Futbol, narcòtic mundial

Va finalitzar la Copa Mundial de futbol coronant Espanya com campiona del mon per segona vegada a la història. La casualitat o ves a saber quina mena de destí boig, va propiciar que el partit final reunís el millor jugador de la història, Leo Messi (39 anys), amb el que alguns bategen com el seu successor, Lamine Yamal (19 anys). Cap dels dos va destacar, però si que van abraçar-se després que 19 anys abans, una casual fotografia per un calendari d’Unicef els reunís per primera vegada.

S’han acabat dies de especulacions, supersticions i càbales; d’estridències, fanatismes i saturació informativa. Confesso la meva afició al futbol com a   altres esports que encara gaudeixo practicant-los, però no comparteixo ni entenc la devoció histèrica per saltar, cridar i plorar per una samarreta, un gol, una derrota o una victòria. Milions de persones dels cinc continents son arrossegats un dia si i un altre també, per un esport que els hi provoca adició darrera una pantalla o omplint estadis a preus desorbitats, gastant masses diners a desplaçaments i allotjaments molt costosos. Enganxats i fanatitzats, preocupa com travessaran les properes setmanes sense tenir el que molts crítics de la manipulació de masses van denominar com opi del poble. No imaginava Karl Marx que la seva manifestació sobre la religió, faria fortuna referint-se al futbol.

Han estat més de 5 setmanes on el mon del futbol ha narcotitzat milions de ciutadans, incapaços de reaccionar davant fets que han estat el reflex de com es el mon actual: el vet migratori d’entrar als EEUU a un ciutadà somali considerat millor àrbitre d’Àfrica; la prohibició al equip iranià de dormir a territori dels EEUU, havent de viatjar cada dia de partit de Mèxic als EEUU i tornar; la trucada de Trump al president de la FIFA perquè li perdonessin a un jugador dels EEUU la sanció que li impedia jugar; o la frase de Rajoy: ”França te equip d’altíssim nivell. Això si, sense francesos”

Així estem! i entretant FIFA i UEFA organitzant més campionats de clubs i seleccions, amb més equips participants per tal de no reduir les dosis d’un esport sobrepassat econòmicament, aliè a les crisis de la ciutadania.

Atiar l'òdi

Malauradament els fets xenòfobs i racistes es continuen repetint a diferents territoris, tot i les condemnes i els missatges tant públics com privats a favor de l’acceptació i integració dels immigrants.

Recuperant dades oficials, veiem com a gener de 2025, 2 milions de persones, el 25% dels residents a Catalunya eren nascuts a l’estranger i 1,5 milions d’aquests ciutadans no tenien nacionalitat espanyola. A Espanya, 10 milions de persones, el 20% dels residents eren nascuts a l’estranger i gairebé 7 milions conservaven la nacionalitat estrangera.

Si concretem aquest pes migratori en algunes poblacions catalanes podem observar que supera el 40%, el mateix que a determinats municipis espanyols, on les tensions a la convivència van provocar greus conflictes violents, com els quevan succeir a El Egido o Torre Pacheco.

A molts indrets europeus es viuen situacions similars i els que resisteixen amb poca conflictivitat també estan exposats que qualsevol escurna atiï el foc de la confrontació violenta. A començaments de juny ho hem vist a Belfast, la capital de Irlanda del Nord, un país però, on només el 3% de la població pertany a minories ètniques. El detonant va ser la difusió d’un vídeo on un home era apunyalat per un immigrant sudanès.

Es evident que la reacció violenta als carrers de Belfast no hauria d’haver estat conseqüència d’una elevada pressió migratòria, ni d’un augment de la inseguretat. Alguns polítics i residents catòlics pro irlandesos han assenyalat grups paramilitars unionistes protestants com causants dels actes vandàlics. Altres senyalen que els unionistes protestants es senten perjudicats perquè els immigrants els priven d’habitatges i perquè l’augment de població catòlica a Belfast els fa perdre la seva identitat i cultura. I es llavors quan ha aparegut l'extrema dreta per dir que “es per culpa del home moreno que viu al costat de casa teva”.

Manipulació i tergiversació amb el rerefons encara d’un conflicte que durant tres dècades va enfrontar els partidaris d’una illa, un sol país, i els que volien pertànyer al Regne Unit. Hem tornat a observar que tot serveix per atiar corrents xenòfobes, tot i que la realitat sigui un ressentiment històric que alguns estan interessats en reviure. Cal estar alerta per evitar mimetismes.

El problema de l'habitatge i Sant Cugat

Manifest per a una actuació municipal decidida enfront del problema de l’habitatge

Els nostres municipis registren rècords en l’encariment de l’habitatge que en dificulta l’accés de moltes persones i famílies que no poden pagar-lo, o que fer-ho suposa una pèrdua greu de la qualitat de vida en aspectes elementals com alimentació, calefacció, cultura, educació i lleure entre altres.

Des de fa temps hi ha un dèficit crònic d’habitatges a preus assequibles, en especial en les zones declarades «zona de mercat residencial tensat», on es regula el preu del lloguer.

Tanmateix, és urgent adoptar altres mesures possibles des de tots els estaments, Parlament, Generalitat i ajuntaments, perquè tenen recursos per canviar les coses si hi ha voluntat política. Per això, cal actuar amb claredat i decisió sobre tots els àmbits possibles:

1.      Actualment, els nous habitatges HPO tenen la qualificació protegida de forma indefinida. Tanmateix, els antics tenen el període de protecció limitat i es podran vendre a preu de mercat passat aquest termini. Els 4 anys vinents 37.000 HPO actuals passaran a preu lliure. Cal modificar les normes perquè es mantingui la protecció per sempre i amb caràcter retroactiu per les que encara no han caducat.

