Un viatge a la ciutat dels dos rius

Aquest agost hem passsat tres dies a Lió, on no haviem estat mai, i haig de dir que és una ciutat magnífica i plena de llocs d'interès.
Té una dimensió que permet visitar-la amb comoditat i a més disposa d'un bon transport públic de tramvies i metro.
Diuen que les ciutats amb riu milloren. Doncs Lió en té dos: El Rodan i el Saona que precisament conflueixen en la mateixa ciutat. La navegació en barca permet tenir una visió panoràmica.
L'urbanisme amb grans avingudes, places, notables edifis públics i un parc d'habitatges molt cuidat fan que els passejos i caminades per la ciutat resultin atractius. El comerç i la restauració ofereixen també moltes possibiltats
A tots aquests atractius s'afegeix el fet que RENFE acaba d'obrir una ruta directa per AVE i en el seu llençament fa una oferta de billets a 29 euros el viatge.

Us deixo aquí l'enllaç a un petit reportatge fotogràfic que vaig fer:

La casa museu de PAU CASALS a San Salvador

A la platja de San Salvador, al municipi de Calafell es troba la Casa Museu de Pau Casals, una visita molt intessant. S'hi pot arribar en cotxe i també en tren baixant a l'estació de Sant Vicens de Calders, a la que s'arriba després d'un trajecte d'una horeta des de Barcelona. Al baixar del tren cal fer, però, una caminadeta d'uns vint minuts fins a la platja.

La casa conserva estances i mobiliari original i el petit auditori que Casals hi va fer construir aixi com el deliciós jardi que l'envolta. Darrerament s'ha fet una actualització museística moderna que ens mostra en grans pantalles i panells la trajectòria musical i cívica d'aquest gran músic, totalment compromès amb els seu pais. Aquesta visita permet valorar la dimensió artísica de Pau Casals que en el seu moment va ser un extraodinari violoncelista, director d'una prestigisissima orquestra i compositor rellevant. I després de la guerra civil i la segona guerra mundial va mantenir sempre activament el seu compromís amb Catalunya i la democràcia.

Des d'aquestes pàgines Jaume Guell i Abili Fort varen rescriure tres articles que trobareu, si esteu interessats, a la Secció Directors d'orquestra.

Aqui teniu quatre fotos de coses que veureu a la visita.

Clickeu a sobre per veure les imatges

Les Mines de sal de Cardona

Si no hi heu estat mai paga la pena que us acosteu a Cardona per veure dues magnífiques atraccions.

La primera és la visita a les Mines de sal que han funcionat des de l’edat mitjana i que estan a l’origen de la gran riquesa que va tenir la regió i a la importància de la noblesa que va edificar el Castell de Cardona

La visita permet conèixer les diferents etapes de la llarga història d’aquestes mines. Al llarg de segles s’hi va extreure la sal - el clorur sòdic -, importantíssim mineral per la gastronomia i la conservació dels aliments. En el segle XX, i fins al seu tancament el 1990, es va dedicar a l’explotació de la potassa - el  clorur potàssic - element fonamental per a la fabricació d’adobs i explosius. La mina va anar creixent en extensió i profunditat i va arribar a tenir més de 300 km de galeries fins a una profunditat de 2000 metres. A aquest nivell l’esgotament del mineral i sobretot l’elevada temperatura que rondava els 50 graus va fer inevitable el tancament.

Els passadissos, galeries i espais pels que es pot passejar són d’una bellesa impressionant. Amb una concentració d’estalactites i estalagmites bellíssimes en mig de bòvedes i parets d’estructures i gamma de colors espectaculars. Com diria la “Guide Bleue” de Michelin la visita  “ Vaut le voyage”. Si teniu fills  o nets es pot fer una visita dramatitzada per infants que és una delícia. Trobareu tota la informació a la pagina web.

I si de passada si voleu podeu pujar i visitar l’impressionant Castell, fill de la riquesa que proporcionaven les mines als senyors de la contrada.

Aquí teniu algunes fotos que potser us animaran a conèixer aquest lloc tan singular.

Web 2.0 La participació col·lectiva a Internet.

Vull compartir amb els lectors del blog una entrada que he publicat al blog "Del Telègraf a Internet" del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, especialitzat en l'actualitat i la història de les tecnologies de la comunicació.

L'entrada, "Web 2.0. La participació col·lectiva a Internet", repassa i reflexiona sobre les diferents modalitats en el món de comunicació a través de les xarxes Web.2 0, entre les quals figuren els blogs, com el "Prova i Error". Per accedir a l'entrada, cliqueu sobre aquest enllaç:

LA WEB 2.0

El Parc del laberint d'Horta

El Parc del Laberint d'Horta, a més de ser un lloc de gran bellesa i força enigmàtic és un lloc carregat d'història. És l'obra d'un avi i del seu nét, que hi van reflectir les seves diferents personalitats, que es corresponien amb dos temps diferents de la societat.

