Cróniques Sudamericanes 7

La darrera etapa del viatge ha estat a les Torres del Paine, cel en la llengua indígena. És el parc de muntanya més important de Xile en el que destaca un colosal massís de roca granítica amb pics de dos a tres mil metres d´alcada entre els que destaquen els perfils de les seves famoses torres i també els anomenats cerros i cuernos que estan rodejats de llacs i petits glaciars.
Hem fet diverses passejades en les que a més d´uns paisatges fantastics hem pogut gaudir a fons del clima patagónic, que hauria fet les delícies d´en T.Molina i confirmat el seu pronostic,¨ Pluja, sol, vent, fred, calor, vent, pluja, sol...¨. Diuen aquí que a la Patagonia ben sovint es poden viure en un sol dia les quatre estacions de l´any. En donem fe.
Dema comencem el viatge de tornada amb escala d´un dia a Buenos Aires. Fins aviat doncs i salutacions cordials a aquells que hagin seguit aquestes croniques escrites des del Nou Mon.

Cròniques Sudamericanes 6

La base de la nostra sisena etapa ha sigut la població de El Calafate a la riba del Lago Argentino, gairebé un mar interior de mil cinc-cents quilòmeteres quadrats. Aquí aboquen el seu gel més d'una desena de glaciars entre els que destaca el famós Perito Moreno. El seu front de més de quatre quilòmetres de longitud i les seves parets de gel de més de 60 metres d'alçada són un espectacle que om contempla estona i estona extasiat. Després hem navegat en una petita embarcació per a catorze passatgers pel llac i ens hem pogut apropar a la mateixa base del P. Moreno i a les dels glaciars Upsala i Spegazzini, només accessibles de de l'aigua. La ruta, rodejada com sempre d'altes muntanyes, travessa zones plenes de blocs de gel de formes increíbles i de color blanc o blau depenent de la intensitat de la llum del sol i els nuvols. Aquests paratges i els seus glaciars ens han deixat un record imborrable.

Cròniques Sudamericanes 5

La cinquena etapa del viatge ha transcorregut a l'extrem sud del continent. Hem passat tres dies navegant des de Punta Arenas ( Xile ) a Usuahia ( Argentina ) per aigues de l'Estret de Magallanes, el Canal de Beagle i els fiords de la Terra del Foc. El vaixell disposava de lanxes Zodiac i això ens permetia desembarcar al peu d'alguns glaciars i fer breus excursions caminant per bellíssims paratges. Un cop mes haig de referir-me a les fortes impressions que ens produeixen aquests espais naturals; segurament això sigui degut tant a la seva immensitat com al fet que per la seva latitud podem veure glaceres i muntanyes nevades practicament a ran del mar i els canals pels que naveguem.
Ahir al matí varem arribar al Cabo de Hornos, el punt més septentrional de la terra ferma. Per sort el temps, sempre tan difícil en aquest cap on conflueixen l'Atlantic i el Pacífic, va ser clement amb nosaltres i varem poder desembarcar i arribar fins al far de la fí del món. Tota una experiència.

Cròniques Sudamericanes 4

Des de Puerto Mont, a la regió dels llacs on va acabar la darrera crònica, varem volar uns 3000 Km fins al nord de Xile per visitar durant dos dies la zona del desert d'Atacama, que avui es una de les principals destinacions turistiques del pais. La nostra base d'operacions ha estat San Pedro d'Atacama, una petita població de dos mil habitants situada a 2300 metres d'alçada en una mena d'oasi enmig d'una immensa zona desèrtica. A poca distància hi ha paratges amb noms poètics com ara la Vall de la lluna o la Vall de la mort on es poden descobrir paisatges immensos que combinen el tradicional desert pedregòs amb les terres salines de color el blanc. Si no fos per la calor que fa a voltes et preguntaries si no hi ha caigut una nevada. Un altra dels punts d'interès es l'anomenat Salar d'Atacama on es poden veure colònies de flamencs rosats que viuen en els seus aiguamolls salins. Sense desmereixer aquests llocs la veritat es que no han acabat de respondre a les expectatives que ens havien creat.
Però el punt àlgid de la visita ha sigut la zona dels geysers del Tatio. La gran plana d'Atacama està rodejada duna cadena de muntanyes amb molts volcans d'entre 5000 i 6000 metres d'alçada que constitueixen el lìmit amb Bolivia. Al peu del volcà Tatio, a 4300 metres, hi ha un camp impressionant de geysers i fumaroles que hem visitat aquesta matinada. Per sort no hem tingut problemes de mal d'alçada i aquest fenòmen teluric tan desconegut per nosaltres ens ha agradat força.
Despres d'una ruta nocturna de 90 Km i gairebe dues hores per pistes de muntanya, just quan comença a clarejar, enmig encara d'aiguaneu i boires baixes, sota els cims -aquest cop si- nevats de les muntanyes, amb molt de fred a una temperatura sota zero; en aquest marc es quan es veuen apareixer de sobte desenes de fumeroles i petits surtidors i bassals d'aigua bullenta. La impressiò està garantida. Hi hem passat, passejant embadalits, un parell d'hores molt intenses que han compensat l'esforç esmerçat per arribar-hi.
Demà sortim ja cap a la Terra del Foc des d'on espero poder continuar aquestes petites cròniques.