2.  .El 2010 es va aprovar la creació de 35.000 habitatges nous en les anomenades ARES. (Àrees Residencials Estratègiques). Mai s’han desenvolupat, però són vigents.

3.      .Regulant de forma efectiva els lloguers turístics, els temporals i els d’habitacions.

4.      .Facilitant que locals en desús puguin ser habitatges si compleixen condicions d’habitabilitat.

5.   Promovent que terrenys qualificats d’equipaments sense us esdevinguin dotacionals per a gent gran, joves o famílies vulnerables.

6.    -Permeten l’ús bifamiliar o plurifamiliar limitat i amb condicions en teixits unifamiliars de baixa densitat, tot mantenint la tipologia de les edificacions.

7.     Impulsant el desenvolupament des de la iniciativa pública sectors pendents com Ca N’Ametller a Sant Cugat, entre la B-30, la carretera de Rubí i l’Hospital General.

Aquest gran sector de Ca N’Ametller reuneix les condicions perquè es desenvolupi per iniciativa pública municipal i es gestioni de manera que el sòl pugui ser adquirit per l’Ajuntament al valor actual de sòl rústec, i que les plusvàlues de l’actuació es quedin al municipi. Aquesta forma de compra mitjançant expropiació a preu just, és una de les formes de gestió urbanística previstes des de 1956 per la Llei d’urbanisme.

La seva viabilitat econòmica està garantida, perquè si amb la iniciativa privada es paguen les inversions, surten els números i els privats obtenen benefici, si la iniciativa és pública els beneficis es queden per l’Ajuntament.

Es demana a totes les administracions que actuïn i a l’Ajuntament de Sant Cugat que la modificació del Pla General Metropolità (PGM) en l’àmbit de Can Ametller fixi l’expropiació com a sistema d’actuació.

Sant Cugat, juny de 2026

Joan Barba Encarnación, arquitecte urbanista.

La Traviata: Un argument que perdura

La Traviata al Liceu: una joia intemporal

Aquest gener, el Gran Teatre del Liceu acull una de les òperes més estimades de Giuseppe Verdi, La Traviata. Aquesta obra mestra, estrenada el 1853, es basa en La Dama de les Camèlies, la novel·la d'Alexandre Dumas (fill), amb llibret de Francesco Maria Piave. Verdi, un dels compositors més influents del segle XIX, va crear una partitura que captiva pel seu lirisme, la seva intensitat emocional i l'equilibri entre les veus i l'orquestra.

Un argument que perdura

La Traviata narra la tràgica història d'amor entre Violetta Valéry, una cortesana parisenca, i Alfredo Germont, un jove burgès. Violetta, malalta però captivadora, decideix abandonar la seva vida de luxe per amor a Alfredo. Tanmateix, les convencions socials i les pressions familiars, representades pel pare d'Alfredo, Giorgio Germont, provoquen la separació de la parella. Finalment, després d'un retrobament ple d'emoció, Violetta sucumbeix a la seva malaltia, deixant un llegat d'amor i sacrifici.

Una producció destacada

En aquesta nova producció al Liceu, el primer repartiment inclou destacats noms de l'escena lírica internacional. El rol de Violetta serà interpretat per la soprano nord-americana Nadine Sierra, coneguda per la seva veu cristal·lina i la seva capacitat dramàtica. El tenor Javier Camarena, guanyador fa anys del primer premi del prestigios Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas que aquest mes de gener celebra la seva 62 edició,  assumirà el paper d'Alfredo, aportant la seva passió i entrega. Completa el trio protagonista el baríton Artur Rucinski, un intèrpret consolidat que donarà vida al complex personatge de Giorgio Germont.

L'orquestra del Gran Teatre del Liceu estarà dirigida per Giacomo Sagripandi, garantint una interpretació fidel i vibrant de l'obra de Verdi. A més, la direcció escènica firmada per David McVicar promet una posada en escena que respectarà la tradició, però amb tocs contemporanis que enriquiran l'experiència.

No us perdeu aquesta oportunitat única de gaudir d'una obra mestra de l'òpera en un dels teatres més emblemàtics del món. La Traviata al Liceu és una cita ineludible per als amants de la música i les emocions intenses.

Xavier Llisà

Cap d’any

Fa força temps que no li escric, senyor editor. Durant uns quants mesos de l’any, vaig estar ocupat enviant evocacions musicals a aquest magnífic blog que amb dedicació i delicadesa vostè manté molt viu. Es encomiable la constància amb que troba continguts d’elevat interès i la fidelitat de molts col·laboradors aportant els seus grans de sorra. I com qui no vol la cosa, desprès de celebrar cap a la primavera la publicació del blog 3.333, ja som a tocar el començament d’un nou any, 2024.

Miro aquesta xifra i recordo quan el segle passat llegia textos divulgatius, històrics o assajos que projectaven cap el futur, idees de evolució, transformació i avanços tecnològics, industrials, mèdics o de tot tipus de comunicació. Llavors imaginava com serien i que passaria en arribar aquells anys futurs. I ara ja, sense ser gaire conscients, som a punt d’estrenar l’any vint-i-quatrè d’aquell segle que veiem a la llunyania.

