Aro Berria

Dissortadament, la pel·lícula “Aro Berria”, dirigida per Irati Gorostidi, no ha tingut el ressò mediàtic que es mereix. El film en qüestió enquadra la situació dels treballadors d’una fàbrica de Guipúscoa el 1978, els quals promouen una vaga que no prospera. Decebuts, alguns abandonen l’entorn i s’instal·len en una comunitat muntanyosa on teixeixen lligams a través de cerimònies catàrtiques compartides.

Gorostidi, que filma els cossos amb un impecable sentit estètic i visual, ubica el relat allà on acabarien films com “Numax presenta…”, de Joaquim Jordà, la tradició de la qual es rastreja fins a Mario Monicelli o fins i tot Chaplin (fins arribar a l’alba del cinematògraf, la sortida dels obrers de la fàbrica). Anàlogament a realitzadors desconeguts per la majoria com Pedro Pinho, Claire Denis o Philippe Garrel, Gorostidi ens recorda amb contundència què significa construir un discurs que trenqui límits i barreres, mentres s’interroga, des de la contracara cultural de la Transició, pel cinema com a promessa de superació del món laboral i industrial.

La d’”Aro Berria” és, sense dubte, una gran proposta que explora els marges de les identitats col·lectives que s’han constituït a Espanya en els darrers cinquanta anys. La narració s’articula al voltant de seqüències de trànsit que hipnotitzen la mirada i que penetren en la consciència de l’espectador des d’un contacte hàptic. La cineasta projecta una visió sobre la sexualitat i la natura canviant de la corporalitat que confronta les lògiques dels actuals poders administratius, els quals busquen, a través de la tecnologia, reduir tots els radis de l’acció humana a gestos previsibles.

“Destello Bravío” (Ainhoa Rodríguez), “Los restos del pasar” (Luis Soto), “Bodegón con Fantasmas” (Enrique Buleo), “El Agua”, (Elena López Riera), “Historia de Pastores” (Jaime Puertas), “Trinta Lumes” (Diana Toucedo), “Espíritu Sagrado” (Chema García Ibarra), “Aro Berria”… La sinceritat que guia tot aquest ramell de propostes, rodades i estrenades aquí en el darrer lustre, transmet una actitud de retorn al cos, a la pell i al misteri inherent a l’experiència de la interacció humana, atès que l’individu occidental ha oblidat que el llenguatge construeix la realitat, i per tant, contribueix a canviar-la.

El que agermana aquests projectes diversos és el desig de reaprendre a mirar a través de la recuperació d’un sentit estrany d’allò quotidià, o sigui, d’allò que donem per sabut. No es tracta de tocar la fibra sensible o de contagiar emocions, sinó d’obrir vies d’expressió que reflecteixin un compromís amb un món cada cop més irreconeixible a causa de la globalització mercantil. En aquest mapa identifiquem una tendència cinematogràfica plural que s’allibera de la pressió de les categories per generar comunitat (o per lamentar la impossibilitat de formar-ne una).

Fantasmes, ruralisme, gestos folclòrics, dansa o espais liminals impregnen les imatges d’un cinema que exerceix de contrapès tant cap als fluxos de contingut visual que inunden les xarxes com cap a l’espectacle que diàriament manté els mitjans en moviment. Un cinema que és del cos perquè és de l’ànima, i de l’ànima perquè és de cos.

La Nouvelle vague

Ara que ja es pot veure a Filmin "Nouvelle vague" de Richard Linklater, el magnífic homenatge a Jean Luc Godard i el nou cinema francès, és una bona ocasió per reproduir l'enllaç a la crònica que va publicar fa unes setmanes la nostra crítica Judith Vives en el seu blog Cinema i altres urgències.

Clickeu sobre la imatge de la mítica parella i trobareu l'enllaç a l'article.

Cinema espanyol: el fil trencat amb una tradició eclipsada

 

Un bon amic m’insistia en que no coneixem prou bé la història del nostre cinema, i li vaig demanar un llistat de títols que considerés imprescindibles per aproximar-m’hi de manera més acurada. La meva sorpresa va ser que més de la meitat dels films indicats sobrepassaven amb escreix els meus radis de coneixement.

