl Streep, la propietària del diari, una dona solitària en un consell de direcció masculí, que ha de fer front als seus dubtes interns i a les pressions externes, en un diari que acaba de sortir a la borsa per fer front a les dificultats financeres i al que el poder polític pot aixafar d'una manotada.

Estem, doncs, davant una bona oportunitat de veure i reflexionar sobre el món del periodisme i les seves responsabilitats davant la societat, gaudint alhora de bon cinema i d'una estona de suspens dins una història que t'atrapa i t'intriga.

El plaer de deixar-se meravellar

Les històries de dos pre-adolescents amb força coses en comú –són sords i han perdut els pares - s’entrecreuen en el Nova York dels anys 30 i els 70 per fer possible una meravella: la de la nova pel·lícula de Todd Haynes, “El museo de las maravillas (Wonderstruck)”que sense assolir el nivell de subtilesa del seu film anterior, “Carol”, ens presenta una obra elegant, delicada i emotiva que es converteix en tot un gaudi pels sentits.  

Haynes s’ha basat en una novel·la visual de Brian Selznick, el mateix autor d’Hugo Cabret, que ja va adaptar al cinema Martin Scorsese. Els dos films tenen en comú la figura del nen “abandonat” pels adults i la capacitat de meravellar-se amb artefactes com el cinema, els telescopis o les andròmines d’un gabinet de meravelles. Precisament la història agafa aquesta idea, la dels gabinets de curiositats que van proliferar durant el Reinaxement, i que van desembocar en la creació dels museus d’història natural.

“El museo de las maravillas” és potser una pel·lícula més mel·líflua que d’altres de Todd Haynes, però d’alguna manera fidel i coherent a plantejaments argumentals i estètics d’un director que ha anat polint i depurant el seu estil, fent-se cada vegada més i més elegant, però que mai ha deixat de parlar dels mateixos temes, sovint històries crues que queden dissimulades sota un món de bellesa fascinant i elegància exquisida.

Els dos nens protagonistes viuen infanteses difícils, amb els pares absents i la sordesa que els portarà a meravellar-se amb els espectacles visuals que es despleguen davant d’ells: les pel·lícules mudes, l’univers observat des d’un telescopi, el moviment de la gran ciutat, els llibres i les rareses acumulades en el museu de les meravelles on tots dos aniran a parar de forma atzarosa, meravellosa.

Haynes ens convida a mirar-nos el món, la seva pel·lícula, amb la mirada meravellada d’aquests dos nens, i aconsegueix fascinar-nos amb les seqüències en blanc i negre ambientades a l’any 27 o l’aire documental que dóna al Nova York dels any 70; amb la reconstrucció d’una pel·lícula muda que ret homenatge a “El viento”, de Victor Sjostrom; o amb les sales del decimonònic museu de ciències naturals. També amb les referències a David Bowie i amb una banda sonora de Carter Burwell, que pren el seu màxim protagonisme en la seqüència de la fugida a Nova York dels dos nens, dues accions paral·leles que tenen lloc amb cinquanta anys de diferència, i que es converteixen en un bonic homenatge de Haynes al cinema mut i al melodrama. 

Maudie, los colores de la vida

Gracias a la plataforma Filmin he podido ver en casa, sistema streaming, la película canadiense “Maudie, los colores de la vida”, dirigida por la directora irlandesa Aisling Walsh. Protagonizada  por   Ethan Hawke y Sally Hawkins. Como me ha impresionado tanto no puedo sustraerme a no comentarla.

En ella se cuenta la vida, basada en hechos reales, de la pintora Maud Lewis y su marido Everett Lewis. Maud en una persona con una limitación física de nacimiento, posiblemente algún tipo de esclerosis, y Everett un pescador criado en el orfanato, rudo de modales. La casualidad hace que esas dos  criaturas se encuentren y empiecen a compartir sus vidas.

El la contrata como criada/ayudante para limpiar la casa. Su relación inicial es muy difícil, pero ella tiene un talento natural para pintar coloristas figuras y paisajes de una forma muy primaria, casi infantil (naïf), que poco a poco se va convirtiendo en el eje de sus vidas

La historia no es nueva, es una historia de superación personal, pero está muy bien resuelta. Es una bocanada de aire fresco. Sally Hawkins, en el papel de Maudie hace una interpretación magistral, unos registros muy altos. En cambio no me gusta la de Ethan Hawke, sobreactúa. La fotografía, la música, los paisajes, todo contribuye a crear un clima de paz y relajación en el espectador que hacen que cuando termina la película respires hondo y pienses quizá no todo esté perdido…..

Juan González

Blade Runner 2049

Amb la més que notable Arrival en el seu currículum, Denis Villeneuve havia fet prou mèrits com per assumir el repte de dirigir la seqüela de la mítica Blade Runner. Trenta anys després del film original, Blade Runner 2049 ens presenta un nou agent blade runner, interpretat per Ryan Gosling, que farà una descoberta que el tornarà a posar sobre la pista de Rick Deckard, el personatge al qual va donar vida Harrison Ford en el film original.