Imagino que quan l’any 1968 Stanley Kubric va estrenar 2001 Odissea a l’espai, milers d’espectadors van sentir una barreja de curiositat i neguit al escoltar diàlegs en vers la evolució humana, la tecnologia, la vida extraterrestre i la intel·ligència artificial. Dons va passar 2001 amb més odissees a la terra que a l’espai; han seguit més de dues alterades dècades i aquell futur que no encertàvem a imaginar com seria, ja es present i ens provoca sensacions enfrontades.

Si em preguntés, senyor editor, que en penso d’aquesta primera gairebé quarta part del segle XXI, no sabria que dir-li. No tinc clar si em sento còmode o més aviat incòmode, si em produeix satisfacció o decepció, si estic tranquil o inquiet. Potser un barreja de tot, però amb una sensació que trobo s’estén de manera preocupant, masses coses no van be.

No vull, senyor editor, que a ningú se li ennuegui el raïm encomanant-li els meus dubtes. Es per això que proposo que cadascun dels dotze grans que ens empassarem amb cada campanada la nit de cap d’any, signifiquin un desig per que la visó futura sigui més optimista. Cadascú que triï els significats que vulgui. Jo em decantaré per valors com acceptació, comprensió, respecte, educació, coherència, solidaritat, o comportaments que afavoreixin la cultura i la comunicació verbal, escoltar, pensar, gaudir; tot acompanyant de la millor salut possible, és clar. Feliç 2024 per tothom!

 

Futbol al desert 4

Quan es publiqui aquesta darrera crònica del mundial de Qatar al “Prova i Error”, la competició estarà a punt de deixar de ser noticia. Desprès de la pluja de partits que durant un mes han desbordat les televisions d’arreu del món, els ciutadans menys futbolers se sentiran alleugerits al deixar d’escoltar la repetitiva serenata de narradors, comentaristes i afeccionats, borratxos de entusiasmes, devocions, passions i decepcions efímeres.

Ara mateix, tothom haurà conegut que Argentina o França es la nova campiona del mon de futbol. Messi o Mbappé, passat o futur, i a Espanya barcelonistes o madridistes. Al univers futbolístic de la península s’han fet dos bàndols, el culé a favor de l’Argentina de Messi i el merengue a favor de França per tal d’estar contra Messi.

Es el signe del futbol, a favor, o en contra; l’empat gairebé serveix pe res. El mundial de Qatar deixar per la història del futbol quatre grans fracassos esportius, el d’Alemanya eliminada a la primera fase, el de Brasil eliminat per Croacia; i els d’Espanya i Portugal eliminats per el Marroc, primer equip africà a ser semifinalista a un mundial de futbol.

Qatar ha estat l’amfitrió més criticat de la historia dels mundials de futbol. Esportivament, el pitjor amfitrió de la història; cap partit guanyat i només un gol marcat. El seu seleccionador, Félix Sànchez, un barceloní nascut al barri d’Horta, amb experiència professional a Àfrica i Àsia, potser d’aquí uns mesos podrà explicar o no, la seva experiència amb ets i uts a Qatar, que deu donar per escriure més d’un llibre.

El mundial de Qatar acaba gairebé com va començar, amb escàndols. De les acusacions per suborns i corrupció per aconseguir els vots necessaris de les federacions de molts països arreu del mon per ser designat seu del mundial de futbol, s’ha passat a la investigació a diferents parlamentaris europeus i la detenció de un dels vicepresidents del Parlament, la grega Eva Kaili ja destituïda del seu càrrec, presumptament implicats en corrupció, suborns i blanqueig de diners, per d’influir en decisions econòmiques i polítiques del Parlament Europeu a favor de Qatar.

No vull finalitzar aquestes cròniques amb aquest regust poc dignificant que ha presidit tot el que ha provocat el Mundial de Qatar. A banda dels anàlisis futbolístiques, vull destacar dos fets. Un cívic, el dels afeccionats del Japó recollint amb bosses d’escombraries les deixalles de la grada al final dels seus partits; imatges que haurien d’haver-se difós molt més per estendre l’exemple als estadis d’arreu del mon. I el segon fet te a veure amb la globalització del campionat amb una amplia barreja de nacionalitats d’origen amb els països amb qui han competit molts futbolistes; un clar exemple l’hem vist a la figura d’un jugador, negre, nascut a Espanya, al País Basc, en concret a Bilbao, no a prop, no, al mateix Bilbao, de nom Iñaki i cognom Williams, que ha jugat al equip de Ghana, origen de pares i avis; un país on avui un cop acabat el mundial de futbol dirien Baai soccer! Baai World Cup! 

 

Futbol al desert 3

La vella Europa, bressol de civilitzacions i epicentre de la cultura occidental, també ha estat l’origen de més d’un esport. El futbol, te identificats els seus primers codis reglamentaris a les illes britàniques. Les Regles de Cambridge van unificar per primera vegada les normes per la seva practica, reben també algunes influencies del italià calcio fiorentino.

La hegemonia que durant més d’un segle ha mantingut arreu del planeta el futbol europeu, amb permís del futbol sud americà, s’ha diluït enguany a Qatar. Itàlia, eliminada a les prèvies, no ha competit al mundial. Bèlgica, Dinamarca i Alemanya han estat eliminades a la primera fase de la competició i Espanya a la ronda d’octaus de final.

Al altre costat de la balança, seleccions d’altres continents com Austràlia, Japó, Corea del Sud i Senegal han emergit entre les setze millors de la competició. Marroc s’ha colat als quarts de final. Camerun ha estat la primera selecció africana a vèncer Brasil, i Aràbia Saudita va sorprendre guanyant l’Argentina, victòria premiada pel príncep saudita amb un Rolls Royce valorat prop de 500 mil euros per cada jugador, segons la CNN.