A través d’Internet i del catàleg de clàssics de Movistar+, vaig poder accedir a obres del període mut que descobreixen noms invisibilitzats de directores com Rosario Pi, a exercicis d’estil com Embrujo, de Carlos Serrano de Osma, a contes folclòrics com Filigrana, de Luis Martina (amb l’eterna Concha Piquer), fins arribar a Tierra de todos, de l’expert muntador Antonio Isasi-Isasmendi, una peça inèdita i formidable dels anys seixanta que repassa la Guerra Civil amb una autèntica voluntat de conciliació. Entre molts altres exemples que ens criden a desprendre’ns d’una vegada per totes del complex d’inferioritat que acostumem a projectar envers la nostra contribució cultural.

Parlem d’un cinema idiosincràtic però no endogàmic, que no s’esgota en el retrat de les costums, que aglutina tendències externes i que estima profundament els gestos que encarnen una determinada manera de fer, d’expressar-se, de vestir-se o de percebre la realitat. Es transmet a través de l’ànima del flamenc, del cante jondo, del dandisme, de la sensualitat de la suggerència, dels passejos per la castiza Madrid o per la barroca Sevilla… un reguitzell d’accions que s’aixopluguen sota una forma de representació que entaula rimes interessants amb el canon de Hollywood i el seu Star System. Fins que, de cop i volta, ensopego amb el Tríptico Elemental de España, la prodigiosa trilogia experimental i ancestral de l’inventor José Val del Omar, i que rebenta tots els llocs comuns imaginables.

Descobreixo, doncs, tot un ventall de veus, de símbols i de mirades del passat que corresponen en gran mesura a actrius com Lola Flores, Sara Montiel o Conchita Montenegro, icones de la feminitat que, embolcallades en el folklore i guiades per l’enginy dels llunyans Juan de Orduña, Benito Perojo o Rafael Gil, configuren un efervescent paisatge creatiu, atapeït, però per la rigidesa monocromàtica de la Dictadura.

Els estudis publicats per l’editorial Càtedra sobre el cos eròtic de l’actriu sota la censura dels Feixismes, coordinats pels docents Xavier Pérez, Núria Bou, Gonzalo de Lucas i Annalisa Mirizio, també mereixen sortir de l’àmbit acadèmic per ser discutits en espais culturals més a la vora del cinèfil de carrer. Fem referència a un ampli recull de textos distribuïts en tres volums i que sostenen l’anàlisi en la presència de les intèrprets femenines a les imatges cinematogràfiques del segle XX, les quals demostren que la tradició espanyola és molt més permeable i avançada del que podíem imaginar.

Li he d’agrair especialment al Pol que m’obrís un horitzó meravellós de troballes, tota una genealogia de pel·lícules i de sensibilitats ara escampades pel món digital, o puntualment recuperades en algun cicle a les filmoteques, i que constaten que no hi ha només una història, sinó interminables ramificacions d’històries amb racons secrets.

Concha Piquer

La Grazia: La bellesa de la indecisió

El jove Arnau Martín, llicenciat en Ciències de la informació i gran aficionat i crític de cinema, ens ajudarà amb una nova mirada sobre allò que es pot veure a les nostres pantalles. Segur que us interessarà la seva rica i jove visió. 

En mans d’un director insensible, La Grazia seria una pel·lícula de tesi o una sèrie més per dissoldre’s en les plataformes d’streaming. En aquesta ocasió, el cineasta Paolo Sorrentino recull els ecos de la filòsofa Simone Weil - autora de La Gravetat i la Gràcia - per dibuixar un conflicte que ha d’afrontar el president fictici de la República Italiana, el qual es debat entre l’aprovació o la cancel·lació de la llei de l’eutanàsia. Afrontar aquesta qüestió l’anima a rellegir la seva vida professional i privada i a rememorar els punts àlgids del seu trajecte vital. No és pretensiós sostenir que, ara que el primer terç del 2026 ens ha ensenyat les dents i que els reptes polítics s’han perfilat amb violència, necessitem amb escreix un film impulsat per aquest esperit.