Croniques Sudamericanes 3

Després de passar dos dies a Bariloche, la principal estació de muntanya de país, ahir varem creuar de l'Argentina a Xile. En aquesta zona les comunicacions són molt difícils de manera que perque us en feu una idea Xile queda tallat en dos zones no comunicades per terra i el transport entre el Nord i el Sud es fa exclusivament per carreteres que circulen per territori argentí.
Nosaltres hem seguit la ruta anomenada "Cruce de Lagos". Es tracta d'un trajecte que creua els Andes combinant la navegació en vaixell i catamarang per tres llacs i trajectes d'enllac en autobusos de muntanya per carreteres i pistes. La travessa dura gairebé dotze hores i recorre uns paisatges extraordinaris; llacs d'aigues d'un blau intens, sovint arrissades pel fort vent, envoltats per solitáries muntanyes . Només en els petits embarcadors on s'aturen els vaixells es percep el rastre de l'activitat humana. I dominant bona part de la ruta tres volcans impressionants de més de 2500 metres d'alcada amb els cims coberts encara amb la neu de l'hivern.
Les enormes dimensions d'aquests paratges, el seu silenci profond, la lluminositat transparent i els colors intensos ens fan viatjar per espais ben poc usuals per a nosaltres; i aixó ens produeix la sensació d'estar explorant uns territoris verges i desconeguts.
Avui volem cap a un lloc totalment diferent, el desert d'Atacama al Nord de Xile, del que espero parlar-vos en la propera crónica. Fins llavors.

Cróniques Sudamericanes 2

Continuant la nostra ruta hem passat dos dies al Parc Nacional d'Iguazú. La impressió que m'han causat les catarates és dificil de descriure. És un espai natural d'unes dimensions i una potencia tan colosals que es necessitaria la capacitat d'adjectivació de'n Pla per donar-ne una idea una mica precisa. Poques vegades havia vist un fenómen que mostrés amb tanta intensitat la forca de la natura. Els itineraris del parc estan molt ben dissenyats i en un excellent estat de conservació; d'altra banda la seva immensitat fa que encara que hi hagi forca visitants- en rep més d'un millió cada any- es tingui la sensació d'estar en un espai en estat salvatge gairebe sense intervenció humana. Hem tingut temps per veure'n les principals cascades, tant des del vessant argentí com del de Brasil, navegar en barca pel riu Iguazú i situar-nos gairebé a sota de les cascades. Com podeu imaginar la cámara treu fum tot i que els nuvols de vapor d'aigua que generen els salts ajuden a refredar-la...
Realment pels que teníem com a referents de cascades les de Sant Miquel del Fai o el Salt de Sallent aixó de Iguazú té unes proporcions inimaginables. Em sembla que ens costará trobar espectacles naturals d'aquesta categoria peró confiem que l'exhuberant natura del continent sudamericá ens torni a sorprendre.