Entretant a Qatar s’ha viscut un fet encara més històric. Per primera vegada a un mundial de futbol masculí, tres dones han dirigit un partit; l’àrbitre principal i les dues assistents ho van fer al Costa Rica-Alemanya. Un fet destacable, a un país on la FIFA podria haver fet molts més gestos per recuperar els drets a favor de les seves dones i que no estan vigents.

I en relació a altres drets inexistents a Qatar, hem conegut les amenaces de la FIFA a algunes seleccions que volien lluir el braçal reivindicatiu One Love, a favor de la comunitat LGTBI, i que van acabar desistint. Entre elles Alemanya, que tot i les amenaces, els seus jugadors van mostrar la seva protesta a la fotografia oficial del primer partit, tapant-se la boca. Un gest que no va agradar a Qatar i que a la seva televisió el van repetir uns tertulians esportius en senyal de burla, quan Alemanya va ser eliminada.

El mundial ja es a la seva fase decisiva i pel camí van quedant il·lusions futbolístiques. Les dels afeccionats espanyols es van quedar a onze metres de la porteria rival, a una tanda de penals on van fallar els tres primers. 

Futbol al desert 2

Desconec si a Qatar es balla més la dansa del ventre o la dels set vels, o cap de les dues. El cas es que vull repassar algunes qüestions d’aquest mundial de futbol, al ritme de la dansa dels set vels.

Aixecant el primer vel, observem com es la globalització futbolística. En pocs dies de mundial els equips asiàtics i africans han demostrat que no només corren; tècnica i tàcticament ja estan a gran nivell. Molts dels seus jugadors treuen molts bones qualificacions al Erasmus futbolístic que fan per Europa i els seus equips nacionals s’estan beneficiant.

Sota el segon vel trobem una competició amb 137 futbolistes nascuts a països diferents als que representen. Unes seleccions africanes on el 42% dels seus futbolistes han nascut fora d’Àfrica i més jugadors que mai amb 35 anys o més, com Alves, Cristiano, Modric, Neuer o Messi entre ells.

I donat que els anys pesen, sota el tercer vel han aparegut els primers ensurts soferts per il·lustres veterans amb les seves seleccions. Els més destacats, les derrotes d’Alemanya i Argentina front Japó i Aràbia Saudita. Per cert, el rei d’aquest país ha regalat a cada jugador un Rolls Royce amb valor de 500mil € per haver guanyat a Argentina.

Amagats sota el quart vel hem trobat milers de litres de cervesa; beguda finalment prohibida als estadis per les autoritats qatarianes, provocant l’enuig dels afeccionats i el perjudici econòmic a la marca Budweiser, patrocinadora d’aquest mundial i que ha decidit oferir al país que guanyi la copa del mon, tota la cervesa que no podrà vendre a Qatar.

El cinquè vel amagava una vessant desconeguda del entrenador espanyol Luis Enrique Martinez. Sense cap filtre s’ha llençat molt decidit a la gespa de Twitch. Interactua amb els seus fans sense complexes, parlant de futbol i de filosofia de vida. Amb més de mig milió de seguidors no sabem si Luis Enrique s’ho passa millor fent de “streamer” o d’entrenador.

I sota el sisè vel apareix la tensa realitat que han patit els jugadors iranians per denunciar la repressió del seu govern davant les protestes als carrers, des que una jove de vint i dos anys va morir després de ser detinguda per la policia de la moral iraniana. El primer partit no van cantar el seu himne i van rebre l’advertència que les seves famílies pagarien les conseqüències si feien el mateix els següents dos partits. Finalment van sotmetre’s al xantatge del seu govern que a més, segons la CNN, va reclutar desenes d’oficials del CGRI per vigilar i controlar-los.

I per últim, el setè vel no pot amagar l’absència de dones a les llotges dels estadis; la manca d’igualtat per raons de gènere i de condició sexual; ni la hipocresia de la doble moral de FIFA que argumenta els grans valors d’un esport com el futbol, al mateix temps que accepta els diners tacats de vulneració de drets humans i de les morts de treballadors durant la construcció dels estadis. A més, tot i les prohibicions de la FIFA que moltes seleccions lluïssin el braçalet “On Love” amb els colors del arc de Sant Martí, la reivindicació està present i dimarts passat, una afeccionat italià va irrompre a la gespa amb una senyera amb aquests colors. Resten una mica més de dues setmanes de competició futbolística i de reivindicacions igualitàries.

Futbol al desert

Si quan el futbol es jugava amb pilota de cuiro i botes greixades, algú hagués assegurat que una Copa del Mon es disputaria al desert, tothom l’hagués tractat de boig; però un segle més tard a Qatar el boig tindria raó. Perquè és de bojos organitzar un mundial al desert en un país sense tradició futbolística, sense estadis i sense afició. Qatar no és un país de  futbol i per això s’han hagut d’invertir tres cents mil milions de dòlars construint estadis i infraestructures. Només esperen recuperar disset  mil milions; els dos-cents vuitanta tres mil restants els compensaran amb l’intent d’oferir al mon una imatge amable i exemplar, lluny de la que en realitat pateixen al  país milers de ciutadans per la manca de respecte a molts drets humans.

 La manca d’estadis s’ha cobert construint-los, però la manca d’afició i tradició ha necessitat de figurants als carrers vestint samarretes dels països participants; i també als estadis, on més de la meitat van marxar cap a casa al descans del partit inaugural. Ben mirat no hauria de sorprendre, no eren afeccionats, eren figurants.   

