Punts de vista 9

Triar una fotografia de SALGADO és una tasca certament difícil perquè aquest fotògraf brasiler, té innumerables imatges  que commouen i inciten a la reflexió. Ha dedicat força anys, més de cinc, per portar a terme cadascun dels seus dos grans reportatges, “Els treballadors” i “Les migracions”. Salgado és per a mi un colega per partida doble perquè abans de convertir-se en fotògraf va treballar com a economista en algunes organitzacions internacionals, la FAO crec recordar. Segurament aquesta feina el va posar en contacte amb aquestes temes que esdevindrien la seva obsessió. I potser  també per això el seus treballs són tan sistemàtics i tenen unes altes dosi de d’objectivitat i profunditat  alhora.

Camp de refugiats a Tanzània (1994) Sebastiao Salgado

Però Salgado no és només un fotoreporter excel·lent especialitzat en temes socials. És a més un extraordinari artista plàstic amb un estil inconfusible que li permet dotar d’una gran força tots els temes que retrata.  La forma de captar la llum, les gammes de grisos que aconsegueix en les seves imatges sempre disparades amb pel·lícula Kodak en blanc i negre, la perfecta sintonia entre els primers i els segons plans són elements recurrents que trobem en totes les seves fotografies.

Se li ha recriminat precisament que construeixi  sovint imatges belles amb elements o situacions que no ho són. Que portat per una actitud esteticista pugui arribar a crear imatges un tant irreals o que confonguin a l’espectador sobre la veritable naturalesa d’allò que tracten. Tot és opinable però crec que precisament en Salgado no ens amaga res, sinó ans al contrari fa un gran esforç per mostrar-nos tot allò que ell veu en els seus viatges arreu del mon. El que passa és que als seus ulls, i als meus també, la misèria o la desgràcia no estan oposats amb la dignitat i fins i tot amb la bellesa. I ell la busca i la troba. I precisament també per aquesta raó les seves imatges, sense ser sensacionalistes o repulsives, han arribat a moltíssima gent; i com deia Marc Riboud, un altra gran fotògraf francès, encara que no hagin canviat la realitat si més no hauran contribuït a  mostrar-la.

Aquesta que tenim  al davant retrata un camp de refugiats a Tanzània. És una imatge construïda a base d’un gran pla general i demana un gran format que malauradament aquí no tenim.

A primera hora del matí aquests centenars o milers de refugiats anònims comencen a sortir de sota les tendes improvisades. Unes tendes construïdes amb plàstics i quatre pals, amb allò que es pot dur carregat a l’esquena. Algunes cassoles comencen a fumejar i potser alguns hi escalfaran una mica d’esmorzar. No hi ha protagonistes tret d’algunes figures una mica més reconeixibles dels primers plans. Però no destaquen, s’integren perfectament en les successives fileres d’éssers que malviuen al camp. En aquest sentit és una imatge on l’individu compta poc, no té gairebé res  que el diferencií dels altres. La seva dramàtica condició ha fet que la seva personalitat es dissolgui en el col·lectiu. Tots s’amunteguen, els uns ben a prop dels altres, com si així es sentissin més protegits, com si busquessin la calor del grup. I no sembla endevinar-se cap activitat específica, cap projecte; han arribat fins aquí i esperen. Al fons el sol trenca les nuvolades i acaba de donar un to dramàtic, una mica apocalíptic, al conjunt de la imatge. 

Punts de vista 7

Les imatges de TONI CATANY són, per sobre de tot, diferents, singulars. És molt difícil sintetitzar en poques ratlles una obra tan diversa però si hagués de triar una sola paraula per definir-la aquesta seria, sens dubte, experimentació. Catany ha investigat profundament les tècniques i els materials fotogràfics per crear imatges amb una personalitat ben diferent del que estem acostumats a veure. Són coneguts els seus treballs amb la tècnica Polaroid de gran format combinada amb el positivat en papers aquarel·la amb els que aconsegueix uns colors i unes textures ben singulars. Podríem parlar potser d’una certa adscripció al corrent pictorialista però amb una actualització tècnica i estètica que suposa una renovació total. Quan contemplo algunes de les seves natures mortes composades de fruites,  flors i altres materials tinc a vegades la impressió d’estar davant d’un quadre d’Antonio López. Potser la pràctica de la pintura en la seva joventut hi tingui alguna cosa a veure. El nu ha estat un altra dels seus temes favorits i la recreació del món clàssic a través de l’escultura, potser el paradigma de l’art clàssic, és un altra dels seus treballs més destacats.