El Parc el va crear Joan Antoni Desvalls, marquès de Llupià, dins d'una finca de grans dimensions, que ara anomenaríem "de segona residència", a Horta, a partir de l'any 1791. Horta era, en aquella època, un municipi independent, i diverses famílies benestants de Barcelona hi anaven a estiuejar. Dins el Parc, que va encarregar a l'arquitecte italià Domenico Bagutti, Joan Antoni Desvalls hi va reflectir la seva personalitat d'home il·lustrat, interessat per tots els àmbits del coneixement, donant lloc a un jardí neoclàssic, en el que diversos espais enjardinats cadascun amb el seu estil, condueixen al Laberint pròpiament dit, a la sortida del qual els temples de Danai i Ariadna ens donen la benvinguda al Pavelló Neoclàssic, i al gran safareig / piscina que actua de dispensador d'aigua per tot el jardí, i des d'on es gaudeix una vista impressionant de tot el conjunt.

Dues generacions més tard, el nét del creador del Parc, Joaquim Desvalls, va crear una extensió del Parc reflectint l'esperit romàntic que en aquell moment hi havia a la societat. En aquesta parc del Parc, que inclou un canal romàntic, s'intenta deixar més lliure a la natura, contrastant amb la part neoclàssica del jardí en la que la ma de l'home intenta obtenir la bellesa d'una forma més controlada. Unes dècades més tard, ja tocant el 1970, els hereus dels creadors del Parc van vendre la finca a l'Ajuntament de Barcelona, que la va convertir en Parc públic. 

 La visita al Parc del Laberint, com podeu constatar a l'esquema de la figura anterior, ens ofereix, per la seva diversitat vegetal i d'estils i els nombrosos punts d'interès existents, una magnífica oportunitat de gaudi i esbarjo, alhora que ens permet, durant el recorregut pel Laberint pròpiament dit, sentir-nos com Teseu quan recorria el Laberint a Creta a la cerca del Minotaure per alliberar el poble d'Atenas de la dura penyora de dur a una mort segura catorze joves cada any d'acord amb el dur càstig imposat pel rei cretenc Minos.

Perquè aneu fent boca, podeu veure aquí algunes fotografies del Parc fetes per l'editor del blog, Josep Maria Cortina.

Per saber-ne més:

Parc del Laberint d'Horta. Què pots fer a Barcelona. Ajuntament de Barcelona.

Guia "El Laberint d'Horta". Patricia Gabancho. Parcs i Jardins de Barcelona. Ajuntament de Barcelona.

Parc del Laberint d'Horta. Viquipèdia.

El Laberinto del Minotauro. Col·lecció "Mitologia clàssica", actualment en venda als quioscs junt amb el diari "La Vanguardia".

Clickeu a sobre per veure el reportatge complert

El Parc de la Ciutadella

El Parc de la Ciutadella no és tan sols el parc més antic de la ciutat de Barcelona sinó que es tracta d'un lloc carregat d'història i significat. Com indica el seu nom, el parc va néixer en l'espai on hi havia hagut l'antiga fortalesa ("Ciutadella") que l'Estat Espanyol va construir en el marc de la repressió que es va dur a terme un cop va acabar la Guerra de Successió.

L'enderroc de la Ciutadella es va decretar arrel de la Revolució de Setembre de 1868 que va derogar la monarquia i establir la República. El solar de la Ciutadella es va cedir a la ciutat l'any 1869 per fer-hi un parc públic que va començar a construir-se l'any 1873, sota la direcció del mestre d'obres Josep Fontseré, en una època en la que Barcelona tenia un creixement important, ja que havia enderrocat recentment les seves muralles i havia aprovat el pla Cerdà, que estava impulsant la construcció de l'Eixample. De la Ciutadella  original s'ha conservat l'Arsenal, actualment seu del Parlament de Catalunya, la Capella, actualment Parròquia Castrense, i el Palau del Governador, actualment l'Institut d'Ensenyament Secundari Jacint Verdaguer.

 

Des del moment de la seva creació el Parc de la Ciutadella va incloure elements de referència culturals, com les estàtues d'alguns prohoms catalans, entre els quals Aribau.

 

Un factor que va incidir força en la història primerenca del Parc va ser que el 1888 va celebrar-se a la ciutat de Barcelona una Exposició Universal que va tenir lloc de forma primordial dins del Parc. L'Exposició va aprofitar alguns dels edificis que hi havia al Parc provinents de l'antiga Ciutadella i en va fer construir o promoure l'acabament d'altres de nous, alguns dels quals van ser efímers i enderrocats en acabar l'Exposició, o alguns anys més tard, i d'altres han continuat fins als nostres dies, com el Castell dels Tres Dragons, obra de Domènec i Muntaner, que va ser el restaurant de l'Exposició.

 

Per actuar d'entrada al recinte de l'Exposició es va construir l'Arc del Triomf, que conjuntament amb d'altres elements de referència que també es van construir en aquell moment, com el Monument a Colom, van voler realçar la imatge de la ciutat per als visitants a l'Exposició.

 

L'espai alliberat per la Ciutadella va permetre també la construcció del Mercat del Born, obra del mateix Josep Fontseré, que després de diverses vicissituds ha esdevingut un espai de Memòria Històrica que permet veure restes de les cases derruïdes amb ocasió de la construcció de la Ciutadella i ens permet copsar millor la dimensió històrica dels fets que van portar al naixement del Parc.