Des que la FIFA va votar Qatar com organitzador de la Copa del Mon de futbol, riuades de tinta han denunciat totes les ombres sorgides al procés d’elecció i durant la construcció dels estadis pel tractament indigne i explotador als treballadors contractats, majoritàriament estrangers. Però tot plegat no ha estat suficient per aconseguir un aclariment de les denuncies i el mundial ha començat cedint als amfitrions pràcticament l’absolut control organitzatiu i de les normes de comportament als estadis. Una renuncia de la FIFA que ha augmentat encara més tots els dubtes i totes les crítiques, sent assenyalada com cooperadora de facilitar la disputa del seu principal trofeu a un dels llocs menys meritoris del planeta.

Entenc el futbol com un esport generalment atractiu; l’he jugat, patit i gaudit. Veuré els partits del mundial perquè m’interessa seguir la competició esportiva, però em dol que la gespa dels estadis es faci servir com una catifa, on amagar injustícies que demanen igualtat; i no es la primera vegada a la història, Argentina 1978 i Rússia 2018, han estat precedents.

Tanco aquesta primera crònica sobre Qatar’22, veient la imatge de satisfacció del rei Felip VI a la llotja per la victòria del equip espanyol amb golejada front Costa Rica. Amb la de tempestes de sorra que cauen des de fa temps en vers la organització d’aquest mundial, calia que el monarca espanyol seies a una llotja tant devaluada, social, humana i políticament? Els dies anteriors he vist jugar Anglaterra, Països Baixos i Dinamarca i no he vist, o no me’ls han mostrat a la llotja, els seus monarques caps d’estat.

Observarem amb atenció els esdeveniments dels propers dies, esperant parlar-vos més de futbol la propera setmana. Al cap i a la fi, es juga la seva Copa del Mon, tot i que sigui al desert.

On ha quedat el bon gust ?

El dia del meu aniversari vaig rebre felicitacions properes i afectuoses, però una em va sorprendre especialment, l'audio d'un piano versionant la tradicional melodia "feliç aniversari". Vaig agrair el bon gust i originalitat de qui me l'havia enviat i dies després, recordant aquesta manera de felicitar-me, vaig començar a pensar les sensacions contraries al bon gust que constantment ens agredeixen.

Havent-me referit a una melodia musical, vull començar a descriure alguns exemples de no gaire gust, alertant del elevat despropòsit  i mal gust de moltes lletres que farceixen determinats èxits discogràfics de consum adolescent. Però em detindré amb el que observem a diari pels carrers de la ciutat amb signes d'una evident mancança de bon gust.

Un indicador preocupant son les terrasses de bars i restaurants situades a tocar dels carrils per on circulen tota mena de vehicles. S'omplen de gom a gom, però jo no tinc cap interès de tastar "unes braves al monòxid de carboni".

L'estiu sempre es una època especialment sensible per mostrar el mal gust; però portar roba còmoda i fresca no es incompatible amb encertar colors i l'estil adequat per cada moment. No es pot vestir de la mateixa manera per anar al gimnàs, fer la compra o anar al metge. Sorprèn veure desfilar cames embotides dins pantalons o malles estressades a punt d'esclatar. Espanta sentir-se rodejat de desenes de peus sobre xancletes multi color al transport públic, un pas de  vianants o la platea de qualsevol espectacle. Resulta incòmode l'exhibicionisme gratuït de híper músculs graffitejats o la invasió de pentinats inversemblants.

No m'oposo ni estic en contra de tots aquests modes de mostrar-se públicament. Senzillament em pregunto, on ha quedat el bon gust? 

Al mig com el dijous

Sempre m´ha sabut greu el tractament que rep aquest dia de la setmana. Sobre tot quan escolto la expressió: estàs al mig com el dijous. Em transmet sens dubte que molestes, que fas nosa: però quina culpa te el dijous? Quart dia del nostre calendari setmanal. El dia que l’horitzó setmanal comença a veure el cap de setmana. No te més hores que la resta de dies de la setmana. Dons be, a mi no em molesta.

A més, a la meva infantesa, era un dia fix de partit de futbol a un carrer del barri d’Horta, a Barcelona, quan sortia de la escola.  Amb les carteres plenes de llibres com a pals de porteria, un dels nostres escenaris de joc preferit era al costat de la parròquia de Sant Francesc Xavier. Els nostres xuts, crits i entusiasme, ressonaven a las parets de la església, fins que alguna impacient feligresa sortia per escridassar-nos, amenaçant que se’m portarien la pilota i recordant-nos que allò que fèiem no estava be. Que molestàvem per que era dijous i elles resaven el rosari. Llavors marxàvem una mica enfadats, però amb la clara voluntat de tornar la següent setmana, perquè ens agradava jugar a futbol i també aquells dijous.

M’acabo d’adonar que durant el mes de febrer, els dijous han estat especialment protagonistes. Dijous 3, va ser aprovada al Congres dels Diputats la Reforma Laboral 2022, amb el vergonyós espectacle de vots pactats, robats, errats i recriminats.  Dijous 17, va esclatar la severa crisi del Partit Popular a Madrid provocant la sortida de Pablo Casado de la primera línia política. I dijous 24, la Rússia de Putin iniciava l’atac i invasió d’Ucraïna. De tot el succeït, res comparable amb el risc i gravetat del que va començar el darrer dijous del mes. Deu haver estat una casualitat temporal i així ho espero; però desitjo que els pitjors successos de la historia, no tornin a aparèixer ni dijous, ni al mig de cap altre dia de la setmana. 