“Formentera” (1969)  Toni Catany

Però vet aquí que he triat una imatge de Catany ben diferent de tot el que acabo de comentar. Pertany a la seva  primera època i va ser disparada en una illa del mediterrani, que tant ha inspirat la seva obra. Es tracta d’un tema i una tècnica molt allunyades de la seva obra posterior. Té, això sí, la sensibilitat d’un mestre i resulta per a mi d’una gran emotivitat.

Formentera era encara a finals dels anys seixanta una mena de paradís terrenal allunyat dels circuits més turístics de la resta de la costa mediterrània i en particular de les Balears. La pagesia podia conviure encara amb pocs turistes estiuencs ben informats i grups de hippies que vivien tot l’any a l’illa. No sé com devien ser aquestes relacions però la fotografia em fa pensar que encara hi havia lloc per la sorpresa, per l’emoció.

El retrat d’aquest pagès que ronda el vuitanta anys així ho prova. Amb un barret de palla que el protegeix del sol d’estiu el nostre home seu en una terrassa al costat de la platja. És l’hora del bany pels turistes i potser la del vermut per a ell. És un vell polit, ben afaitat, amb el bigoti cuidat, i amb el barret de palla que el protegeix del sol; passa l’estona mirant embadalit la gent que arriba i marxa de la platja fins que es faci l’hora de dinar. 

De sobte passa molt a prop seu, ben bé a tocar, una noia ben maca amb biquini.

I li fa aixecar el cap i mirar-la sense dissimular, descaradament. Els ulls li brillen amb una extraordinària intensitat. La nostra mirada es concentra en aquests ulls petits, vius i a través d’ells estem també mirant el cos d’aquesta noia tan maca. La boca s’entreobre també en un senyal evident d’admiració.  El conjunt de la seva expressió reflecteix una sensació de simpatia envers la noia, d’evocació potser d’alguna altra dona.

La tècnica de la foto és magnífica i ajuda a dibuixar perfectament la situació. És possible pel que veiem que hagi estat feta amb un teleobjectiu que permet en una situació de considerable lluminositat aconseguir aquest desenfocament selectiu. Vegem. El fragment de l’esquena de la noia està fora de focus i amb la tira del biquini defineix perfectament l’objecte però en dóna només una visió poc precisa. D’altra banda el fons de la fotografia, clarament desenfocat, no ens distreu gens de la cara del nostre home. El primer pla, que ocupa gairebé la meitat de la imatge pren llavors tota la seva potencia i ens és possible apreciar la gran la riquesa de matisos de la seva expressió. I ens preguntem. Trobaríem avui algun pagès o pescador de la costa que s’assegués un migdia i mirés amb aquesta il·lusió una turista? Em sembla que això, com la pau i la tranquil·litat de Formentera, és cosa passada, pròpia d’un paradís perdut.

Punts de Vista 6

Ja fa un temps vaig iniciar una Secció en la que proposava mirar les fotografies amb calma perquè sempre m’ha semblat que en general les mirem massa de pressa, sense gairebé aturar-nos-hi. I això, ens passa a tots els nivells. Tant si mirem unes simples fotos de les vacances com si es tracta de la col·lecció de fotos familiars o bé les imatges fotogràfiques dels diaris i les revistes. Fins i tot quan anem a veure una exposició passem per davant de les fotografies com empesos per un mal esperit.

