De corresponsals, perles i altres històries

Després de 22 posts, la corresponsalia de Madrid canvia de mans. Els nous col·laboradors es presentaran després de les vacances d’estiu. La fins avui corresponsal continuarà activa a “Prova i error” en una nova secció que enllaçarà amb una de les línies que ja s’ha anat desenvolupant durant aquest curs: la cartellera teatral. Necessàriament, el focus estarà a partir d’ara en els espectacles que es presentin a Barcelona, però sense perdre de vista aquesta corretja de transmissió entre les cartelleres barcelonina i madrilenya que ja hem anat descobrint en aquesta secció.

Per anar obrint boca, comparteixo amb vosaltres la bona notícia que el darrer montatge de l’Oriol Broggi, Cyrano de Bergerac, es presentarà al Teatro Valle Inclán (Centro Dramático Nacional) el proper mes de desembre (veure la crítica de l’obra en aquest blog aquí). En temporades anteriors el CDN  ja va acollir un altre espectacle de la companyia, una obra d’Eduardo de Filippo, i va oferir a Pere Arquillué un paper protagonista, el Platonov de Txèkhov. I mentre a Madrid descobreixen l’Arquillué de Bergerac, a Barcelona podrem tornar a emocionar-nos amb Incendis al Romea.  Dues perles, vaja!

Bon estiu a tothom,

Clara

Faves tendres

Com cada dues setmanes, aquest post es publica divendres i des de Madrid. Tants posts i encara no m’havia referit mai als fatídics Consells de ministres que se celebren sempre en divendres. Avui ho faig per la gravetat de la situació i perquè per primera vegada el president Rajoy ja va avançar aquest dimecres al Congrés les mesures que s’aprovaran. També ho faig per deixar constància de la moguda al carrer que l’anunci d’aquestes mesures a desencadenat.

El mateix dimecres al migdia ja hi va haver manifestació espontània de funcionaris davant del Congrés. Al vespre hi va haver una nova concentració a Sol contra les mesures i en recolzament als miners, que havien arribat la nit abans i que milers de persones havien rebut de matinada, convertint-los en un símbol de la resistència (ho podeu veure a la fotografia). La concentració va acabar amb un ball de bastons inadmissible. Tant inadmissible com les mateixes retallades. Ahir dijous hi va tornar a haver manifestacions espontànies. De ciutadans davant del congrés i de policies i bombers per la Castellana.  Segur que avui divendres tornarem a tenir escenes de protesta. Ja hi ha convocades mobilitzacions pel dijous de la setmana vinent. I les que no es convoquin sorgiran també. Algunes protestes, com la minera, tenen més visibilitat que d’altres, però totes sumen. També les que s’expressen des d’aquest blog. El professor Navarro diu que són claus, i el “no” ja el tenim, oi?

Clara

 

Hopper no està sol

 Si teniu oportunitat de visitar Madrid els propers mesos us aconsellem que aneu a veure l’exposició antològica d’Edward Hopper a la Fundació Thyssen. A aquest artista americà se’l coneix com el pintor de la soledat dels paisatges urbans i sobretot dels seus personatges; una certa paradoxa, si es considera la gran quantitat de gent que omple les sales del museu per veure la seva obra.

S’exhibeixen uns setanta quadres, olis i aquarel·les, que permeten seguir la seva trajectòria i fer-se una idea de la força del seu estil. Una pintura poc detallista, una composició en la que s’utilitza amb freqüència la fragmentació i la forta saturació del color són alguns dels trets que em semblen més destacats. En conjunt, la seva pintura produeix un fort impacte que per mi té, en certs moments alguna cosa d’hipnòtic.

La sorpresa de l’exposició és potser l’íntima relació entre l’obra de Hopper i el món dels escenaris i el cinema. Aquesta relació és d’anada i de tornada. D’anada perquè Hopper era un gran cinèfil que es va inspirar molt del cine de la seva època i que es va sentir atret per la faràndula en general. De tornada perquè són molts els directors d’escena i de cinema que han reproduït les atmosferes i escenes dels seus quadres.