Superant el gener

Senyor editor, el 2022 ha començat fort i el gener s’ha fet llarg. Hiper contagiats d’Omicron, un tenista serbi va posar la pilota en joc i entretant botava enverinada de mentides al fons de la pista del govern Australià, un jutge, desprès de dues revisions, va cridar “out”. Llavors Djokovic va haver de marxar cap a les seves casernes de hivern, deixant frustrats fans i anti vacunes.

A les poques hores, l’alcalde Fernández Almeida es mostrava encantat de rebre el tenista al Open de Madrid, previst al maig a la nomenada “Caja Mágica”, un espai cobert on podrien substituir la pista dura per una catifa de herba abonada pels fems de la mai suficientment ponderada ramaderia hispana; una oportunitat mediàtica per difondre les excel·lències que un ministre eco sostenible, presumptament ha rebaixat.

El que no es rebaixa es la tensió a la frontera entre Ucraïna i Rússia. Les friccions entre OTAN amb EEUU al cap davant i Rússia amb els seus satèl·lits col·laboradors, es repeteixen cíclicament sense cap rebaixa de testosterona hegemònica. Hi ha un verb que defineix força be el que es fan aquestes dues potencies, potinejar, tot i que al moment de pronunciar-ho sembli derivat d’un dels líders protagonistes de la pugna actual. 

Patint la inflació a la cistella de la compra i coneixent els privilegis de més d’un empleat del Parlament de Catalunya, hem sofert un gener desigual. Però no vull acabar senyor editor, sense posar en valor un mamífer. Considerat una joia alimentaria pel seu gran aprofitament, el porc ha començat 2022 pujant el llistó del agraïment humà gracies als transplantaments inicialment exitosos de un cor i un ronyó. Hauríem de pensar a deixar de fer servir el nom del porc com un insult recurrent. Seria un propòsit dialèctic per aquest any i un senyal de respecte per l’animal.

 

Bucles

Senyor editor, avui vull referir-me a alguns dels bucles que el pas del temps ens mostra al llarg de la historia.

Des que a començaments del segle XX la premsa escrita la repartien i venien nens i adolescents per aconseguir un petit salari  molts altres repartidors ens han subministrat llet, vi, ous,  pa, inclús  barres de gel i també bombones de butà.

Sens dubte la figura del repartidor ha sofert una evident metamorfosi per culpa del caprici de la immediatesa d’un ampli segment social.  En ple segle XXI els repartidors carreguen paquets i caixes; de roba, sabates, flors, petits electrodomèstics, articles esportius, qualsevol objecte comprat on line i susceptible de ser transportat amb bicicleta, tricicle, patinet o motocicleta. A més els històrics pizzers han ampliat els seus serveis de cuina a taula, repartint sushi, empanades argentines, pollastre thai o arròs negre.

En cent anys la evolució ha estat evident, però no la precarietat que manté atrapat en bucle a milers de treballadors que s'han multiplicat en temps de pandèmia. Un altre bucle que pateix el gènere humà i que s'inicia fa cent anys amb la denominada grip espanyola i que avui es present amb la Covid, sense saber senyor editor, quan es tancarà. 

Carta a l’editor de Prova i error,

Estimat Josep Maria,

Et voldria felicitar per la feina feta tots aquests anys al capdavant de Prova i error. Són 3.000 articles que has publicat des de fa més d’una dècada. També donar-te les gràcies pels articles sobre fotografia que has anat publicant tots aquests anys a Núvol, amb una fidelitat que no et podré agrair mai prou. Tu saps que el secret d’un bon editor és la regularitat, la constància, ser-hi, en definitiva. I la capacitat d’aprendre dels errors. Prova i error.

Ara se m’acut que l’ofici d’editor és el que s’assembla més al de dramaturg. Sóc editor perquè sóc un dramaturg frustrat. M’hauria agradat fer parlar personatges, i he acabat fent d’altaveu a persones que tenen coses interessants a dir. De tot això me n’he adonat més tard. Quan vaig fundar Núvol, amb la companyia d’Àlex Gutiérrez i Laura Basagaña, volia posar en comú en un únic portal el que feien, a títol individual, diversos blocaires que es dedicaven al comentari cultural. Pensava que del dispers arxipèlag de blocs de cultura en podíem fer una illa que fos verament visible navegant per Internet.

De seguida vam percebre un corrent de simpatia de persones que no tenien bloc però que estaven disposades a col·laborar en un digital cultural, i puc dir que gràcies a la complicitat i les aportacions desinteressades de tanta gent, mai m’he sentit sol en aquesta aventura que vam engegar aviat farà deu anys. Vam batejar les seccions de Núvol amb noms singulars que remetien a comunitats reals. Havíem de ser l’altaveu de grups que ja compartien una passió (fos la llengua, la poesia o la música) i procurar-los una connexió que els permetés d’informar-se del que feien ells mateixos.

Núvol és un fill de la crisi, un projecte que va néixer sense cap subvenció i que va anar madurant i creixent pausadament, però de manera sostinguda, sense cops de talonari ni exigències per part de cap inversor. Pensava que si realment responia a una necessitat dels lectors, tard o d’hora es desplegaria i s’enfilaria. El vent bufava a favor, això sí, i la generositat de tanta gent que ha participat en la nostra conversa hi ha fet la resta. 

Amb els anys ha calgut atenuar aquest voluntarisme amb un plantejament professional. Als inicis de Núvol passava que sovint entrava un llibre per la porta i per la finestra m’arribava un correu amb una ressenya escrita per un amic de l’autor. Durant força temps vaig fer la vista grossa amb aquestes coincidències, em deixava utilitzar sempre que l’article fos prou interessant, però a la llarga un bon dramaturg ha d’estar alerta davant la conxorxa dels seus personatges. Si no hi ha filtres, el lector (sobretot si és del sector) acaba ensumant l’olor de sabó i l’endogàmia.