Sobretot en la seva etapa creativa més recent, a Sorrentino l’empeny la serenitat dels clàssics, però a cada escena també projecta una mirada agredolça i esperpèntica. A La Grazia representa l’acció política des d’un prisma humà, proper i aferrat a l’encant crepuscular de les reflexions retrospectives. Tant a La Gran Bellesa, una obra més barroca i recargolada, com a La Grazia el personatge principal - encarnat per Toni Servillo en els dos casos - troba a faltar l’amor com a motor de canvi personal, i és en aquesta tensió on batega el cor d’ambdós films.

Sorrentino ens ensenya, com el príncep Hamlet ben sabia, que el dubte és una manera lúcida de navegar per l’existència i que, com s’explicita en un diàleg, no n’hi ha prou amb la vida per comprendre-ho tot. Si la protagonista de la formidable Parthenope acabava el seu viatge dient que no s’havia formulat les preguntes adequades, a La Grazia el recorregut del president suggereix que potser dediquem massa temps a pensar, quelcom que ens ancora en l’immobilisme.

Juntament amb la veïna Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar, La Grazia és una obra de maduresa, profunda i transformadora. Arriba a les cartelleres espanyoles el primer d’abril i esdevé el pòrtic per un any que promet més d’una sorpresa en l’àmbit del cinema d’autor.

Flores para Antonio

 

Aquesta pel·lícula documental, que podeu vcure a Movistar+, és un relat de la vida d'Antonio Flores que va morir als 33 anys despres de travessar dramàtics episodis relacionats amb la dependència de l'alcohol i les drogues.

Antonio, fill de cantaora - La Lola- i guitarrista - El Pescailla-  va viure sempre al voltant de la música. Va ser cantant amb una música que combinava elements del rock i la música flamenca. També va ser compositor d'èxit de cançons per a d'altres cantants com les seves germanes Lolita i Rosario.

La seva fillla Alba, que tenia només 8 anys quan va morit el seu pare, ha coproduit aquest documental dirgit per i Inaki Lacuesta i  Elena Molina amb elements musicals de Silvia Pérez Cruz 

La historia personal d'Antonio i la seva família més propera està narrada amb un estil clar i directe, sense sentimentalismes, basada en bona mesura amb passsatges de cine famiiar i amb converses amb les garmanes, la filla i alguns colegues d'Antonio que el recorden amb gran afecte. A més, el documental incorpora  dibuixos i illustracions gràfiques molt interessants.

Mr. Nobody contra Putin

 

Aquest film acaba de guanyar, molt merescudament, l'Oscar al millor documental.

Es tracta d'un reportatge molt singular que neix  de les senzilles filmacions originals d'un jove professor d'institut rus, Pavel Ilyich Talankin, que va rebre l'encàrreg de fer unes gravacions de vídeo sobre les sessions de formació política que rebien els alumnes del centre escolar amb motiu de la guerra de Ucraïna.

A mesura que avançava en el projecte Talankin, que es també codirector del documental, va prendre consciència de la manipulació a la que estaven sotmesos i la perversitat de la guerra. Fins al punt que amb els discs durs on guardava còpies de tores les filmacions va fugir del pais i ara viu a Europa.

La podeu veure a Filmin i també a 3cat.

Gaudi virtual a la Catedral de Barcelona

En una gran sala de la catedral de Barcelona es presenta una interesant projecció de realitat virtual sobre la vida de Gaudi i les seves obres, en el context del 100 aniversari de la seva mort que es celebra aquest 2026.

La visites es  fan en grups reduits de 12 persones que equipades amb unes ullers de realitat virtual es passegen pel taller de l'arquitecte enmig de tota mena d'eines, materials i maquetes.

Aquí teniu l'article que vaig escriure pel NÚVOL explicant  amb detall aquesta experiència, Si es vol vistar crec que es prudent reservar les entrades a la pàgina:   https://tickets.catedralbcn.org/ca

Münter i el amor de Kandinsky

 

Fa un parell d’anys vàrem veure al Reina Sofia de Madrid una magnífica exposició de la pintora Gabriele Münter. I aquest dies he trobat a FILMIN la pel·lícula, “Münter y el amor de Kandinsky”, un biònic de la seva vida i la seva turmentosa relació de quinze anys amb el famós pintor rus Kandinsky.