Aquest retret m’ha fet sovint aturar-me en la contemplació d’una fotografia. Dedicar-hi una estona de calma, examinar-ne els diferents elements, situar-la en el seu context temporal o cultural. Deixar que la memòria treballi i em porti idees, records o imatges relacionats amb la seva temàtica o estètica. En definitiva, deixar transcórrer el temps necessari perquè pugui manifestar-se el poder evocador de les fotografies.

Com més passa el temps i la tecnologia digital i sobretot la mòbil ens inunden d’imatges penso que aquesta pràctica esdevé més necessària. Per això he volgut reprendre-la i a partir d’ara, de tant en tant, aniré triant alguna imatge i comentant-la pels lectors del Blog amb la intenció que aquest exercici fomenti aquesta contemplació més pausada i enriquidora.

Començarem avui amb una imatge d'un gran fotògraf francès. 

Aquesta imatge pertany a un dels grans mestres de la fotografia  francesa del segle XX. ROBERT DOISNEAU  era un fotògraf urbà que va utilitzar els barris i els carrers de París com el seu millor estudi fotogràfic. La majoria dels seus treballs  recullen escenes, personatges del carrer, nens, porters, artistes, botiguers, cambrers i tantes altres professions. Són generalment imatges ingènues, plenes de tendresa i simpatia pels personatges  que presenten. Se li ha recriminat a vegades una certa manca d’espontaneïtat en la mesura en que hom té sovint la sensació que les situacions no són del tot espontànies, que han estat planificades prèviament, que els personatges han  estat instruïts per representar el seu paper. No capten, per tant, el famós moment únic perquè s’han pogut repetir fins que ha calgut. És coneguda en aquest sentit la història de la seva foto anomenada “El petó” on una parella es besa apassionadament davant l’Ajuntament de París; molts anys després els protagonistes  van aparèixer i explicar com havien posat per la foto. Aquesta crítica te una certa raó si es parteix del principi que una fotografia que es presenta amb una aparença intrínseca de naturalitat hauria d’haver estat obtinguda sense cap artifici. Però potser ens ho hem de mirar d’una altra manera una mica menys estricta. I assumir que com deia al començament l’estudi de Doisneau, àmbit on suposadament s’accepta la preparació i manipulació de les objecte a retratar, és el carrer. El fotògraf hi col·loca allí els seus personatges i recrea les històries que més li convenen sense altra preocupació.

És curiós constatar que en aquesta fotografia s’inverteixen els termes de la nostra mirada; en lloc de contemplar embadalits, com fem habitualment, allò que ens presenta l’aparador l’utilitzem per mirar allò que hi ha fora. Hi ho fem d’amagat, sense que el personatges observats se n’adonin. És a dir com uns veritables “voyeurs”. Tenia consciència aquesta parella que l’ull de Doisneau els estava espiant en aquell instant? En aquest cas no ho sembla o si més no la interpretació és excel·lent; d’altra banda la imatge bruscament  tallada del cavaller i la presència d’uns nois en una actitud molt espontània a l’altra banda del carrer semblen recolzar aquesta opinió. Però com hem dit això no és essencial.

La parella burgesa de mitjana edat, ben empolainada i amb uns barrets molt elegants, passeja pels carrers de París una tarda de Dissabte. Pot ser pel Faubourg Saint Honoré? No tenen pressa I fan el badoc; s’aturen  davant la vitrina d’una galeria d’art i comenten el quadre que no veiem. Era un paisatge? pot ser un bodegó?. Tant se val;  el marit  escolta els comentaris de la seva dona però és evident que el que l’interessa és una altra cosa. Aquesta vegada sí que una imatge val més que cap paraula. La nostra mirada es desplaça divertida d’esquerra dret i de dreta a esquerra amb total complicitat amb el fotògraf i amb l’íntima satisfacció d’haver enxampat  Monsieur Dupont fascinat pel “derrière” de la  corista.