Un bon dia, quan encara teníem la seu a la redacció de L’Avenç, i treballàvem la Laura i jo en un despatxet petit on no hi cabia ni un becari, un senyor va trucar i ens va demanar de parlar amb el cap de recursos humans. Aleshores em vaig adonar que Núvol, amb el volum i diversitat de firmes que exhibia, projectava una imatge que no concordava pas amb la nostra estructura real. Però al mateix temps l’home l’encertava de ple, perquè Núvol, a banda de ser un domini d’internet amb més o menys gràcia, no era altra cosa que una munió de recursos humans abocats a un projecte que no tenia cap mena de consistència empresarial.

Aquell dia vam entendre que ja no ens podíem presentar al món com un blog i que havíem de definir-nos com un mitjà de comunicació, una capçalera, i amb aquesta autoexigència vam descobrir també l’exigència dels lectors, que passar de ser fans indulgents i amables a criticar tot allò que trobaven indigne de la nostra capçalera. La nostra associació amb Vilaweb l’any 2015 ens va ajudar a prendre consciència de l’impacte que podia tenir un mitjà digital. El Vicent Partal i l’Assumpció Maresma van ser un exemple de rigor periodístic i de compromís amb un ofici que demana tant reflexos com grans dosis d’integritat.

El suport de Vilaweb i després del diari Ara quan hem abraçat el paper han estat fonamentals per fer-nos visibles en un món saturat d’estímuls i de mitjans que competeixen per l’atenció del públic. I havent assolit una audiència estable de 100.000 lectors únics mensuals, el repte que se’ns presenta ara no és pas augmentar el volum de visites sinó convertir els nostres lectors en subscriptors, i posar tots els recursos disponibles, humans i materials, a fer una revista cada vegada més interessant, perquè el marge de millora és encara molt gran.

Ja ho veus, estimat Josep M., hem fer un llarg camí, tu amb el teu blog, però també plegats amb Núvol, que l’abril de l’any que ve complirà deu anys. Ho celebrarem junts, com celebrem ara el miracle de Prova i error, que és fruit de l’amor i la constància.

Una abraçada del teu amic,

Bernat Puigtobella

Brots verds

Sense adonar-nos gaire ja hem passat el setembre; transitant de l’estiu a la tardor, intentant convertir el lleure en rutines profitoses, adaptant-nos un any més a trepitjar l’asfalt urbà i a no veure més enllà dels edificis, fent esforços per no enyorar massa la olor del camp, poble o muntanya, tancant els ulls i recordant l’absència de soroll, mirant el cel, tot i que no es vegi tant blau com lluny dels grans nuclis urbans. No es fàcil tornar a la ciutat; enguany ho he sentit especialment. I es un sentiment que l’he escoltat manifestar a altres persones, més que al final d’altres estius.

Poc a poc em vaig trobant amb les rutines, però em resisteixo a acostumar-me, necessito trencar-les, i es per això que ja he fugit varies vegades. Busco espais lliures, aire més oxigenat, colors de natura, olors que alimentin l’esperit. Son els meus petits brots verds, que ara tot i no ser primavera, confio anar-los trobant. De fet en tinc forces esperances. La Vanguardia acaba de fer pública quina ha estat la millor imatge fotogràfica d’entre les enviades pels seus lectors durant el passat setembre. Ha estat ni més ni menys la dels primers brots verds que han sortir al Cap de Creus, desprès del foc patit el juliol. Tota una profunda esperança.

Senyor editor, que tingui una bona tardor i ara que arribarà al blog número tres mil, li desitjo tota la força i empenta per continuar regant aquest brot verd de cultura.

La senyoreta primavera

 

Quin gust escoltar la veu provocadora i entremaliada d’en Jaume Sisa, recordant-nos que “la senyoreta primavera, la sang ens altera”. Ens desperta sensacions, posa llum als grisos hivernals; feia anys que no badava tanta estona davant els camps florits de colza i roselles sobre verd dens i intens, absolutament hipnòtic.

Però hi ha circumstancies que no canvien amb el pas de les estacions climàtiques; ni ha de perennes que semblen impossibles d’ofegar amb pluja o ressecar amb els rajos solars. Vull referir-me Senyor Editor, a diferents accions i reaccions que son presents al nostre entorn, més o menys proper: absentisme legislatiu per superar la greu crisi econòmica i ajudar els més afectats; incoherències judicials amb determinats jutges i fiscals remant cap al seu far guia; actituds vials incíviques amb passivitat municipal; governs en funcions que cobren un sou però que no funcionen; plantilles laborals enviades al atur per empreses preocupades a oferir més guanys als socis i als mercats financers. I al mig de tant matoll, l’únic brot que verdeja, no sense dificultats, es la esperançadora vacuna anti covid.

Entretant, als camps del quilòmetre zero del estat espanyol, està sorgint una planta amb desig d’independitzar-se de qualsevol altre espècie autonòmica o estatal. Vol ser la única, la més gran i l’exemple de la més lliure, faltaria més. Senyor editor, quan publiqui aquestes línies, tots sabrem si la planta floreix o si ha estat perjudicada per un imprevist  xàfec de primavera.

Gris és el color...