Tots dos varen formar part del innovador grup artístic anomenat l'Àngel Blau que fugia de la pintura figurativa i va suposar una petita revolució estètica.

La pel·lícula resulta molt interessant amb un guió, i una realització i fotografia excel·lents.

La cena

Fa pocs dies vaig anar a veure la peli LA CENA de Manuel Gómez Pereira amb guió, entre d'altres, de Joaquim Oristrell.

Es la història d'una jornada en que,al final de la guerra civil, l'exercit encarrega al director de l'antic hotel Palace de Madrid, convertit en hospital de campanya, que prepari pel mateix dia un sopar de gala pel Caudillo i els generals de l'exercit.

Amb un guió magnífic, vibrant i un sentit de l'humor finíssim,  ple de gags molt encertats, la trama s'endinsa en el seguit de peripècies necessàries per complir el gairebé impossible encàrrec. A estones fa pensar  en l'estil Berlanga

Les interpretacions son magistrals, especialment la de Alberto SanJuan, que per  mi es un ferm candidat al proper Goya

No us la perdeu

Los Domingos

 

La nostra critica cinematogràfica ha publicat en el seu blog  https://judithvives.com/category/cinema/ aquesta manífica crònica d'una pel·lícula que ha despertat una considerable polèmica que aquí reproduïm.

Vaig anar a veure l’excel·lent Los domingos en una sessió als cinemes Girona que va incloure un col·loqui amb la directora Alauda Ruiz de Azúa. I de la conversa, em vaig quedar amb dues idees.

La primera, que la pel·lícula està tan ben construïda que tothom la pot llegir des de la seva pròpia posició davant la fe i identificar-se amb algun dels personatges: totes les opcions estan perfectament representades.

La segona, que per la directora, la pel·lícula és essencialment una tragèdia sobre el trencament d’una família, i aquesta és també una lectura interessant a fer més enllà del tema de la religió.

Una crisi personal i familiar

L’anunci de la jove Ainara de fer un discerniment vocacional com a pas previ a l’entrada en un convent de clausura és el conflicte que mou aquesta tragèdia familiar que també ens parla de les crisis personals de dos personatges, la jove Ainara que es vol fer monja, i la seva tia, en crisi de parella.

Però més que aquesta lectura, el gran debat al voltant de la pel·lícula s’està centrant en els aspectes relacionats amb la fe, la religió i la influència de l’església, i resulta interessant seguir el debat per veure les diferents interpretacions que genera. 

Hi ha qui no entén la crida espiritual que experimenta la jove i la llegeix com una història de terror; hi ha qui considera que el film mostra la religió catòlica com una secta i que denúncia els seus abusos. Aquests espectadors s’identifiquen plenament amb el personatge que interpreta de manera extraordinària Patricia López Arnaiz. Al film, fa el paper de la tia de la jove, la que més s’oposa a la idea que la noia es tanqui en un convent.

Bons i dolents?

La vehemència de la tia contrasta amb la falsa comprensió que mostra el pare d’Ainara, que tot i ser més secundari, és un personatge molt interessant. És un home vidu que intenta refer la seva vida amb una altra dona mentre intenta sobreviure als seus problemes econòmics. Es pot entendre que accedeix al desig de la filla com una manera de treure’s de sobre un problema. El seu tarannà de pare pràcticament absent permet posar sobre la taula els dubtes sobre les motivacions reals de la jove: es mou per vocació religiosa o per la necessitat de buscar refugi més enllà d’una família que la ignora?

Per altra banda, tenim els personatges religiosos, la mare superiora i el jove capellà que intervé com a guia espiritual. Aquests personatges, són els dolents de la pel·lícula? El debat aquí gira al voltant de si son ells els que manipulen la noia perquè es tanqui en un convent o la decisió la pren ella sola moguda realment per una fe que no podem entendre.

De nou, es llegeixen aquests personatges en funció de les creences personals. Els creients poden creure en la vocació de la jove. Però també es pot posar en dubte, perquè les circumstàncies de la noia son complexes. Els no creients més militants, surten esgarrifats del cinema. La pel·lícula, però, no acaba de donar respostes clares.

Aquesta és la gran riquesa i valor de Los domingos, un guió ric i ple de capes i lectures, capaç de commoure i d’indignar, que ens posa davant el mirall i que aconsegueix obrir un espai de tensió entre fe, desig i llibertat, on cap resposta resulta fàcil ni còmoda.