 

El Parc neix en un moment en què Barcelona alhora que creix, potencia el seu caràcter de ciutat industrial  i veu en el Parc la doble oportunitat d'oferir a la ciutadania un espai per fer divulgació científica, alhora que disposar de relax, esbarjo i contacte amb la natura. Per dur a terme aquesta divulgació científica va ser crucial el llegat econòmic i la donació de les seves col·leccions que va realitzar el 1878 el comerciant català Francesc Martorell, que va permetre la creació del Museu Martorell, de factura neoclàssica, ubicat al bell mig del Parc, que va esdevenir museu d'Arqueologia i Ciències Naturals.

 

Amb els creixement dels anys, el contingut del Museu Martorell va haver de dividir-se en diferents seus. Així, el Museu Martorell va esdevenir Museu de Geologia, mentre el Castell dels 3 Dragons va esdevenir Museu de Zoologia.

 

L'any 2010 una part important dels fons del Museu Martorell i del Castell dels 3 Dragons es van traslladar al Museu Blau, dins un procés d'integració en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. El Castell dels Tres Dragons ha esdevingut la seu científica del Museu, incloent un Laboratori de la Natura. El Museu Martorell, considerat seu històrica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, inclourà en un futur un espai de reflexió sobre la història de la cultura científica a la ciutat de Barcelona.

 

De forma similar, dins del Parc de la Ciutadella podeu trobar d'altres elements que van disposar-s'hi per potenciar la seva dimensió d'espai d'acostament al món de la ciència i la natura. Així, l'Umbracle o l'Hivernacle, pensats per acollir espècies vegetals que requereixen un entorn controlat, el Mamut, que ens acosta als animals ja extingits o la Cascada, que pretén  acollir elements del món aquàtic, prop de la qual hi ha la Glorieta de la Transsexual Glòria, Glorieta Musical, el nom de la qual rememora la persona que hi va morir assassinada l'any 1991.

 

També dins l'espai de l'antiga Ciutadella trobem el Parc Zoològic, construït a partir de la col·lecció privada que Lluís Martí i Codolar tenia a la Granja Vella d'Horta, que l'Ajuntament de Barcelona va adquirir el 1892.

 

No menys important és el significat que en el Parc han tingut i tenen els àmbits de l'Art i la Política. Així, a més de les diferents estàtues disposades dins el Parc, l'edifici que havia sigut Arsenal de la Ciutadella, l'any 1900 va esdevenir Museu Municipal d'Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona i el 1932 va acollir  el Parlament de Catalunya, després de la proclamació de la Segona Repúplica. Amb la instauració del franquisme, després d'uns anys destinat a fins militars, el 1945 s'hi va disposar el Museu d'Art Modern de Catalunya, i el 1977 amb l'arribada de la democràcia, va tornar a ser la seu del Parlament de Catalunya que segueix essent en l'actualitat, mentre el Museu d'Art Modern s'integrava al MNAC, a Montjuïc.

 

Com veiem, quan anem al Parc de la Ciutadella, a més d'oportunitat d'esbarjo i accés directe a la natura, tenim l'oportunitat d'establir contacte amb la seva dimensió científica i amb la nostra història, i és que cadascun dels edificis que conté o dels elements naturals, estàtues i espais que hi ha alberguen moltes peces de la nostra memòria.

 Si voleu veure algunes imatges de la nostra vista al parc clickeu la imatge següent

Per  a més informació:

Web "El Parc de la Ciutadella" de l'Ajuntament de Barcelona.

Llibre: El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica. Manuel Arranz, Ramon Grau, Marina López. Ajuntament de Barcelona. L'Avenç. 1984.

La Llotja de Mar de Barcelona: Una visita per aquest Nadal.

Al Pla de Palau hi ha un dels edificis més emblemàtics i alhora més desconeguts de Barcelona: La Llotja de Mar.

La institució que actualment s'hi allotja, la Cambra de Comerç, té intenció de contrarestar aquest desconeixement amb l'organització de visites guiades, que s'intensificaran durant les properes festes nadalenques.

Aprofitar aquesta ocasió per fer la visita és molt recomanable, ja que la Llotja de Mar és un tresor neoclàssic bastit sobre un nucli gòtic dels segles XIII - XIV.

El saló de contractacions

La visita us permetrà veure espais incomparables  com l'imponent Saló de Contractacions, un espai de grans dimensions que es conserva des del període medieval, dividit en tres naus cobertes amb un forjat de bigues de fusta policromada; la Sala del Consell, dissenyada per fer de tribunal, funció que mai s'hi va desenvolupar, presidida per un quadre del filòsof i polític Anton Campmany, la Sala Daurada, espai majestuós on hi ha quatre estàtues de marbre de tema amorós de Damià Campeny, la Sala Lucrècia, que va ser Saló de sessions de la Junta de Comerç, que rep aquest nom perquè hi havia l'escultura Lucrècia morta de Damià Campeny,  o  el Saló dels Cònsols, on hi va haver l'Acadèmia de Belles Arts, on van estudiar, entre molts altres, Antoni Gaudí o Pablo Picasso. 

El saló daurat

Com veiem, la visita guiada constitueix també una magnífica aproximació a l

a història de Barcelona, ja que es recorre la vida de diverses institucions que hi han tingut un pes important, com la Junta de Prohoms, el Consolat de Mar, la Junta de Comerç i, actualment, la Cambra de Comerç.