L'obra de XAVIER MISERACHS al MACBA

Ahir varem conèixer una molt bona notícia fotogràfica. La família del gran fotògraf català Xavier Miserachs ha cedit en dipòsit per 25 anys tota la seva obra al MACBA que la catalogarà, cuidarà i divulgarà. La cessió s'ha fet sense prestació econòmica la qual cosa després del mercantilisme desaforat del cas Centelles és molt positiu. Es tracta d'un fons de més de 80.000 fotografies - 60.000 negatius i 20.000 diapositives - que seran escanejats i difosos a través de la xarxa i d'exposicions diverses.
Miserachs és un dels grans fotògrafs de la seva generació amb Maspons, Colita i Pomés entre d'altres. Alguns dels seus treballs més emblemàtics es varen publicar en llibres com Barcelona blanc i negre i Costa Brava show. Va ser un dels membres destacats de l'anomenada "gauche divine" barcelonesa dels anys setanta.
Jo sempre l'he admirat com a fotògraf i en la secció Punts de vista de la meva pàgina web tinc escrit un comentari sobre una de les seves fotos més emblemàtiques que avui reprodueixen també alguns diaris.  El podeu llegir clickant la fotografia següent:

Punts de vista 5. Mans enlaire!

"Broadway and 103rd Street. Nova York" (1955) William Klein

Aquesta imatge pertany a un treball que va marcar una fita molt important en la història de la fotografia de la segona meitat del segle XX. Es tracta de la sèrie publicada sota el títol de "New-York" el 1956. WILLIAM KLEIN, que vivia i treballava a Paris, va tornar a la ciutat on havia nascut i amb aquest reportatge sobre la vida als seus carrers va capgirar la forma de fotografiar de l’època.
Utilitzava una pel•lícula més sensible i per tant amb més gra. Va introduir sense recança les distorsions de les imatges i el desenfoc. Les seves composicions, complexes i aparentment desordenades s’apartaven dels cànons vigents. Era una fotografia incòmoda, gens amable, que volia reflectir probablement les sensacions que la ciutat i la vida americana li produïen. Una fotografia plena de ràbia i que trobava una nova manera ben directa d’expressar-la. El mateix autor va dir amb fina ironia respecte de la seva tècnica que era un "tractat ràpid de tot allò que no s’havia de fer en fotografia". És ben curiós que un artista format a França, on hi havia a l’època tants bons fotògrafs, estigués tan lluny del perfeccionisme que caracteritzava l’estil de la fotografia francesa.
La nova estètica de Klein va influir decisivament en els cànons de la fotografia contemporània. Quan avui veig a casa nostra fotografies d’autors tan propers com Kim Manresa o Txema Salvans l’esprit de Klein se’m fa present. I curiosament després del terratrèmol en Klein desapareix pràcticament del món de la fotografia per dedicar-se al cinema. D’això si que en diríem tirar la pedra i amagar la mà. Però realment la va llençar ben lluny.
No cal dir que aquesta imatge és d’un impacte visual directe; com un cop de puny fotogràfic. Un noi, un nen més aviat, circula pels carrers de la ciutat. I, és clar, juga amb un revòlver com s’escau en una societat que té en les armes de foc un referent essencial. S’encara el fotògraf, li dirigeix la pistola i l’amenaça tot cridant – Mans enlaire o ets home mort! El fotògraf no s’espanta, posa l’ull al visor i dispara, ell també sense pensar-s’ho ni un instant, com si es tractés d’un duel en un western. Sense temps per apuntar, sense temps per enfocar. Segurament treballava amb un gran angular que li donava prou profunditat de camp. No tanta, és clar com per evitar que el puny i el revòlver quedessin totalment desenfocats. Però aquest era precisament el "quid" de la qüestió. Aconseguir una imatge perfectament reconeixible però que per la seva forma resultés més agressiva, més inquietant. La cara del noi amb una expressió rabiosa, violenta fins i tot en el joc, reflecteix també la seva personalitat. El company, potser un germà petit, se’l mira amb un to d’admiració pel col•lega més gran que es capaç ja de lluitar amb un revòlver a la mà. Tota una pedagogia de la violència apresa des de la infantesa.