La gran ambició

Si teniu FILMIN us recomano la pel·lícula LA GRANDE AMBIZIONE, un biòpic sobre la figura i la trajectòria política de Enrico Berlinguer, secretari general del Parit Comunista italià. Molt benrodada, amb un guió ben construït i una gran interpretació de l'actor que encarna la figura del polític. Hi trobareu una bona anàlisi de les complexitats de les relacions entre el PCI i la Democràcia Cristiana en un intent, finalment fallit, de crear un front ampli de caràcter progressista .

Els Cinemes de la Judith

La nostra col·laboradora, la Judith Vives, és periodista i especialista en el món del cinema del que té un coneixement impressionant. Dona cursos de cinema a diverses entitats i molt especialment al Centre Cívic Casa Elizalde on difon amb passió els intrigulis del setè art. Amb una personalitat polifacètica també domina els camps de la música clàssica i algunes arts com la pintura o els treballs manuals tèxtils.   

Avui us parlo d’ella perquè vull recomanar als aficionats al cinema el seu blog  CINEMA I ALTRES URGÈNCIES on publica regularment escrits sobre el cinema, tant d’anàlisi i crítica de la mes rabiosa actualitat com revisions de la història del cinema, els seus protagonistes i anècdotes, així com dels seus cursos i altres activitats.

Si el voleu conèixer el trobareu a l’adreça:     https://judithvives.substack.com/
Allí us podeu subscriure a la seva Newsletter.

Sirat

Sirat, la flamant coproducció catalana dirigida per Oliver Laxe i guardonada amb el Premi del Jurat al Festival de Cannes, s’ha convertit en un fenomen inesperat que està arrossegant el públic a les sales. I com sol passar en aquests casos —i més davant una pel·lícula tan particular—, el debat està servit: és Sirat una gran pel·lícula o una monumental presa de pèl?

Sabem, per les obres anteriors de Laxe, que no cal esperar d’ell un film convencional. L’autor gallec aposta per suggerir més que no pas explicar, per provocar abans que narrar. I és des d’aquesta perspectiva que cal endinsar-se en una proposta que, innegablement, ens fascina en un primer moment, per després sacsejar i fer sortir l’espectador del cinema amb les imatges encara donant-li voltes pel cap.

Ara bé, també cal advertir de les trampes i vicis d’un tipus de cinema d’autor que aplica una fórmula que comença a mostrar signes de desgast. Trencaments narratius, el·lipsis, símbols críptics, metàfores visuals, finals oberts, personatges sense context ni passat... Recursos que, sense justificació, fan caure Sirat en un excés de forma i una certa buidor conceptual.

La pel·lícula arrenca com una road movie amb una premissa narrativa simple i clàssica: un pare, Luis, i el seu fill pre adolescent, Esteban, s’endinsen en una rave al mig del desert buscant la filla i germana desapareguda. Una arrencada que recorda inevitablement Centauros del desierto, amb un Sergi López en el paper de John Wayne iniciant una recerca desesperada a través d’un paisatge hostil. En aquest aspecte, Sirat no s’ allunya de la narrativa clàssica, presentant una estructura de guió que respon al model de “viatge de l’heroi” i que fa que la pel·lícula sigui molt més convencional del que Laxe pretén vendre.

Aviat, però, el film pren rumbs inesperats: la rave s’ interromp sobtadament per l’ esclat d’ un conflicte bèl·lic indefinit, del qual gairebé no se’ns dona informació, però que serveix per emmarcar tota la pel·lícula dins un context apocalíptic que no costa identificar amb el trasbalsat món actual.

Luis i Esteban s’ uneixen llavors a una colla de “freaks” de la rave - molts d’ ells amb amputacions i aspecte mutat - , en una fugida cap a una suposada segona rave que tindria lloc al sud del país. La cita de Freaks és simbòlica, però també literal: un dels personatges porta una samarreta del famós film de culte de Todd Browning. En aquesta part, el to visual i narratiu recorda clarament Mad Max o El salario del miedo, amb els seus camions travessant el desert i una tensió creixent.