Acabada la Guerra de Successió, les represàlies van transformar la Llotja en una caserna militar on s'allotjaven soldats i cavalls, provocant-ne el deteriorament.

Alguns anys més tard, la Junta de Comerç, va impulsar la recuperació de l'edifici, i la creació d'Escoles Públiques en una època en la que Catalunya, a causa de les represàlies, tenia clausurades les universitats, excepte la llunyana de Cervera. Així van sorgir, entre d'altres, les Escoles de Nàutica, Belles Arts o Química, algunes de les quals s'ubicarien en l'edifici de la Llotja,  i posteriorment s'integrarien a l'Escola Industrial.

La Llotja va ser seu de la Borsa de Barcelona entre 1915 i 1994. Actualment és la seu de la Cambra de Comerç de Barcelona i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, ha estat objecte d'una rehabilitació integral durant el període 1997-2002, i ha esdevingut una joia que durant aquestes festes tindrem l'oportunitat de visitar.

Durant la visita gaudireu també de diverses obres d'art, moltes de les quals són fetes per alumnes de l'Escola de Belles Arts que s'hi allotjava, especialment de l'escultor Damià Campeny; així com d'objectes curiosos com un rellotge donat pel banquer Evarist Arnús o el primer fanal de gas de l'estat espanyol, dissenyat el 1826 pel professor de l'Escola de Química Josep Roura.

Com veiem, hi ha força motius per fer de la Llotja de Mar una visita recomanable per aquestes festes nadalenques.

Podeu trobar informació per preparar i reservar la visita en aquest enllaç.

El Park Güell: Una mirada diferent

Permeteu-me compartir amb vosaltres un petit secret: El Park Güell és un regal esplèndid  que els déus ens han obsequiat. És un recó extraordinari per passejar i gaudir, que, a més, en aquests moments està magnífic.

I no ho dic especialment perquè està tranquil i solitari. No tinc res contra els turistes que l'atapeïen fins fa poc. En el fons enyoro aquells moments en què passejar en mig de multituds de tot el món no suposava cap perill. Però ja que ara el que toca són moments de pau i solitud, i gaudir el Park en la intimitat ... aprofitem-ho !.

El Park (amb k, us explicaré aviat el perquè) és una deixa que Güell i Gaudí han fet a la ciutat de Barcelona.

La idea original de Güell, però, era una altra: fer construir a la Muntanya Pelada, en una finca que va comprar amb una casa senyorial inclosa, una urbanització exclusiva per a famílies benestants amb l'estil dels condominis i les ciutats - jardí angleses; d'aquí ve la k de Park.

Güell va encarregar la construcció de l'urbanització a Gaudí, a qui l'unia una forta amistat, i que ja havia treballat per ell en el Palau Güell i la Colònia Güell. Gaudí va projectar l'urbanització adaptant-se a l'orografia de la muntanya, que va travessar amb un carrer transversal principal, flanquejat de boles de pedra, que simbolitzen les denes d'un rosari, i va disposar un camí serpentejant amb 3 ponts, el Pont de Baix, el Pont del Mig i el Pont de Dalt, que permetria circular amb vehicle per l'urbanització des de l'entrada principal fins arribar al punt més alt, on ara hi ha el Turó de les tres Creus.

Gaudí també va respectar la vegetació de la muntanya, on abundaven els garrofers i les oliveres, i la va complementar amb vegetació mediterrània esplendorosa i poc àvida d'aigua. Va disposar igualment un reguitzell de viaductes, camins i escales, que havien de permetre arribar a totes les parcel·les, i que avui ens permeten dur a terme infinites passejades diferents. I tot això salpebrat amb fantasies fetes de pedra que sorprenen per la seva imaginació i el seu gust. El Park té una entrada principal, en la que un drac ens dóna la benvinguda i ens condueix a la Sala Hipòstila, la Sala de les 100 columnes, que en realitat són 86, que havia de ser el mercat de l'urbanització. Sobre la Sala Hipòstila, sostinguda per aquesta, hi ha la Plaça de la Natura, que està envoltada per un espectacular banc serpentejant de ceràmica que va dissenyar Josep Maria Jujol, des de la qual tenim una vista única de Barcelona, i des de la que es pot contemplar el creixement de l'altra gran obra d'Antoni Gaudí, la Sagrada Família, que té com a teló de fons el blau del nostre mar Mediterrani.

L'urbanització, afortunadament per nosaltres, va ser un fracàs. Els barcelonins ja estaven prou ocupats construint l'Eixample, i no els quedava prou energia per pensar en ciutats - jardí angleses. Tan sols una persona, l'advocat Martí Trias Doménech, va adquirir una parcel·la i construir una casa, la casa Trias, que encara avui senyoreja en la part alta del Park. Güell es va establir a la Casa Larrard, que ja hi havia originàriament a la finca, i que el 1931 va esdevenir l'Escola Baldiri Reixach, que encara avui existeix, i Gaudí va viure durant uns anys a l'altra casa que es va construir a l'interior del Park: la casa mostra de l'urbanització que actualment ha esdevingut el Museu Gaudí.

Descartada la idea de l'urbanització, els hereus de Güell van oferir el Park a l'Ajuntament de Barcelona, que el 1925 el va adquirir i el 1926 el va obrir com parc públic.