Clara i Josep Maria

I vosaltres què voleu?

Avui no tinc ganes de res més que d’una “chansonette” alegre i encoratjadora. No diré el que no vull; faré com la Zaz, aquesta cantant francesa, i diré coses que vull, en positiu.

Jo voldria, d’entrada, que hi hagués més veus com la seva. Veus amb personalitat i afòniques de tan dir en veu alta el que volen. Voldria que la innocència amb la que la cançó reivindica la llibertat no fos mai una lleugeresa. I també voldria que la Zaz ens fes un himne per poder cantar ara que la realitat ens supera. Perquè se’ns encomanés el bon rotllo. Tinc un amic que voldria una noia com aquesta per ell solet.... i vosaltres, què voleu?!

De moment, potser voleu escoltar aquí la cançó “Je veux” amb subtítols en castellà. A mi me la va descobrir l’Inés Sabanés, dirigent d’EQUO, en una entrevista a Radio Nacional de España fa uns mesos. Després l’he regalat i l’he compartit a les xarxes socials. Ara toca el torn als seguidors de Prova i error. 

Endavant vídeo!

Clara

Feria del libro

Encara falta una setmana però al meu jardí ja està gairebé tot a punt. Les parades ja estan muntades i només falta omplir-les de llibres. Fins i tot el fotògraf Chema Madoz ja té a punt el cartell que s’escamparà per tota la ciutat com a reclam principal. Divendres vinent, dia 25,  comença la Feria del libro de Madrid. La llista d’escriptors que presentaran els seus llibres i els signaran és inesgotable. La podeu xafardejar aquí:

 http://www.ferialibromadrid.com

Diuen que la Feria de San Isidro, que s'està celebant aquests dies, és una de les festes més populars de l’any. En aquest cas l’activitat es concentra al voltant de la plaça de Las Ventas, on hi ha “corridas” cada tarda. És veritat que l’afició als toros és gran, però us puc assegurar que si una festa és popular a Madrid, i si una fira mou veritables masses, per estrany que sembli, aquesta és la Feria del libro. Només cal que imagineu un Sant Jordi continu durant dues setmanes per fer-vos-en una idea. Circumscrit, això sí, al perfecte emplaçament del Retiro. Si passeu per la capital durant aquests dies, no us ho perdeu.

Clara

Si Max (Estrella) levantara la cabeza...

Aquest diumenge vinent aniré a veure Cosas que hoy decíamos al Teatro de la Abadía, obra dirigida pel Julio Manrique que es va poder veure a la sala Villarroel la primavera passada (abans havia estat a la Beckett). També tinc pendent anar a veure, al Teatro Fernán Gómez, una obra que la meva amiga Anna m’ha recomanat amb insistència: es diu Nuestra clase i la dirigeix la Carme Portaceli (potser la vau veure al Lliure o a l’últim Grec). En canvi, em vaig estalviar Quitt, el darrer muntatge del Lluís Pascual al Lliure, que va arribar recentment al Teatro Valle Inclán. Me l’havien desaconsellat des de Barcelona, i efectivament els meus amics teatreros de Madrid van marxar a la mitja part.  La temporada passada vaig veure dos altres muntatges del Julio Manrique: American Buffalo i Product. El primer al mateix Teatro de la Abadía i el segon al Centro Dramático Nacional.

Vaja, ja ho sabeu, no és la primera vegada que us en parlo; m’agrada aquesta circulació dels espectacles, perquè em donen una segona oportunitat com a espectadora, i em permeten seguir l’actualitat teatral de Barcelona des de Madrid estant. Ara bé, si m’ho permeten a mi, perquè no ho permeten als “profesionales de las Artes Escénicas de todo el Estado Español” que atorguen els Premios Max? És una pregunta que em sorgeix inevitablement després d’haver vist la gala de dilluns passat. Qui són aquests professionals? On són? Quin teatre veuen? Fins i tot si estiguessin concentrats a Madrid, afortunadament no hi hauria cap raó per la qual haguessin de prescindir del teatre fet a Catalunya, perquè arriba a Madrid amb fluïdesa i hi arriba traduït al castellà la majoria de vegades.