Cròniques Sudamericanes 1

Ja som a l'Argentina. Sembla que varem sortir per pels de Madrid perquè dijous a la nit va caure una nevada tremenda. Tenim sort perquè a sobre el vol anava mig buit i vaig dormir tota la nit estirat en tres places per mi sol. Va ser una bona manera de comencar el viatge. Esperem que sigui premonitoria.
Buenos Aires ens ha rebut amb una calor humida molt semblant a la de Barcelona però que venint del fred s'agraeix. La ciutat es molt acollidora i ahir varem fer el turista de debo passejant per carrers que ens evoquen llocs i mùsiques de tangos que hem escoltat tantes vegades. El barri de Boca, el caminito, l'estadi de la Bombonera , la calle corrientes, l'Avinguda de 9 de Julio, la placa de Mayo, la casa Rosada, etc. Ens ha semblat una ciutat realment europea, per l'urbanisme, les construccions, els comercos i els bars i restaurants, la fesomia i la manera de vestir de la gent; vaja, per tot plegat la primera impressio es la de trobar-se en una ciutat espanyola o fins i tot francesa. Al cap d'una estona, però, com es logic, ja comences a observar les primeres diferencies.
Encara ens queda un segon dia d'estada aqui i seguirem disfrutant de la ciutat, els seus carrers i al seva musica perque ja us asseguro que si ens quedessim gaires dies acabariem ballant el tango...
Ja disculpareu els accents, la c trecada i d'altres errades pero es que en aquests viatges es quan es troba a faltar realment el teclat universal.

Viatge a l'Argentina

Si, encara que sembli mentida demà torno a marxar de viatge. Aquest cop es tracta d'un llarg recorregut pel Sud de l'Argentina i Chile. Visitarem els llocs més emblemàtics com ara el glaciar Perito Moreno, les muntanyes de Torres del Paine i el Fitz Roy, els estrets de Magallanes i de Beagle o la terra del foc.
De manera que les tres properes setmanes hi haurà poques novetats de tipus general al Blog. Això sí, si Internet ho permet penso enviar algunes "Cròniques sudamericanes" des d'allí mateix. Per tant lectors fidels estigueu atents. Fins aviat.

El retorn de Mali

Ahir varem tornar del nostre viatge d'onze dies per terres i rius de Mali. Era la primera vegada que trepitjava un pais de l'Àfrica negra i la veritat és que n'he tornat fascinat. És difícil resumir en poques ratlles les experiències viscudes i les impressions de tota mena que em rebut aquests dies. Però si hagués de destacar-ne algunes diria que més ens ha impactat ha estat el contacte amb la gent que hem trobat als mercats, a les petites poblacions, a les zones rurals, o a les ribes del Niger; a tot arreu hem sigut sempre ben rebuts, sobretot pels nens que disfrutaven realment de la nostra presència i les nostres fotografies. El crit ilusionat "Tubabu ( home blanc) photo!" amb que ens rebien quan entràvem pels carrerons de qualsevol poblet i les rialles i somriures que els provocava veure's en el monitor de la càmera ens han acompanyat permanentment. I això segur que s'ha de notar en la gran quantitat de retrats que hem fet aquests dies
D'altra banda cal destacar la gran riquessa plàstica de l'artesania, la pintura, l'esculptura i la música de Mali. No sembla extrany que molts artistes occidentals - el darrer dels quals és Miquel Barceló - hagin trobat en les formes expressives de Mali una font molt potent d'inspiració. En aquest àmbit resulta també extraordinària la varietat del disseny i els colors de les robes i els vestits de les dones; caminar pel carrer i sobretot per un mercat és passejar per una mena de fantàstica desfilada de moda
Coneixer de prop les diferents ètnies del pais i la seves formes d'organització encara clarament tribals i tant allunyades de la nostra societat planteja questions d'ordre sociològic i polític prou complexes com per comentar-les aquí peró constitueix un altra dels grans atractius del viatge.
Més endevant ja hi haurà ocasió d'ampliar alguns d'aquests comentaris i per descomptat d'ensenyar algunes de les fotos.

Mali

Els propers dies probablement no trobareu nous missatges al Blog perquè demà me'n vaig a Mali fins el vuit de Desembre. De fet és el meu primer viatge a l'Àfrica negra, una asignatura pendent des de fa temps i que em fa molta ilusió. Formem un grup de cinc persones amb els meus cosins i un amic i seguirem el curs del riu Niger des de la capital Bamako fins al pais Dogon, passant per Djenné i Mopti. Si en algun lloc disposo de conexió a Internet ja enviaré alguna crònica des d'allí. Si no fins a la tornada.

Birmània

Diari de Birmània

Vietnam

Anem a veure el Vietnam