Gràcies a això avui tenim l'afortunada possibilitat de passejar per tots els recons del Park: Travessar el carrer principal transversal - Passeig de les Palmeres -  que va de Sant Josep de la Muntanya cap a la Carretera del Carmel, aturar-nos a la Plaça de la Natura i baixar a la Sala Hipòstila, pujar pel Camí dels tres Ponts fins el Turó de les tres Creus o perdre'ns en la infinitud de camins i recons d'un Park irrepetible, gaudint del contacte amb la natura i descobrint els tresors amagats creats per Gaudí, com el Pòrtic i l'estàtua de la Bugadera.

I és que Gaudí, a més de ser l'arquitecte que volia fer pujar la Sagrada Família fins el cel, és també l'arquitecte de la natura que va convertir una muntanya pelada en un espai prodigiós i sorprenent anomenat Park Güell.

Podeu entrar al Park gratuïtament amb el carnet de biblioteques municipals.

Per disposar d'una informació més completa sobre el Park, incloent la seva història i la referència a molts detalls interessants, i preparar millor la visita podeu consultar la Web del Park, de l'Ajuntament de Barcelona.

 

L'Església de Beget

Aquests dies de pandèmia conviden a prendre's les coses amb calma i tranquil·litat. Potser per això pot resultar interessant, quan les circumstàncies ho permeten, redescobrir racons del nostre territori mereixedors que hi dirigim una mirada curiosa a causa de la seva història i el seu encant.

Vull, doncs, parlar-vos de l'Església de Beget situada al Ripollès, quasi al tocar de la frontera amb França.

Beget és un poble de muntanya, en mig d'un paisatge corprenedor, situat en un dels confins del Ripollès, que té una Església romànica del segle XII, Sant Cristòfor de Beget, amb un campanar adossat quadrat, de quatre pisos d'alçada, amb arcs, i un absis semicircular bellament ornat amb una cornisa.

Si l'exterior té una bellesa que s'emmarca tant amb la del poble com amb les muntanyes i el cel que li serveixen de fons, l'interior ens depara també força sorpreses, entre les que destaca el retaule major, barroc, que acull dues obres admirables : La Majestat de Beget, una talla excepcional de 2 metres d'alçada i d'extensió de braços, que és una de les obres mestres del romànic català, que va tenir un lloc destacat en l'exposició "Convidats d'Honor", que va organitzar el Museu d'Art de Catalunya, amb motiu del seu 75^è aniversari.  I al pis superior, una magnífica escultura del patró, Sant Cristòfor, que es diu que va ser feta del tronc d'un sol arbre. En un lateral descobrireu el retaule de la Mare de Déu de la Salut, que inclou una talla de la Mare de Déu que pel posat recorda la Moreneta.

Pareu atenció al sostre i a algunes columnes, que han estat pintats per Joan Granados Llimona, nét de l'escultor Llimona i el músic Granados, així com a l'interior de l'absis que va ser decorat pel pintor olotí Joaquim Vayreda.

Contes confinats

Aquest és el segon conte que aquests dies ha escrit en Jordi Castells amb una il·lustració del bon amic Miquel Bort.

"Vull ser bruixa com tu"

Il·lustració; Miquel Bort

La Meritxell acaba de fer divuit anys. Fa dies que ho esperava. Tan aviat els ha acomplert ha anat a veure a la seva tieta Rosa.

- Tieta. Cada vegada que t'ho he preguntat m'has dit que no em podies respondre fins que tingués divuit anys. Avui ja els tinc. Digue'm: Ets una bruixa ? Què he de fer si jo també vull ser bruixa com tu ?

- Meritxell. Tens sort. Avui és dimarts, dia de bruixes i males arts. Aquest vespre, a les dotze, estigues darrera la casa, al costat de l'alzina gran. Jo passaré a buscar-te i m'acompanyaràs.

A les dotze en punt, amb el cel ben fosc,  la tieta Rosa va aparèixer i li va donar una escombra a la Meritxell.

- Té. Puja-hi. Agafa't bé i segueix-me.

Tot just acabades aquestes paraules, i amb la Meritxell ben agafada, les dues escombres van començar a volar a velocitat còsmica fins el cim del Mont Pelat, la muntanya que es divisa des del poble quan fa bon temps.  Allà, una trentena de companyes van donar la benvinguda a la Rosa, i a la seva acompanyant, la Meritxell.

- La Meritxell diu que li agradaria ser com nosaltres.

- Ja sap qui som i el què fem ? Li has explicat ?

- No. Tot just acaba de fer divuit anys i està molt impacient. Val més que ho vegi per ella mateixa.

Dit això la majoria es van posar a dansar vertiginosament formant un cercle amb les seves escombres, que escopien per la cua reguerols de foc, mentre unes poques, al bell mig, pujaven i baixaven mentre proferien uns càntics molt estranys que la Meritxell no entenia.  Al cap d'una bona estona, de sobte es van aturar, i la que semblava més gran va preguntar:

- Quina feina tenim avui ?

- El Pere de can Llevarri està morint de mal d'amors. La Clara no li fa cas. - Va dir una de les bruixes, que semblava força preocupada.

- Doncs tu, Montseta, posa-hi remei.