Punts de vista 4 "Partit de futbol"

"Partit de futbol" (Madrid 1960) Ramón Masats

Aquesta és una de les fotografies més conegudes de RAMON MASATS i segurament una de les més reproduïdes en les antologies de fotografia espanyola dels anys seixanta. I no és per casualitat. Les virtuts d’aquesta imatge són extraordinàries. En primer lloc cal destacar-ne la seva simplicitat, un dels trets que més valoro en la imatge fotogràfica; pocs elements i tots ells carregats de significat. Però n’hi ha molts d’altres, com ara la seva plàstica, la singularitat del tema i l’oportunitat de l’instant únic que capta.

Però situem-nos dins la imatge i ens trobarem el migdia d’un matí ben assolellat veient un partit de futbol, l’esport per antonomàsia, sobretot en aquells anys en que les altres disciplines gairebé no es practicaven. I un camp de futbol de terra, situat probablement en un barri perifèric de la ciutat, com apunten els blocs llunyans al fons de la imatge. Un paisatge urbà encara poc dens diferent dels camps d’avui de futbol rodejats a tocar d’enormes blocs de pisos. I una instal·lació esportiva, per utilitzar una expressió actual, ben pobra, amb porteries sense xarxes; és a dir, una explanada i tres pals, el que calia en aquella època per jugar a pilota, com es deia llavors.

I quins jugadors tant particulars!; aquesta és l’altra. Un grup de seminaristes que entre classe i classe de llatí o teologia han sortit a fer una estona d’esport. Sense passar pel vestuari, que tampoc n’hi devia haver, i vestits amb hàbit que devia resultar realment incòmode per córrer i jugar. Això ens transporta realment a un altra època ben llunyana en la que recordo bé els capellans de l’escola corrent pel pati a l’hora d’esbarjo i entortolligant-se més d’un cop amb les faldilles. I és que no es podia prescindir de cap manera de la litúrgia que havia d’estar sempre present.

Però a part d’aquesta evocació la fotografia capta l’instant màgic, el moment crucial del joc, la pilota a punt d’entrar a la porteria. I el seminarista amb una estirada extraordinària a punt d’aturar el tret. La ma encara no ha contactat la pilota tot i que sembla que acabarà fent-ho. Però no ho podem assegurar. Entrarà la "bimba" entre la mà i el pal o el porter aconseguirà desplaçar la seva trajectòria i l’enviarà a còrner ? La fotografia no desvetlla el misteri i deixa l’espectador amb la incògnita. Cadascú pot decidir el que vulgui. En aquest sentit podem dir que és una fotografia oberta. I cal remarcar, a més, que és una fotografia amb una plàstica excepcional. La bellesa del moviment del porter, resaltat per la volada de la sotana, i la seva ombra sobre el sol li donen una especial sensació de ingravidesa que la fa realment una figura voladora. Talment com si fos un àngel que encarnant-se en la figura del seminarista hagués vingut a aturar el tret de Lucifer.

Però si tornem a mirar altra cop el porter amb més atenció veurem que de la capa sobresurten las cames i els pantalons del futur capellà que recupera així aquella imatge- meitat home, meitat sant- tan familiar dels anys d’infantesa; una imatge que sovint em feia dubtar respecte de la veritable condició del professor de religió o del mossèn de la parròquia.

Punts de vista 3 . En guàrdia ?

“Soldat fent guàrdia” (1936) Agustí Centelles

Aquesta fotografia d’AGUSTÍ CENTELLES ha estat per a mi, des de fa molts anys, un paradigma de la capacitat per explicar tant amb tant poc.

Comencem per dir que Centelles ha estat un extraordinari reporter dels anys de la República i de la guerra civil espanyola. Va ser el nostre Robert Capa i les seves fotografies d’aquells anys recollides en diverses publicacions constitueixen un recull imprescindible de la nostra història. I a més tenen una gran qualitat fotogràfica, una excel·lent composició i sobretot una enorme capacitat de síntesi, quelcom que no és fàcil de trobar en fotografia de carrer. Malauradament l’exili primer i la prohibició d’exercir el periodisme gràfic després van allunyar el fotògraf del país i de l’activitat fotogràfica i així vàrem perdre, com en tants d’altres camps, una part important de la nostra identitat.