En aquesta segona meitat, el relat clàssic deixa pas a un viatge cada cop més abstracte, gairebé místic, que s’aprofita també del significat simbòlic del desert. Sirat, com ens recorda el pròleg del film, és el pont que, segons l’ Islam, travessa l’ infern per arribar al paradís: estret com un fil, esmolat com un ganivet. Laxe ens fa sentir aquest infern a través de decisions visuals i argumentals que poden resultar tan impactants com desconcertants, i que - segons com - fins i tot arriben a incomodar.

És aquí on la pel·lícula es juga tot el seu sentit, ja que per moments, com els camions de la pel·lícula, tot plegat sembla deixat anar a la deriva. Dependrà de la mirada de l’ espectador - i de la seva paciència o benevolència a l’ hora de buscar significats a les imatges - que Sirat es visqui com una experiència estètica transformadora o una provocació sense sentit; un trencament radical o un engany absolutament pretensiós. El debat està obert.

Parenostre

Parenostre (Manuel Huerga, 2025). La pel·lícula parla de la caiguda en desgràcia de Jordi Pujol després que es descobrís l’afer de la deixa de l’avi i els capitals d’Andorra. No explica res que no sapiguem. Si no se sap res del tema, no ajuda a entendre’l.

Dit això, alguns apunts a favor i en contra.

A favor:
Que en Pou i la resta d’actors no s’assemblin als personatges reals, sinó que intentin recrear-los des d’un altre punt que no sigui la mera imitació. Això és el que més m’ha agradat, de lluny.
Algunes escenes com la trobada amb mossèn Ballarín; el Pujol vell demanant perdó al jove; el paper de l’hemèrit i del Villarejo (que no deixa cap lloc a dubtes sobre el paper de l’Estat).

En contra:
La posada en escena amb recreació digital de tots els escenaris, lletja a matar. Però lletja de veritat. Lletgíssima.

I com a conclusió, el gran dubte:  Què pretén aquesta pel·lícula?

Com a drama (o sainet) polític no explica res que no sapiguem, i tampoc em queda clar el posicionament respecte a Pujol. El salva o el condemna? El ridiculitza o el dignifica?
No sé si aquesta ambigüitat li escau a una pel·lícula d’aquest tema. Qualsevol se la pot fer seva o atacar-la a mida. Tothom content i/o tothom descontent.

Potser ens falta distància històrica per parlar de segons què. O potser és que ens falta valor.

El Papa Francesc, un home de paraula

Podeu veure a NETFLIX el documental "El Papa Francisco. Un hombre de palabra" dirigit pel gran cineasta alemany Wim Wenders.

El reportage es centra en els multiples viatges que el Papa va fer en el periode 2013-2018 a paisos amb forta marginalitat  i recull les seves aproximacions i reflexions sobre la pobresa, les migracions, els abusos de la Iglesia, la diversitat sexual o les guerres, entre d'altres temes.

La realitzacio és molt bona i el seu contingut de notable interès.

Un complet desconegut

Impulsat per Pete Seeguer, a qui coneix en els mitjans de la musica folk a NovaYork, la pelicula “ Un complet desconegut” tracta dels meteòrics inicis de la carrera de Bob Dylan que en pocs anys passarà a ser una figura internacional de primer nivell.

Es concentra en el període comprès entre 1961 i 1965, any del Newport Folk Festival en el que Dylan produeix una ruptura radical en la seva música folk i passa d’utilitzar una cançó molt personal tocant la guitarra acústica, a actuar amb un conjunt amb guitarres elèctriques en un terreny en la línia del rock. Aquesta ruptura en el terreny musical suposa també altres trencaments personals, tant a nivell d’amistats i relacions personals, especialment amb Pete Seeger, Joan Baez i la seva parella d’aquells anys Suzy

El guió de la pel·lícula està molt ben travat, els ambients molt ben descrits de manera que no decau el seu interès malgrat una durada bastant llarga de 140 minuts.

Destaca especialment l’actuació de l’actor francès Timothée Chalamet que broda el difícil paper de protagonista a qui físicament s'assembla molt.

En conjunt com diu l’exigent Carlos Boyero “una bona i emotiva pel·lícula”

Aquí teniu de regal un enregistrament del famossíssim "Like a rolling stone" enregistrat el 1965.