Per tant, si no en prescindeixen per una qüestió logística, d’accés, no em queda altra remei que pensar que en prescindeixen per qüestions de criteri. De la mateixa manera que és molt difícil que una obra que no s’ha estrenat en un circuit comercial sigui considerada, sembla que tampoc una obra estrenada a Catalunya no té possibilitats. Em consta que no sempre havia estat així. I és una llàstima aquest gir, perquè si aquest és l’aparador del teatre espanyol, es deixa molta cosa bona a la rebotiga. Esperem que rectifiquin i l’any que ve Incendis pugui estar entre els espectacles nominats. I esperem també que us portin aviat Veraneantes a Barcelona, perquè, les coses com siguin, l’obra guanyadora d’enguany és una petita meravella.

 Clara

Vigílies de Sant Jordi

*“Lectura i pèrgola”, de Didier Lourenço

Dilluns vinent és Sant Jordi. Com sabeu, a Madrid no ho celebren. Celebren, això sí, el dia del llibre. O més exactament “La Noche de los libros”. Des de fa set anys, la comunitat de Madrid i diverses entitats culturals i socials dels diferents municipis es coordinen i organitzen activitats de tota mena. Lectures, conferències, xerrades, etc. I les llibreries s’hi sumen amb els corresponents descomptes. Res a veure amb les nostres rambles, però amb el bon al·licient de la nocturnitat.

Enguany, el programa inclou una activitat original; es tracta de reunir en una estació de metro el màxim nombre de gent possible amb un llibre a les mans. L’objectiu és aconseguir un rècord de lectors al metro i certificar-ho amb una fotografia. Si som molts els que llegim al metro cada dia, ara volen que ens posem guapos per sortir a la foto. La cita és demà dissabte a l’estació de Príncipe Pío. Hi serem! 

Clara

Literatura nostra

A Madrid, en seu parlamentària, l’endemà de la mort de la Teresa Pàmies, el diputat Joan Coscubiela va regalar un dels llibres de l’escriptora catalana al president Rajoy (veure vídeo aquí).

Uns dies després, ja a Barcelona, els autors d’aquest bloc vam llegir “Va ploure tot el dia”, una de les seves primeres novel·les biogràfiques on narra el seu retorn a Catalunya després de 30 anys d'exili. Ara, des de París, on la Teresa va viure tants anys d'aquest llarg exili, escric aquestes notes.

La lectura del llibre és emocionant i ens ha descobert una gran escriptora. Ens sap greu que la importància del reconeixement cívic i democràtic que va merèixer el seu compromís i la seva lluita deixés en un segon pla el merescut reconeixement  literari. Sigui com sigui, podeu llegir-la i podeu visitar el centre cultural que porta el seu nom, inaugurat l’any passat al carrer Urgell de Barcelona. I també podeu envejar la seva prosa i trobar-vos, de sobte, amb ganes d’escriure per explicar grans històries com la seva i com la de tants homes i dones de la seva generació.

Clara

Gervasio Sánchez a la Tabacalera

Mireu aquesta fotografia. Costa saber qui són aquestes noies. També quan i on es va captar la imatge. Potser amb aquesta mida i resolució no podeu apreciar correctament les seves mirades, però us ben asseguro que impressionen. Veure-les a través del vidre perforat els dóna un aire d’espectres, o de verges trobades.

Es tracta d’una de les fotos més cèlebres del reportatge que el fotògraf Gervasio Sánchez va fer dels conflictes bèl·lics als Balcans. La vaig poder veure aquest cap de setmana a Madrid a l’exposició antològica que li han muntat a  La Tabacalera. Teniu temps de veure-la fins a mitjans de juny, i així de passada coneixereu aquest increïble espai d’exposicions que han improvisat fa un temps en una antiga fàbrica de tabacs del barri de Lavapiés.