Afortunadament, però, l’any 1976 en Centelles va recuperar la colecció de negatius que havien estat gairebé trenta anys amagats en una maleta a casa d’uns pagesos francesos que el van acollir al marxar a l’exili; i així vàrem recuperar l’obra d’aquest gran fotògraf.

S’han escrit moltes pàgines sobre les raons que varen contribuir a la victòria franquista. Un dels arguments més habituals acostuma a ser la natura de l’exercit republicà, composat per una amalgama d’elements de molt diverses procedències, nacionalitats i ideologies. Un exercit amb pocs recursos, mal organitzat i amb un baix nivell de disciplina on eren freqüents els enfrontaments entre diferents faccions polítiques. En definitiva un exercit poc eficaç que difícilment podia resistir l’enfrontament amb unes forces més professionalitzades dotades d’una estructura convencional. Sense entrar a debatre aquesta tesi per a mi aquesta foto d'en Centelles podria ser-ne un veritable tractat. No és, segur, una foto espectacular ni de composició atractiva com moltes de les que l’autor va fer en aquells anys però realment ho diu tot.

L’únic personatge és aquest milicià que, retratat de cos sencer, fa guàrdia a la porta de la caserna o d’un edifici públic- no podem precisar de què es tracta. No hi ha cap caseta on pugui aixoplugar-se; només la paperera boca avall, que ha aconseguit d’un despatx proper. De tant en tant s’hi deu asseure per donar repòs a uns peus fatigats i calçats amb unes sabatilles d’anar per casa. La resta del vestuari, amb els pantalons a ratlles arremangats i la cinta negra al braç a tall de braçalet de dol dona al suposat soldat un aire de precarietat i impotència totals. La cama ferida i embenada el fa encara més fràgil. Què passaria si s’acostés l’enemic, om es pregunta ? Poca cosa; hauria de descarregar el macuto i la cantimplora, apartar la banderola que penja del fusell, apagar la pipa i mirar finalment de respondre l’agressió; però ens temem, és clar, que li guanyarien la partida...

La imatge resulta patètica, trista. Si no fos per la tragèdia que amaga algú podria interpreta-la en clau d’humor negre antimilitarista però crec que els detalls que presenta són tant reals que el seu veritable significat s’imposa. Els soldats republicans, carregats de voluntat i coratge no semblen estar equipats ni preparats per una guerra llarga i cruel. I això aquesta imatge ho revela d’una manera admirable, ho fa evident amb claredat; no haguessin calgut, crec, les paraules que acabeu de llegir.

Punts de Vista 2. HELMUT NEWTON

"June Newton" (1972) Helmut Newton

Aquesta és una de les fotografies de nu que m’ha produït un impacte més intents. El seu autor, HELMUT NEWTON, és un gran especialista de fotografia de moda i de nus. Tot i això, en general les seves fotos sempre m’han semblat una mica artificioses i les seves protagonistes dones en certa manera irreals. Sempre molt belles, espectaculars, amb uns cossos de proporcions perfectes. Aquesta perfecció, però, les fa fredes, distants, irreals com deia. El marc en que habitualment situa Newton les seves models són també particulars, cambres d’hotels de luxe farcides de mobiliari sofisticat, restaurants exclusius, botigues de moda o de joies, etc. I és clar, per fer joc amb tot plegat el fotògraf tria habitualment un vestuari- que en general es circumscriu a roba íntima- adient i ens ofereix un amplíssim repertori de puntes, lliguers, mitges, sostenidors, etc. Doncs bé, la foto que ara contemplem representa per a mi l’antítesi d’aquesta fórmula tant sovint utilitzada per Newton.

Un dia, cansat de tant "glamour", l’autor va recuperar per un moment la naturalitat; potser fou perquè estava fotografiant la seva dona i no una model professional , però el cert és que pel meu gust la va encertar.