La Montseta va sortir volant, prenent la forma d'un ocell,  i al cap de poc ja era de tornada.

- Tot arreglat. He entrat per la xemeneia i he disposat unes gotes d'essència d'argelaga dins d'un got d'aigua que hi havia sobre la tauleta de nit de la Clara, que era ben adormida, i he cantat l'encanteri d'amor de  Santa Marta. Ella no ha notat res. Notarà l'efecte demà, quan es llevi i begui el got d'aigua.

- Molt bé, Montseta. Has fet una bona feina !. Recordeu que dijous és l'ascensió, i que totes les bruixes hem d'anar a processó.

Dit això, les bruixes es van acomiadar fins dijous amb una altra dansa frenètica, van agafar les escombres i van tornar a les seves respectives llars. Quan van arribar a casa, la Meritxell estava contenta, però la tieta li va agafar l'escombra i li va dir que es veurien l'endemà. L'endemà, just llevada, des de la finestra, la Meritxell va veure en Pere i la Clara passejant feliços i encaramel·lats.

Més tard, va sortir a passejar pel poble i va trobar el seu amic Anton amb la cara trista i compungida.

- Què et passa, Anton ? Fas mala cara !

- A tu t'ho diré, Meritxell, que et tinc confiança. Jo estimo la Clara, i em pensava que ella començava a estar per mi. De sobte, avui, l'acabo de veure passejant amb en Pere.  Me'n faig creus !

Quan va tornar a veure la tieta, la Meritxell li va dir que havia  decidit  no ser bruixa.  Que els miracles que es feien per una banda, feien destrosses per l'altra. La Rosa va mirar fixament la Meritxell i li va dir el següent encanteri :

- Beneït dia, santa nit. Oblidaràs per sempre el que has vist i sentit.

Des de llavors, quan la Meritxell li pregunta a la tieta si és bruixa, aquesta la contesta amb evasives com qui no en sap res.

El Parc de les Olors del Serrat

Fa uns dies vam fer una trobada amb un  grup de cosins al "Parc de les Olors del Serrat" a Santa Eulàlia de Ronçana. Ens va rebre la fundadora del Parc, Pilar Comes, que ens va explicar el concepte que hi ha darrera el Parc.Es tracta d'un espai d'unes 12 hectàrees en el que es conreen una diversitat de plantes - més de 110 espècies diferents, la majoria de les quals, mediterrànies - amb els següents objectius:

Mostrar que el camp és saludable : Les plantes suen i creen una atmosfera antioxidant, de forma que l'estança al Parc suposa una neteja de l'organisme en general, i dels pulmons en particular:   Hi hauríem d'anar de tant en tant !.

Mostrar que es pot viure del camp, amb una agricultura diferent, basada no en un monocultiu industrial, sinó practicant la biodiversitat, cultivant una diversitat de plantes, cadascuna de les quals té unes propietats particulars, que la Pilar ens va explicar amb detall.

El cultiu d'aquestes plantes ha permès establir col·laboracions amb empreses, que les adquireixen per diferents finalitats, especialment en els àmbits de perfumeria i farmacèutic. Alhora, la col·laboració amb les empreses ha donat lloc a activitats de recerca en diversos aspectes d'aplicació de les plantes.

Visitar el Parc proporciona gaudi i és una ocasió d'aprenentatge. A més, molts dies desenvolupen activitats específiques que fan la visita encara més interessant. Per exemple, el dia que hi vam anar nosaltres es desenvolupava un taller de "Cuina de tardor" en el que ens van explicar com aprofitar les virtuts de la carabassa i de les herbes aromàtiques per fer un bon dinar, que, un cop preparat, vam menjar. En definitiva, que vam passar un dia agradable i saludable, que vam culminar amb un bon dinar i comprant a l'agro-botiga  productes ecològics i saludables.

El concepte de "Parc de les Olors" ha estat tan reeixit, que s'ha replicat en forces indrets de Catalunya i en d'altres punts d'Espanya.

Si voleu passar un bon dia, i avançar en la vida saludable, ja ho sabeu ... el Parc de les Olors del Serrat està  a menys d'una hora en cotxe de Barcelona!

Una casa a la vora del riu

Si feu una escapada a Girona, una de les coses que segur que no us perdreu és la vista de les cases a la vora del riu. Si us atureu a mirar-les amb més detall, us cridarà l'atenció una casa amb la façana blanca, galeries de vidre amb finestrals blaus, persianes i ceràmiques decoratives. Ben segur que en mirar-la us venen ganes de veure-la per dintre. Doncs, teniu sort, ja que aquesta casa, anomenada Casa Masó, és gestionada per la Fundació Masó, que l'ensenya amb visites guiades. Això sí, us hi heu d'apuntar amb antelació.

La casa va ser la vivenda de la família Masó, una família catalanista i il·lustrada, i és la unió de 4 cases contigües  que la família Masó va adquirir amb el temps.  Rafael Masó i Pagès hi va disposar l'any 1889 el Diario de Gerona i una impremta i va tenir 11 fills i filles, dels que en sobreviurien 7. Un dels seus fills, Rafael Masó i Valentí, arquitecte, va ser l'artífex de la reforma final de la casa, que va finalitzar l'any 1918. La casa va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Girona el 2006, que en gestiona les visites mitjançant l'esmentada Fundació Masó.