Trobareu més informació aquí, però un dels nostres redactors a Barcelona, especialitzat en cultura, ens avança aquesta breu presentació del fotògraf:

D’entrada, un repàs ràpid a la biografia de Gervasio Sánchez (Córdoba, 1959), ens indica que el reportatge que es pot veure a Madrid no és una excepció dins la trajectòria de l’autor que, per cert, passa per ser un dels fotoperiodistes més reconeguts a tot l’Estat.

Sánchez –Premi Nacional de Fotografia 2009, entre altres reconeixements- s’ha consagrat dins la professió pels seus treballs de denúncia de la violència en desenes de conflictes armats i en especial pels seus reportatges sobre les mines anti-persona en diversos països.

Fa poc més d’un any el reporter tornava a estar d’actualitat amb una mostra simultània a Barcelona, Madrid i Lleó que recollia el treball fotogràfic de tota una dècada al voltant de la desaparició forçosa a l’Iraq, Cambodja, Xile, Perú o el mateix estat espanyol, entre altres.

Clara i Pau

@publico_ciencia

La meva mare no col·labora directament en aquest blog (tot i que és fidel i activa seguidora de Prova i error). Si ho fes, segur que aquesta setmana hauria dedicat la seva entrada al tancament de l’edició impresa de Público. De manera que ho faré jo, i així li brindaré l’oportunitat de deixar algun comentari (amb pseudònim o sense).

Es fa difícil d’acceptar que realment aquest mitjà no hagi trobat els recursos que permetessin la seva continuïtat. Però no pretenc analitzar aquí les raons que expliquen el tancament del diari sinó elogiar-lo. Tinc la impressió que a més de ser un diari amb una línia editorial ben definida, Público ha estat també un mitjà jove que ha volgut fer la feina ben feta. Potser el millor exemple ha estat la secció de ciència. Com que existia una secció específica, les notícies de divulgació científica prenien relleu i no quedaven difuminades dins d’un calaix de sastre de “societat” com passa a molts d’altres mitjans. A més, els periodistes eren excel·lents i seguien els temes d’un article a l’altre de tal manera que era possible aprendre coses i no només assabentar-se de coses (recordo especialment la sèrie sobre sida d’Ainhoa Iriberri).

Quan es va anunciar el tancament van ploure els missatges a Twitter lamentant la desaparició del que molts qualificaven com la millor secció de ciència d’un diari generalista a Espanya, i fins i tot al món. Per acomiadar-se d’aquest lectors entusiastes, els periodistes els han regalat les col·leccions de les revistes “Science” o “Nature” que tenien a la redacció i els han convidat a recolzar les seves reivindicacions laborals amb el lema #PublicoenLucha. Des d’aquest blog també els recolzem.

Clara

El decreixement (demogràfic)

“La població de Catalunya a 31 de desembre del 2011 era de 7.432.830 habitants, segons l'estimació postcensal avançada. El creixement total anual va ser de −1.802 habitants, un −0,2‰ de la població. El creixement natural va ser del 2,9‰ i el creixement migratori del −3,2‰.”

(IDESCAT, 06/02/2012)

Un bon amic dels meus pares em demana si puc comentar aquestes dades d’evolució de la població de Catalunya, que han trencat la tendència de creixement dels darrers anys. Tot i que el Cisco es refereix específicament al cas català, pel que es mostra preocupat, em brinda sense saber-ho l’oportunitat de parlar d’un dels grans temes d’actualitat demogràfica: el decreixement. Tots hem sentit parlar del debat entorn als riscos i les virtuts del decreixement econòmic, però potser estem menys familiaritzats amb el debat sobre el decreixement demogràfic. Si us interessa podeu llegir unes notes que he preparat i que trobareu en el document que adjunto.