LUMIÈRE la aventura continua

Auguste i Louis Lumière

S'acaba d'estrenar una pel·lícula documental que els amants del cinema no poden deixar de veure. Es tracta de LUMIÈRE La aventura continua que repasa la història del naixement del cinema a càrrec de la família Lumière a finals del segle XIX i començaments del XX.

A partir d'un centenar de les pel·lícules de Louis Lumière, que tenien una durada de només d'uns 50 segons, es passa revista als elements fondacionals de l'art cinemtogràfic. El reportatge està dirigit per en Thierry Frémaux, un especialsta del cinema i actualment Director de l'Institut Lumière i del Festival de cinema de Cannes. La selecció de les pel·lícules i els seus incisius i ocurrents comentaris a les filmacions donen vida a les imatges i al relat. 

Aquí teniu un breu spot de presentació.

A Real Pain

A real pain es una pel·lícula que tracta del viatge a Polònia de dos joves cosins americans, fills de famílies poloneses, que s'incorporen a un tour guiat pel pais seguint les traces dels llocs on va viure la seva àvia abans del genocidi nazi.

El guió, ple de tristesa i alhora de moments amb fort sentit de l'humor, es centra tanbé en la personalitat dels dos cosins que ofereixen unaes magnífiques interpretacions. Un d'ells, en Kieran Kulkin, acaba de guanyar l'Oscar al millor actor secundari d'aquest any. 

Molt recomanable!

El 47

Hem anat a veure la pel·lícula El 47 que s'acaba d'estrenar fa pocs dies. I la veritat és que ens ha agradat molt. Ens explica la vida al barri de Torre Baró on famílies emigrants varen construir primer les seves xaboles i més tard uns habitatges molt precaris en plena muntanya de Collserola que no disposava de cap mena de serveis. A poc a poc, els veïns varen aconseguir que hi arribés la llum, l'aigua i el correu, però no hi havia cap mena de transport públic i l'accés al barri era difícil i esgotador. Un dels veïns, en Manuel Vital, que era conductor d'autobusos, concretament de la línia núm 47 de TMB, i un home compromès amb les lluites i reivindicacions veïnals, va intentar convèncer l'Ajuntament de Barcelona de la necessitat d'una línia que arribés al barri, però no va obtenir més que excuses i negatives. Finalment, aprofitant la seva condició laboral va pujar amb el seu autobús fins al cor del barri per demostrar que la seva demanda era possible. Detingut i processat inicialment va ser indultat per les pressions populars i poc després TMB va establir la línia tan reivindicada

La pel·lícula ens mostra les dures condicions de vida i treball dels habitants del barri i les seves lluites.
El guió és excel·lent com ho és també la sempre compromesa recreació d'ambients i vestuaris de fa tants anys. Res grinyola en la posada en escena que resulta perfectament creïble. D'altra banda, el treball dels actors és també magnífic, especialment el d'Eduard Fernández que fa una veritable creació del protagonista molt ben acompanyat per la sempre eficaç Clara Segura en el paper de la seva dona

En conjunt, una molt bona pel·lícula del director Marcel Barrena de qui ja havíem vist un altre treball, "Mediterraneo" que aborda amb gran realisme la problemàtica de la immigració a través del Mediterrani i la tasca dels equips de salvament encarnats per la trajectòria d'Oscar Camps i la seva Open Arms.

 

La casa en flames

Vaig anar a veure la pel·licula "La casa en flames" del jove director Dani de la Orden de qui no havia vist cap altre film. N'havia sentit parlar bé però la veritat és que em va agradar molt.

De fet, és una història de caracter teatral en la que es despullen les miseries d'una famíia en un to melodramàtic però amb un gran sentit de l'humor. El guió amb tots els seus diàlegs es molt encertat i les interpretacions dels actors excel·lents; tots ells ho fan de meravella començant per l'Emma Vilarasau però també Maria Martinez Soto, l'Enric Auquer i la Clara Segura.

Auguro que els propers premis Goya "La casa en flames" acumularà moltíssimes nominacions i premis. "Alacarràs" segona edició...

No us la perdeu i de moment aquí teniu un trailer.