Senyor editor, 

Ja fa unes quantes setmanes que no li he escrit; pot ser que el desconcert general amb que passem els dies m'ha arrossegat a una certa apatia davant el que podria fer. Tenir la sensació que una bona part del que ens envolta es troba aturat exerceix un cert fre als estímuls. La activitat social restringida em fa sentir que el meu voltant es mou a càmera lenta. Jo també visc a càmera lenta. No es que em mogui més a poc a poc, és que gairebé cada dia la meva actitud ha esdevingut més parsimoniosa i, en tot cas, contemplativa. Potser és la manera d’afrontar l’imprevisible que pot ser l’endemà. 

Dins l’entorn familiar, el veïnat, la escola, els amics, la feina, vivim assetjats per l’amenaça d’un indesitjable positiu, que converteix en negatius tot un seguit de dies. Passem les setmanes escoltant com pugem fins el pic i després com es dobleguen les corbes, intentant mantenir una distància que sempre hauria de ser segura, amagant darrera un drap qualsevol expressivitat facial, a la recerca d’esperances efímeres de conscienciació, protecció i vacunació, que ens treguin d’aquest bucle. Des de casa meva puc veure tant Montjuic com Collserola, avui totes dues estan força emboirades. Igual que el meu cap?  Es veuen molt grises. Serà el color de la futura normalitat? 

Queixar-se de tot

A l'amalgama pluricultural, pluri social, pluri nacional, pluri lingüística i més pluri que vulguem afegir, que conforma l’estat espanyol, es pràctica recurrent la queixa global, de tot i per tot, culpant als altres, mai fent constricció de les actuacions pròpies i sovint amb queixes poc objectives, sense arguments sòlids  i sense la nformació  necessària.

Parlant de queixes, aprofitaré estimat editor, per queixar-me dels mitjans i plataformes informatives que fan d'altaveu d'aquesta tipologia de queixes, com un ingredient més dins els seus continguts. Caldria que posessin més cura al farcit, perquè en ocasions desmereix l’envoltori del missatge i el receptor només es queda amb el regust que li deixa una petita porció del esmentat farcit.

Trobo imprescindible  més rigor a la emissió de  queixes publiques, no condimentar-les amb qualsevol ingredient d'opinió; que les mostrin des de diferents angles poblacionals i que evitin que amb la seva difusió es fomenti un estat d’opinió publica afavoridor a que les queixes esdevinguin violentes.

Em sap greu posar-me crític amb un sector que me'l estimo i amb el que tinc alguns vincles, però fa dies que em sento cansat d’escoltar informacions i queixes que no aporten res i que, a més a més, ens confonen.  

La Tournada

Recentment, els que gairebé sempre exercim d’urbanites hem experimentat la habitual operació tornada del setembre. Per molts, retornats després de mesos de confinament i més mesos de auto confinament a comarques, sé que ha estat força dur haver-se de tornar a acostumar als espais, sorolls i colors de la ciutat. Però en el cas dels barcelonins la tornada pot haver estat impactant. Quilometres de vials pintats d’un grog ataronjat, xamfrans amb quadricules blaves, un assortiment de pals clavats a terra amb diferents senyals de color, línies vermelles per reduir velocitat dels vehicles o avisar d’algun perill; és a dir, un autèntic caos visual a la ciutat que genera dubtes i ensurts, tot i que els més benvolents diuen sentir-se al bell mig d’un tauler de parxís gegant. 

A tots aquests juganers els recomanaria moure’s amb atenció i rapidesa per arribar aviat a una casella segura, no sigui que se’ls mengi aquesta dèria urbanística o un dels arbusts crescuts sense control a molts dels nostres carrers. 

Però tot no havia de ser estressant dins la tornada a una certa normalitat. A les darreres setmanes del estiu, les sobre taules i becaines al sofà han tornat a ser com les d’anys enrere amb el somnífer soroll televisiu dels darrers quilòmetres de les etapes del Tour de França. Enguany el mes de setembre en lloc del juliol, però amb el mateix agraïment del meu dormir lleuger que acompanya als esforçats esportistes. Gracies a aquest fenomen, la tournada ha estat menys feixuga.

Canvi d’estació

Encaràvem l’arribada de la primavera mirant-nos amb recel. La cua per entrar al supermercat era tot un poema. A l’interior, les mirades creuades caminant entre els aparadors transmetien por i desconfiança. Anar a l’aparcament soterrani suposava endinsar-se en un mon fins llavors indiferent, però que ara esdevenia inesperat. Tornar a casa i haver de travessar les portes del edifici i de l’habitatge era enfrontar-se a un cúmul d’incerteses. Les claus, els guants, l’ascensor, la escala de veïns, la mascareta; que faig? En plena primavera estàvem neguitosos i pansits. No era astènia, era la pandèmia. Durant setmanes ens hem mirat de lluny i de reüll, hem modificat les nostres rutines, hem confinat l’expressió de molts sentiments i hem reprimit gestos, abraçades, encaixades de mans,  petons.

 Som al juny i comencem a encarar l’arribada de l'estiu. Ara que la pandèmia ja no fa tant de mal, hi ha qui pensa que gaudirem amb la nova normalitat i d’altres que tot plegat ha deixat de ser el mateix. No em preocupa el que podrem fer; em preocupa com ho farem. Amb recel o amb confiança? Mirant de reüll o als ulls?  Però em preocupa molt més, si amb el que podrem fer, serem capaços de mostrar els nostres sentiments, de la mateixa manera que ho fèiem abans de la primavera.  Em preocupa que després d’unes llargues setmanes, alguns sentiments estiguin rovellats de no exterioritzar-los.  Esperaré al canvi d’estació per treure conclusions.