La imatge utilitza un pla mig que facilita un bon nivell de detall de la persona retratada i alhora proporciona una informació significativa del context en que es produeix el retrat. El primer pla, lleugerament desenfocat i amb una suau sobreexposició respecte de la resta, ens mostra sense entrar en detall i sense distreure l’atenció que s’ha acabat el sopar; un sopar privat, sens dubte íntim, que té lloc probablement en el menjador o la cuina d’un apartament. I després el retrat. La cara i els pits, o els pits i la cara; més ben dit, tots dos alhora. La cara amb una expressió relaxada i tranquil·la manifesta clarament la satisfacció, el benestar que li ha produït un bon sopar en la bona companyia del fotògraf; perquè es te la sensació de sopar compartit entre fotògraf i model. I ho expressa amb naturalitat, sense simulació. Per acabar-ho de completar la June encén un cigarret, aquell cigarret que té tant bon gust després d’un àpat. Potser aquí s’intueix un dels elements d’artificiositat que difícilment Newton pot evitar en les seves fotografies; el cigarret ja crema mentre el llumí segueix encès a una certa distància i la pose resulta evident. Però tant se val, la sensació es transmet magníficament sense distorsió. El fons molt poc il·luminat confereix per contrast al personatge principal d’un relleu especial.

I després el nu. Els pits madurs, sobre els que es projecta la llum més intensa, s’ofereixen generosos, lliures, i gràcies a un vestit descordat apareixen emmarcats com si d’una obra d’art es tractés. I es presenten al fotògraf i a l’espectador amb naturalitat, sense pudor. Com un darrer regal després de l’excel·lent sopar. Segona artificialitat, és clar, perquè no es pot dir que aquesta sigui una sobretaula massa habitual; però aquí està la màgia d’aquesta imatge que aconsegueix transmetre una sensació de sensualitat i benestar, de satisfacció dels sentits que es vol compartir amb l’espectador. Llàstima que no hi fóssim.

El conjunt és una imatge senzilla, simple de composició i carregada de sensualitat. Una sensualitat que resulta creïble, a l’abast dels mortals i no com d’altres, que són patrimoni exclusiu de protagonistes de pel·lícula. Una imatge i una sensualitat que m’han enamorat.

Nova secció : Punts de vista

Presentació

Sempre m’ha semblat que en general mirem les fotografies massa depressa, sense gairebé aturar-nos-hi. Agafem una fotografia, donem un cop d’ull i passem desseguida a la següent. Una pura impressió visual sense donar-nos el temps per copsar amb un cert detall el contingut de la imatge, valorar-ne l’estètica o intuir la intenció del fotògraf.I això, ens passa a tots els nivells. Tant si mirem unes simples fotos de les vacances com si es tracta de la col·lecció de fotos familiars o bé les imatges fotogràfiques dels diaris i les revistes. Fins i tot quan hem anat a veure una exposició passem per davant de les fotografies com empesos per un mal esperit.Aquest retret que jo mateix em faig com a espectador resulta més greu des de la perspectiva del fotògraf. Aquest normalment ha pensat la seva foto i a través d’ella ha volgut transmetre alguna idea, sentiment o emoció. I lògicament esperaria una contemplació més atenta per part de l’espectador que li permeti establir un certa comunicació, un mínim diàleg. Aquesta idea que acabo d’expressar m’ha fet sovint aturar-me en la contemplació d’una fotografia. Dedicar-hi una estona de calma, examinar-ne els diferents elements, situar-la en el seu context temporal o cultural. Deixar que la memòria treballi i em porti idees, records o imatges relacionats amb la seva temàtica o estètica. En definitiva, deixar transcórrer el temps necessari perquè pugui manifestar-se el poder evocador de les fotografies.I aquest és un exercici gratificant que en aquesta nova secció vull compartir amb vosaltres. He triat per això fotografies de grans autors i m’he deixat transportar al seus móns. En fer-ho he disfrutat de tot el potencial de la imatge i he pogut valorar la seva riquesa i el mestratge dels fotògrafs. Si l’exercici us agrada ja ho sabeu està al vostre abast, res més senzill, només cal dedicar-hi cinc minuts.