El decreixement (demogràfic)

Telón de fondo

Els Reis Mags em van regalar, amb molt encert, Telón de fondo. Es tracta d’un seguit de reflexions de Marcos Ordóñez sobre el món dels escenaris, els d’ara i els d’abans. Aquest crític teatral de El País segueix la cartellera de Barcelona i la de Madrid simultàniament, i també s’escapa a l’estranger quan li convé. Llegir les seves cròniques cada dissabte ha contribuït, en part, a reforçar aquesta sensació de “cartellera única” a les dues ciutats de la que ja vam parlar en aquest blog en una ocasió.

En aquest llibre, però, Ordóñez es permet comparar el públic teatral de Barcelona i el de Madrid. I ja us avanço que es queda rotundament amb el segon. Elogia la seva generositat i curiositat i “su forma de ir al teatro como quien va a una fiesta”. També recorre a la comparació amb dues ciutats estrangeres per reforçar la seva preferència: mentre a Madrid hi troba “enfebrecidas conversaciones que exhalan un fervor teatral casi bonaerense”, Barcelona li sembla cada vegada més montevideana pel seus “educadísimo susurro y distancia descreída”. La Victoria, una amiga uruguaiana, em confirma que el símil està molt ben trobat. En tot cas, tindré ocasió de fer una bona prova aviat: dissabte veuré Hedda Gabler al Lliure i d’aquí poques setmanes podré repetir perquè l’espectacle serà al Teatro de la Abadía. Ja us ho explicaré!

Clara

RNE x 75

No sé quins són els índexs d’audiència a Catalunya de les diferents emissores de Ràdio Nacional d’Espanya. El que sé és que va caldre que vingués a Madrid per descobrir-les. Ara estan celebrant el 75è aniversari.  Per aquest motiu avui el Juan Ramón Lucas ha tingut com a convidat de luxe a l’Iñaki Gabilondo. I també per aquest motiu el programa s’emetia en directe des d’una plaça cèntrica de Madrid on he fet cap per mirar de completar (sense èxit) aquesta entrada amb una bona fotografia d’aquest parell de cracks.

A falta d’imatge, em sumo si més no a les celebracions d’aniversari per recomanar alguns programes que realment valen la pena. Per començar, i si us agrada la música, no deixeu de sintonitzar sovint Radio 3. Durant la setmana podeu escoltar “En días como hoy” al matí i “Asuntos Propios” a la tarda. El cap de setmana és per “No es un día cualquiera” i un curiós programa d’història “Documentos RNE” (precisament la setmana passada el programa estava dedicat als 75 anys de RNE: escolteu-lo aquí).

Ara que vivim a l’era de la ràdio i la televisió a la carta, tot suma i podeu incorporar-los sense deixar d’escoltar els vostres programes habituals. Confiem, això sí, que el nou govern no alteri els principis de pluralitat i llibertat informativa que han caracteritzat  aquesta ràdio pública que he conegut durant els últims 3 anys. Que aquesta entrada sigui també un desig de que puguin continuar així. 

Clara

Viajen y lean

 

La meva amiga Alba, que està a Madrid uns dies, s’ha fixat en les frases literàries que es poden llegir al paviment del carrer Huertas. Frases d’obres de Cervantes, Larra, Góngora, etc. Té raó, Madrid és una ciutat amb molta tradició literària. I la cuida!

A mi m’agrada especialment la iniciativa de “Libros a la calle”. Des de fa 15 anys, les finestres dels autobusos i dels vagons de metro s’omplen de fragments de novel·les i poemes amb l’ànim de convidar els passatgers a la lectura. Aquestes últimes setmanes, durant els trajectes, m’he entretingut llegint les traduccions castellanes de les desventures de la Colometa de Mercè Rodoreda o dels poemes de Gabriel Ferrater.