Tot el film està construït per portar-nos cap a aquesta aparició estel·lar, un moment culminant del film i al mateix temps molt significatiu d’una manera de fer del cinema postmodern, mitòman i referencial. Villeneuve construeix una ficció molt respectuosa amb el film de Ridley Scott, que intenta preservar la seva atmosfera i estètica, aconseguint així un film elegant i francament notable.

A Blade Runner 2049 hi podem trobar alguns apunts interessants que actualitzen la temàtica principal del film als temps actuals, on algunes de les coses que van pronosticar Philip K. Dick i Ridley Scott han començat a convertir-se en realitat. Entre elles, l’especulació sobre una “gran apagada” digital o el gran desenvolupament de la robòtica i la intel·ligència artificial. Avui és plenament vigent el debat ètic sobre allò que ens fa humans i que ens diferencia dels robots, més encara quan el transhumanisme es planteja una evolució de l’ésser humà a través de la seva integració amb elements robòtics. Els records i la memòria continuen sent el gran tema de Blade Runner, però ara s’hi afegeix també el tema de la procreació i la possibilitat que alguna dia una intel·ligència artificial sigui capaç de tenir fills.

Però mentre que el Blade runner original va marcar una fita no només dins la història del cinema de ciència ficció i del cinema en general i va influir en altres aspectes com el disseny, l’arquitectura o fins i tot en el debat filosòfic, el Blade Runner d’aquest 2017 és un film amb un aire nostàlgic, referencial i molt pendent d’agradar i acontentar els fans. Per això, tot i que és una pel·lícula de gran qualitat estètica i cinematogràfica, al mateix temps resulta massa impersonal i amb poca personalitat pròpia.

Pau, la força d'un silenci

Vaig veure la pel·lícula de TV3 “Pau, la força d’un silenci” sobre alguns aspectes de la vida de Pau Casals. Recomano al que no la varen veure que ho facin a través de TV3 a la carta.

Em va semblar un producte televisiu de molt alta qualitat que ens fa conèixer la categoria humana i l’alçada moral del mestre Casals. En aquell anys era un music de reconegut prestigi mundial que després de la guerra civil es va instal·lar a Prada de Conflent on va viure molt humilment i va ajudar als refugiats als camps de refugiats del sud de França. A més, malgrat la insistència perquè ho fes, va mantenir una obstinada i digna negativa a seguir actuant en públic mentre es mantingués la dictadura franquista.

Em va agradar tot, començant pel guió que es concentra en els anys de la seva estada a Prada. La direcció de Manuel Huerga, la fotografia i l’ambientació són magnífiques i extraordinària la interpretació de Joan Pera en el paper de Casals. També estan molt bé Carme Sansa en el paper de la dona de Casals, Nao Albet en el del deixeble, i Marc Cartes en el del violinista Schneider.

Per veure la pel·lícula des de l’ordinador clickeu el següent enllaç. Si disposeu d’una televisió que permeti la connexió amb internet cerqueu a la pàgina de TV3 allí la trobareu a la Secció de Pel·lícules a la carta.

La pell freda

Que el fet d’haver llegit el llibre La pell freda  de Sánchez Piñol no us aturi a anar a veure aquesta pel·lícula. L’adaptació, malgrat no és exacta, és força fidel  –  va ser revisada pel propi Sánchez Piñol – sobretot en l’essència.

Enmig d’un paisatge volcànic i feréstec  (està filmada a Lanzarote i Islàndia), amb cels amenaçadors i  núvols canviants, amb un mar encabritat i ferotge, hi ha un vell i tronat far, prop d’una no menys desgavellada caseta de fusta. La mateixa vellesa de les dues  úniques construccions  de l’illa incrementen la bellesa de l’entorn.

És l’any 1914. Un home arriba a l’illa amb l’àrida feina d’observar i enregistrar els vents durant un any. Però la seva tasca és col·lapsada per la companyia d’un vell mariner de poques paraules i costums gens convencionals i els atacs nocturns i gairebé diaris de milers d’uns éssers que sorgeixen del mar quan es fa fosc. La seva ocupació diürna serà enginyar nous sistemes de defensa cada dia per quan arribi la nit.

Un d’aquests éssers és l’Aneris, una granotota preciosa, que es mou amb una agilitat d’iguana. Ella transmet  només amb els seus moviments una tendresa serena, aconseguint una sincera complicitat amb l’espectador. Potser el passat obscur dels dos homes fan ressaltar la seva “personalitat” senzilla i honesta i esdevé la més propera i comprensible dels tres personatges.  

És una pel·lícula dura on hi ha escenes violentes, sí, però el fet que sigui una violència de supervivència per les dues parts la fa més “digestiva”.

Tècnicament és perfecta i la fotografia una meravella. Podria afirmar que,  tot i que en les escenes dels atacs dels granotots no s’escatima res de crueltat, és una cinta bellíssima. Per a mi ha estat un gaudi absolut la seva visió. 

Carme Bohera