INSTANT

"Derrière la Gare Saint-Lazare", Paris ( 1932) Henri Cartier-Bresson

CARTIER-BRESSON és segurament un del més grans fotògrafs de la història i els seus treballs han sigut presentats en múltiples exposicions arreu del mon. La seva concepció de la fotografia ha influït decisivament en molts fotògrafs de la segona meitat del segle XX, des que el 1952 vaaparèixer el seu llibre "Images a la sauvette" (Imatges ràpides). És ben coneguda la seva teoriaque la intuïció del fotògraf li ha permetre captar el moment decisiu, aquell que sintetitza l’essència de la situació que s’està produint. Per això en general l’obra de Bresson no és una obra bastida sobre el treball en sèries o reportatges sinó en instantànies màgiques que individualment, per elles mateixes, destil·len la percepció i el sentiment de l’autor.
La imatge que he triat és una de les que per a mi millor il·lustren aquesta visió. Aquesta fotografia de carrer va ser disparada el 1932; cal precisar aquest data per vàries raons. En primer lloc perquè en aquells temps les cameres fotogràfiques eren molt més limitades que les actuals; per això captar les molt difícils condicions de llum i moviment de l’escena amb la nitidesa i perfecció que ho fa ja suposa, d’entrada, un repte molt gran. D’altra banda perquè si aquesta imatge, que ja forma part de la iconografia fotogràfica contemporània, es presentés avui en el context d’un festival de fotografia digital potser algú diria – Quines meravelles en poden fer amb el Photoshop!. Talment n’és de precisa la composició del elements, l’equilibri de les figures, les ombres i els contrasts. Curiosa paradoxa per la fotografia d’algú que rebutjava radicalment no només el retoc de les imatges sinó fins i tot la modificació de l’enquadrament que havia obtingut al disparar. El seu respecte per aquest moment decisiu l’havia fet arribar a presentar les seves fotografies positivant-les juntament amb el marc dentat del negatiu per tal de provar que res s’havia manipulat.
Retornem a la fotografia. Probablement Bresson passejava un matí de tardor amb la càmara penjada al coll pels carrers de París a la caça d’una imatge singular. I de debò que la va trobar. Ha plogut fort la nit abans i els solitaris carrerons del darrera de l’estació estan coberts d’aigua; això crea una superfície llisa gairebé amb la mateixa lluminositat que el cel parisenc emboirat. Només dos o tres dits d’aigua han creat aquest mirall aquàtic que reflectirà amb gran nitidesa la figura del passavolant. Aquest vol anar a l’altra costat de la plaça i comença la travessa caminant per sobre d’una escala estirada a terra. Quan aquesta se li acaba decideix fer uns saltirons per tal de no mullar-se les sabates. Però vet aquí que de sobte es produeix el miracle i el peu dret no arriba a tocar l’aigua; la figura queda suspesa a l’aire com si es preparés per arrencar un vol lleuger que l’ha de dur a l’altra vora. Com ha estat possible això?. És realment un miracle o potser el ballarí del cartell que apareix en un segon pla a l’esquerra de la fotografia ha inspirat el passejant. Li ha donat, per un moment, aquell impuls màgic que ens fa veure els ballarins i les ballarines volar literalment sobre els escenaris en les representacions de ballet. La veritat és que el nostre home sembla tenir el mateix estil. És possible que abans de començar la travessa el protagonista, en veure el reflex del pas de dansa sobre l’aigua, li hagi demanat consell...
Al fons un altra figura contempla meravellada l’escena a través de la reixa i per no ser menys el mirall li torna també la seva imatge reflectida en el bassal. Al fons les cobertes de la Gare de Saint-Lazare apareixen llunyanes entre el fum de les màquines de tren que entren i surten. Ja tenien raó els que deien en aquells anys que allò de la fotografia era cosa de màgia.