Cròniques Sudamericanes 4

Des de Puerto Mont, a la regió dels llacs on va acabar la darrera crònica, varem volar uns 3000 Km fins al nord de Xile per visitar durant dos dies la zona del desert d'Atacama, que avui es una de les principals destinacions turistiques del pais. La nostra base d'operacions ha estat San Pedro d'Atacama, una petita població de dos mil habitants situada a 2300 metres d'alçada en una mena d'oasi enmig d'una immensa zona desèrtica. A poca distància hi ha paratges amb noms poètics com ara la Vall de la lluna o la Vall de la mort on es poden descobrir paisatges immensos que combinen el tradicional desert pedregòs amb les terres salines de color el blanc. Si no fos per la calor que fa a voltes et preguntaries si no hi ha caigut una nevada. Un altra dels punts d'interès es l'anomenat Salar d'Atacama on es poden veure colònies de flamencs rosats que viuen en els seus aiguamolls salins. Sense desmereixer aquests llocs la veritat es que no han acabat de respondre a les expectatives que ens havien creat.
Però el punt àlgid de la visita ha sigut la zona dels geysers del Tatio. La gran plana d'Atacama està rodejada duna cadena de muntanyes amb molts volcans d'entre 5000 i 6000 metres d'alçada que constitueixen el lìmit amb Bolivia. Al peu del volcà Tatio, a 4300 metres, hi ha un camp impressionant de geysers i fumaroles que hem visitat aquesta matinada. Per sort no hem tingut problemes de mal d'alçada i aquest fenòmen teluric tan desconegut per nosaltres ens ha agradat força.
Despres d'una ruta nocturna de 90 Km i gairebe dues hores per pistes de muntanya, just quan comença a clarejar, enmig encara d'aiguaneu i boires baixes, sota els cims -aquest cop si- nevats de les muntanyes, amb molt de fred a una temperatura sota zero; en aquest marc es quan es veuen apareixer de sobte desenes de fumeroles i petits surtidors i bassals d'aigua bullenta. La impressiò està garantida. Hi hem passat, passejant embadalits, un parell d'hores molt intenses que han compensat l'esforç esmerçat per arribar-hi.
Demà sortim ja cap a la Terra del Foc des d'on espero poder continuar aquestes petites cròniques.