Però a aquesta campanya de difusió dec, sobretot, un descobriment literari molt especial: Primera memoria, d’Ana María Matute. Si no hagués llegit les primeres línies del llibre en un dels cartells de la campanya, potser mai no hauria arribat a un dels primers treballs de l’escriptora barcelonina, i ara no el compartiria amb els meus companys del club de lectura i amb vosaltres. La roda continua.  Trobareu la llista completa de llibres d’aquest any i dels anteriors a: www.librosalacalle.com. Potser són bones pistes que poden ajudar als reis despistats.

Clara

A la lluna de Pamplona

“En la luna es un viaje a los recuerdos primeros”, diu el dramaturg Sanzol del seu nou espectacle.  Quins són els vostres primers records? Què recordeu de la vostra infància? Jo, ben poc. Sanzol, en canvi, munts de coses. I la màgia és que aconsegueix presentar-les damunt d’un escenari tal i com a ell li deuen venir a la memòria: de manera fragmentada, desordenada i emocionant, però creant un trencaclosques evocador. Un trencaclosques que té sentit, que diu coses, és divertit i que et transporta a èpoques passades, les de la seva infància i la seva joventut a l’Euskadi dels 70s i dels 80s.

Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972)  és un dels dramaturgs i directors de teatre que, juntament amb Miguel del Arco, Claudio Tolcachir o Oriol Broggi han estat considerats com les noves promeses del teatre espanyol pel suplement Babelia de El País. Sanzol va donar la campanada fa dues temporades amb un muntatge que es va convertir en un èxit inesperat : Días estupendos. Potser alguns de vosaltres vau tenir ocasió de veure’l recentment al Teatre Villarroel. Llavors ja feia temps que corria per Espanya i que es restrenava a Madrid. Potser també vau tenir ocasió de veure Delicadas, una col·laboració amb la companyia catalana T de Teatre que també s’alimentava dels records d’infància de l’autor. Si us van agradar aviat podreu veure En la luna a la sala de Gràcia del Teatre Lliure (coproductor de l’espectacle). A Madrid ja l'hem vist estrenar al Teatro de La Abadía i la recomanem.

Clara

¿La cara es el espejo del alma?

Fa unes setmanes vaig escriure un post sobre el fenomen del Twitter, per explicar-ne el sistema de funcionament i valorar-ne les possibilitats i potencialitats. Avui he pensat que val la pena veure quin ha estat el seu paper en aquestes ultimes eleccions.

Per fer-ho, volia recomanar-vos un treball interessant que m’ha fet arribar la meva amiga Patricia i d’on he tret la imatge que il·lustra aquest post. Porta per títol “Topología de la comunidad española en twitter” i hi podeu accedir a través del link que trobareu al final. El seu autor, en Carlos Guardián, ha construït uns mapes de xarxes socials de cadascuna de les principals candidatures a les darreres generals. Així n’ha pogut mesurar la mida, el grau d’integració entre els seus seguidors i la connexió amb d’altres xarxes. Tot això a partir de les dades d’usuaris i de missatges que aquests han intercanviat. El resultat és sorprenent. Tant des d’un punt de vista gràfic com pels resultats que ofereix.

Es podria pensar que els usuaris d’aquestes xarxes no són representatius (ni per edat, ni per professió, ni per condició socioeconòmica, etc.) del conjunt d’electors i que Twitter i urnes no han d’anar necessàriament en consonància. Tanmateix, a primera vista s’observa una certa correlació entre la presència en aquesta xarxa i els resultats electorals. Per exemple, EQUO, que finalment es va quedar sense escó, resulta tenir també una de les xarxes més petites. També hi ha excepcions, com la d’Amaiur, que no sembla haver necessitat de la presència a la xarxa per reforçar o promocionar la seva candidatura. En tot cas, i posats a ser provocadors, podem preguntar-nos si en un futur proper les enquestes pre-electorals no deixaran de ser necessàries...

http://www.k-government.com/2011/11/18/topologia-de-la-comunidad-politica-espanola-en-twitter/

Clara

Cosa de dos?