Quan feu la visita gaudireu de la visió d'una casa de principis del segle XX. El temps sembla que no hi hagi passat. El menjador familiar, esplèndid, a la primera planta, era alhora sala de recepció de visites.

Una escala de fusta amb llistons verticals, inspirada en l'arquitecte escocès Mackintosh, us conduirà a la resta d'estances, tan d'espais de vida familiar com despatxos i biblioteca,  amb mobles i obres d'arts originals, que us sorprendran i us faran sentir una mica com un membre de la família Masó.

També durant la visita entrareu en contacte, mitjançant un audiovisual i les explicacions càlides de la guia acompanyant, amb la vida i l'obra de l'arquitecte Rafael Masó, que va combinar amb elegància la sobrietat del noucentisme amb elements tradicionals de la nostra terra. Entre les seves obres figuren diverses cases senyorials i l'urbanització de S'Agaró, a la Costa Brava.

Mai com aquí podreu dir que heu gaudit una bona estona i après força a la vora del riu.

El menjador de la casa Masó

Dones de Barcelona

Amb motiu de la "Setmana del Llibre Català" vaig anar a una passejada entorn del tema "Dones de Barcelona".

La passejada va seguir un dels itineraris continguts en el llibre que té aquest mateix nom, i va ser guiada per l'autora del llibre, Elisenda Albertí, i va resultar força interessant i entretinguda.

Elisenda Albertí és dissenyadora gràfica, editora, i, sobretot, biògrafa de dones. Ha fet recerca en la biografia de prop de 3.000 dones, i periòdicament, un cop cada any i mig, publica un llibre en el que aplega algunes biografies seleccionades. Així, entre els seus llibres figuren, a més de l'esmentat "Dones de Barcelona. Històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al XIX", "Decidides. Set dones contra corrent", "Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals", "Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval", "Catalanes medievals, 24 històries femenines de l'edat mitjana".

L'itinerari que vam fer ens va permetre conèixer, entre d'altres, Estefania Carrós i de Mur, que cap el 1500 va fundar a la plaça de Santa Anna, prop de l'actual Portal de l'Àngel, el que avui podríem anomenar una escola femenina, en una època en que la pràctica totalitat de les dones eren analfabetes perquè així ho fomentava la societat; o també Serafina de Pedralbes, que a finals del segle XIX, després de treballar uns anys de serventa al monestir de Pedralbes, va muntar un establiment a Barcelona on va popularitzar el deliciós mató de Pedralbes, que encara avui pot degustar-se a La Pallaresa, al carrer de Petritxol.

Si voleu saber més coses de dones interessants, els llibres de l'Elisenda poden ajudar-vos. A més, si sou un grup interessat podeu demanar a l'Elisenda que us acompanyi en una passejada i us expliqui les seves vides i miracles, tal com s'indica en el següent enllaç.

Els drons han arribat per quedar-se

Fa pocs dies, en aquest mateix blog, un extraordinari reportatge - "Madremanya a vol d'ocell" - ens mostrava la capacitat que tenen els drons per ajudar-nos a fer tasques magnífiques.

En aquest cas es tracta d'un reportatge audiovisual, però molts dies els telenotícies ens parlen d'altres col·laboracions destacades: Ajudar a cercar persones perdudes a la muntanya, transportar òrgans d'un costat a un altre d'una ciutat gran per permetre fer un transplantament urgent o acompanyar ramats per la muntanya.

I és que els drons han arribat per quedar-se, ja que poden ser útils en camps molt variats: Desenvolupaments audiovisuals, manteniment d'infraestructures o sistemes d'informació geogràfica en són alguns exemples; així com, per descomptat, el seu ús lúdic.

Com tota eina tecnològica, els drons tenen també els seus perills: El seu ús militar els converteix en poderoses eines per matar i poden constituir una amenaça seriosa per a la privacitat i la seguretat de les persones. Per aquestes raons, hem de ser conscients de les seves possibilitats, i, alhora, de la necessitat de regular-ne socialment el seu ús.

Si voleu saber més coses sobre els drons, podeu llegir l'article "Drons : una tecnologia innovadora i versàtil" que sobre aquest tema he publicat al Blog "Del Telègraf a Internet" que faig per al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) sobre el tema d'història i actualitat de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.

Quàntica. Exposició al CCCB

L'exposició "Quàntica", que ofereix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a partir d'un disseny inicial del CERN, al que s'hi ha afegit un itinerari científic, està en línia amb les darreres exposicions del CCCB sobre els temes candents de la ciència actual.

L'exposició té  dos itineraris paral·lels: un de científic i un altre d'artístic. Des de la primera perspectiva ens aproximem a la mecànica quàntica com una disciplina científica que suposa un avenç molt important en el coneixement profund de les parts més íntimes i microscòpiques de la matèria, per al que la física clàssica no havia pogut donar respostes satisfactòries.

La mecànica quàntica neix quan la física clàssica, ni fins i tot la teoria de la relativitat, no dóna explicacions convincents que expliquin el comportament del mont microscòpic (àtoms i partícules subatòmiques).

