Green Book

Encara que ja fa setmanes que és a la cartellera, Green Book és una pel·lícula que segueix emplenant cinemes. D'una banda, el fet que guanyés l'Òscar a la millor pel·lícula li ha donat empenta; de l'altra, el boca - orella que diu que es tracta d'una pel·lícula ben feta, amb una història singular i entretinguda fa que els espectadors ens animem a veure-la. Això sí, si el nostre editor veiés la pel·lícula, hi hauria moltes "Coses que no entendria".

D'una banda no entendria que fa poc més de 50 anys al sud dels Estats Units es pogués convidar un pianista negre famós a donar concerts, i no pogués menjar, dormir, orinar o passejar als mateixos llocs que el públic blanc que l'havia contractat.

També li costaria entendre quina raó havia portat aquest pianista a endinsar-se per un país inhòspit que el convidava com a artista virtuós però el rebutjava com a ésser humà i com a persona.

Interpretat per Mahersala Ali, que aconsegueix el seu segon Òscar al millor actor de repartiment en tres anys (l'anterior el va obtenir per Moonlight), el personatge del músic Don Shirley, fa una peculiar parella amb el xofer italià Toni Lip, interpretat per Vigo Mortensen, que l'acompanya en un viatge de gira musical,  conduint-lo en un rutilant Cadillac de Ville del 62, i establint una bonica amistat i trama d'ajut mutu.

Basada en fets reals, a partir de la història aportada pel fill de l'autèntic Toni Lip, Green Book, nom que es refereix al llibre verd que relaciona els llocs on no discriminaven els negres,  ha estat guardonada amb l'Òscar al millor guió original.

La pel·lícula, dirigida per Peter Farrelly, un dels germans Farrelly que abandona la seva línia de pel·lícules peculiars per donar lloc a un film més clàssic que narra una història humana amb un rerefons de racisme i inhumanitat, ens fa passar una bona estona, i ens deixa un regust agredolç de boca quan constatem que les bones persones tenien difícil trencar la inèrcia d'una societat que discriminava i negava la humanitat dels negres.