Falta una setmana per les eleccions. Ja hem tingut cara a cara a La1 de Rtve i programa de “Salvados” amb Rajoy y Rubalcaba. Són només dues mostres de que tenim un sistema polític cada vegada més bipartidista. En consonància amb aquests sistema, les campanyes electorals es concentren en els candidats de les dues forces majoritàries, PSOE i PP. Per descomptat, existeixen alguns mecanismes correctors que asseguren, per exemple, la presència en espais publicitaris i debats mediàtics a candidats d’altres formacions amb representació parlamentària.  Però cap d’aquests mecanismes no sembla capaç d’exercir un contrapès efectiu a la dinàmica bipartidista. Encara menys són capaços d’oferir espais a les noves formacions o de fer-se ressò de les inquietuds dels abstencionistes o desenganyats de la capacitat representativa del nostre sistema democràtic.

Em sembla una dinàmica perillosa aquesta de dissociar cada vegada més l’atenció informativa de l’interès ciutadà. Perquè no és veritat que la majoria dels electors votaran Rajoy o Rubalcaba. Potser seran els més votats, però això no els farà majoritaris. La majoria dels electors o no votarà o votarà altres opcions, i no convé oblidar-ho. Alguns fins i tot votaran amb la finalitat específica de combatre el sistema polític bipartidista en el marc de l’actual llei electoral. Avui us presento una iniciativa concreta d’un col·lectiu que ha calculat, per cada circumscripció, quina formació no majoritària té més possibilitats d’obtenir un escó. #AritmEtica20N proposa així una estratègia per robar escons a PP i PSOE (+ CiU) a tot el territori de la manera més eficient possible. D’acord amb aquest plantejament tots els partits són iguals i l’opció electoral no es basa en una preferència per l’un o l’altre sinó que l’única motivació és la de “Divideix y venceràs”. Què us sembla? Està clar que quan el sistema polític i electoral es desentén dels seus electors, augmenta el risc que els electors s’aferrin, legítimament, a propostes com aquesta. Però és això el més desitjable?

Trobareu més informació a: http://aritmetica20n.wordpress.com/

Clara

7.000.000.000

Les Nacions Unides fa dies que anuncien que el proper dilluns la població mundial arribarà la xifra rodona de 7 mil milions. Potser n’heu sentit a parlar perquè els mitjans se n’estan fent bastant ressò. Fixar una data amb aquesta precisió respon més a finalitats mediàtiques que no pas a l’exactitud dels mètodes amb els que les Nacions Unides compten la població. Serveix sens dubte per atraure l’atenció del públic sobre el tema del creixement demogràfic, però no desvetlla les dificultats a les que s’enfronten els demògrafs per proporcionar la xifra. Val la pena presentar-les.

Comptar la població mundial es, com tots sabem, una tasca àrdua. Es parteix de les operacions estadístiques (censos de població, registres, etc.) que duen a terme els organismes estatals amb regularitat i que ens diuen quanta gent viu a cada país en cada moment. Però després cal estimar també la part de població que s’escapa d’aquestes operacions oficials. I aquí rau el problema i la “mà” de cada comptador. Per exemple, queden fora dels registres els habitants d’alguns països que no disposen d’un aparell estadístic solvent (molts d’ells a l’Àfrica). O els milions d’habitants de barris de barraques de las grans ciutats llatinoamericanes on no arriben els agents censals. També queden fora de registre els migrants que viuen en situació indocumentada en molts països del món (només als Estats Units s’estima que són 11 milions). Fins i tot els nens i nenes xinesos que els seus pares van decidir ocultar per evitar les sancions de la política del fill únic i que van aparèixer anys després a les matrícules escolars (fins a 7 milions segons Nacions Unides).

Per això la xifra dels 7 mil milions que Nacions Unides anuncia pel 31 d’octubre ja s’hauria assolit fa setmanes segons un altre organisme de referència, el “Population Reference Bureau”. O no s’assolirà fins el mes d’abril de 2012 segons l’oficina del cens dels Estatus Units o encara més endavant segons un prestigiós institut demogràfic vienès (IIASA). Si ja és difícil establir la xifra de ciutadans del món, imagineu-vos ara preveure’n l’evolució futura. Trobareu més informació a l’informe de les Nacions Unides.