Durant el segle XX la mecànica quàntica ha assolit descobriments teòrics importants sobre el comportament de la matèria, així com ha permès assolir  aplicacions pràctiques significatives, com els semiconductors, els rellotges atòmics i el GPS, les ressonàncies magnètiques, el làser i moltes altres. Podem dir que una part molt significativa dels progressos tècnics al segle XX, entre ells la informàtica i les comunicacions, han estat possibles gràcies a la mecànica quàntica.

Tot això podria quedar-se en un "avenç més" de la ciència i la tècnica, per important que sigui, si no fos que en aprofundir en el coneixement quàntic apareixen principis que trenquen la nostra intuïció i la nostra forma tradicional de pensar, com per exemple que la informació que disposem sobre un sistema pot ser la superposició de diverses opcions o el fet que el resultat d'una mesura és aleatori, provocant preguntes filosòfiques sobre l'existència d'atzar o determinisme a la natura.

El progrés de la mecànica quàntica no s'ha aturat als nostres dies, donant lloc a nous avenços, que s'han qualificat de Segona Revolució  Quàntica. Aquests avenços han obert les portes a noves aplicacions com per exemple els ordinadors quàntics, que podrien permetre fer càlculs que no estan a l'abast dels ordinadors actuals, i que, per exemple,  podrien permetre fer càlculs criptogràfics que farien obsolets els sistemes actuals d'encriptació de les comunicacions, posant en perill la seguretat de moltes infraestructures de comunicació actuals.

És a causa de la importància, complexitat i dificultat dels temes científics i filosòfics plantejats que el CERN va dissenyar un itinerari artístic d'aproximació als mateixos:   10 artistes que van ser convidats al fer una estada al CERN i van conviure amb els científics d'aquesta institució han donat lloc a 10 interpretacions que a través de l'art intenten aproximar-nos a aquests temes en què la raó i la ciència no poden donar una resposta totalment satisfactòria. Aquest itinerari artístic conviu en l'exposició del CCCB amb l'itinerari científic i ens dóna aproximacions alternatives a les preguntes i respostes que ens provoca aquesta temàtica.

L'exposició "Quàntica" és una magnífica oportunitat d'aproximar-nos a un dels temes científics capdavanters del nostre món, que ben segur contribuirà de forma forta a la seva evolució futura.

Com l'entrada al CCCB permet assistir a l'Exposició en dues ocasions,  i els conceptes que planteja l'Exposició són complexos, recomanem assistir-hi una primera vegada en visita guiada i en una segona ocasió fer-ho de forma lliure al propi ritme, per aprofundir i acabar d'interioritzar els temes plantejats.

Per  saber més

Cuántica. Tu futuro en juego. José Ignacio Latorre. 2017. Ariel. Barcelona.  Aquesta obra del professor Latorre, que ha col·laborat en l'Exposició en qualitat de comissari científic, ofereix una bona oportunitat d'aprofundir o de preparar la visita a l'Exposició, ja que tracta de forma entenedora els principals problemes científics, tècnics i filosòfics que planteja la mecànica quàntica.

Vols entendre millor la imatge del forat negre? - Article de Clàudia Rius al Núvol, que fa referència a l'Exposició Quàntica i la posa en relació amb una descoberta  científica recent que han sacsejat els nostres dies.

Un mural que crida a la reflexió

Quan passegem estem acostumats a veure pintades en les parets. Poques persianes han escapat de la decoració amb graffiti. Però possiblement és menys freqüent que aquestes pintures continguin una invitació explicita a la reflexió.

Aquest és el cas del mural que hi ha en una part de la façana d'un centre escolar dels jesuïtes, a la Travessera de Gràcia,  entre els Carrers d’Alfons XII i Aribau (vorera muntanya). S'ha de dir que obtenir la fotografia amb que il·lustrem aquesta entrada no ha estat fàcil, ja que està força a prop de la barana protectora de l'acera, però l'editor del blog, que uneix a la seva mirada curiosa la perícia fotogràfica, ho ha aconseguit.

La retolació #IS THIS MODERN SOCIETY, inscrita en la part superior dreta del mural és una invitació a reflexionar sobre si la societat que volem és una societat on la tecnologia, que ens diuen que té per objectiu ajudar a fer millor la vida, pot en la pràctica resultar un factor d'alienació que ens torni a tots plegats, i especialment els més joves, més solitaris i aïllats.

La retolació és alhora una signatura que identifica el projecte "Is this modern society ?", que desenvolupa Jupiterfab, una iniciativa artística i social que cerca, segons les seves pròpies paraules "reflexionar, crear diàleg i oferir solucions contra l'abús de la tecnologia usada en la vida quotidiana de les persones (Internet, telèfons intel·ligents, aplicacions, xarxes socials, intel·ligència artificial…) i contra els efectes negatius que la tecnologia crea en l'individu i en els teixits socials (amistats, família, grups religiosos, grups de treball, relació pares-fills…) que formen part d'aquesta societat que anomenem moderna ".

Mitjançant les seves actuacions, molt especialment a través de l'art al carrer, Jupiterfab intenta conscienciar-nos que cal caminar cap una societat més justa, humana i solidària, i que els anomenats avenços tecnològics només seran realment avenços si ens ajuden a progressar en aquesta direcció.

Clicar a sobre per veure'l més gran