Clara

#resacelebrar

Ja fa dies que pensava en escriure un post sobre el fenomen “Twitter”. Abans d’ahir, dia la hispanitat, aquesta xarxa em va oferir una bona raó per parlar-vos-en. Cal, però, que comenci fent-vos cinc cèntims de l’eina. Twitter és un lloc de trobada virtual on milions d’usuaris de tot el món intercanvien missatges curts (d’un màxim de 140 caràcters). Ho fan sobre una base molt oberta en la que cadascú selecciona en qui està interessat i es posa a disposició de tot aquell que estigui interessat en ell i els seus missatges (“twits”). No hi ha cap exigència de reciprocitat en aquests intercanvis, com passa en d’altres xarxes socials. Per això aquí no es tracta de tenir o fer amics, sinó de “seguir” i “ser seguit”. El ritme dels intercanvis és molt fluid, a vegades frenètic. Per tal d’ordenar en certa manera aquest flux imparable, Twitter fa servir etiquetes que permeten identificar, classificar i comptabilitzar els missatges.  D’aquestes etiquetes se’n diuen “hashtags”. En cada moment la plataforma ens indica quines són les etiquetes més utilitzades per saber què es cou, de què es parla, què interessa.

I de què parlaven es "twitaires" o "twitejadors" dimecres passat? Doncs, entre d’altres coses, de la celebració del dia de la hispanitat. Però com s’hi referien? Molts d’ells amb el hashtag #resacelebrar. Així, amb indignació i en català. Eren tants, que varen aconseguir ser “trending topic”, una cosa així com el tema del moment en el recompte espanyol (més informació aquí). La força de l’etiqueta ens indica tant l’orientació política de molts dels usuaris com el dinamisme de la xarxa a a Catalunya. Si hi sumem els nombrosos missatges etiquetats amb #nadaquecelebrar, podem il·lusionar-nos pensant que hi ha vida més enllà de les desfilades militars oficials i de les reformes constitucionals. Twitter és un altre bon mitjà per canalitzar aquest inconformisme i donar-li empenta. I, a més, és un mitjà enginyós. Aprofitem-lo!

(Un altre hashtag clau d'aquests dies: #15O. Sabeu de què va...?)

Gavines

Potser alguns de vosaltres haureu anat o anireu aquest cap de setmana al Teatre Lliure de Gràcia. La Maria del Mar Bonet i el pianista Manel Camp hi presenten el seu nou disc “Blaus de l’ànima”, on recuperen peces d’un espectacle conjunt de l’any 1988 que van fer al mateix teatre: “Ben a prop”. Jo volia explicar-vos que la setmana passada ja van presentar-lo a Madrid (una nova mostra de la comunió de les dues cartelleres). Ho van fer a la sala Clamores, local emblemàtic del jazz i la música en directe, que es troba al barri de Chamberí.

Vaig descobrir que la Maria del Mar Bonet té un públic molt fidel i entusiasta a Madrid. Vaig descobrir que el disc, l’espectacle i la seva veu són una preciositat. I també vaig (re)descobrir que la llengua no ha de ser una barrera. Totes les cançons del concert són en català, algunes en mallorquí. Bonet les presentava i recitava traduïdes al castellà abans de cantar-les. En una d’aquestes presentacions, la cantant va tenir un lapsus que volem creure accidental (però que ben bé podria ser intencionat) i va recórrer al seu pianista per traduir la paraula “gavina”. El públic va ser més ràpid i va reaccionar corejant “gaviota!”, gairebé al uníson. Ja ho veieu, a Madrid hi ha “gavines blaves” d’aquestes que fa por veure venir, però tampoc hi falten les “gaviotas voladoras”.

Si encara hi sou a temps no us perdeu el recital, i si no, podeu fer un tast del disc clicant en aquest programa de Radio 3: Discópolis.