Qüestions gregues

Les interminables negociacions per trobar una sortida a la crisi grega estan a punt de concloure, sembla, amb una gran duresa per part de la UE i amb una gran debilitat de Grècia després de l’intent fallit de reforçar la seva posició negociadora amb el referèndum de fa dues setmanes. Hi ha criteris i opinions per tots els gustos sobre un assumpte polièdric i amb aires de tragèdia. Jo em segueixo fent preguntes i consideracions. Aquí n’hi ha algunes:

. Reunia Grècia les condicions mínimes necessàries per incorporar-se amb possibilitats d’èxit a una U.E que no era, de fet, un estat amb voluntat i capacitats realment solidàries?

. Es van falsejar els comptes econòmics del país, amb col·laboració d’assessories del màxim prestigi internacional, i pot ser que Brussel·les no en tingués les mínimes sospites?

. Com és que ara tothom reconeix sense embuts que els indicadors econòmics de tota mena - infraestructures, productivitat, fiscalitat, despesa militar, sobredimensió del sector públic, balança comercial extremadament deficitària, incapacitat exportadora, etc - són, i eren ja llavors, devastadors?

. Va utilitzar Grècia, i especialment la seva classe dirigent, els recursos que li arribaven de la UE per modernitzar l’estructura econòmica del país, dedicant-los a infraestructures i projectes a que ajudessin a millora el model econòmic?

. La classe política grega  no va aprofitar aquesta conjuntura favorable per fer creure a la població que podia viure a un nivell impensable sense la U.E., va ajornar sobretot la reforma fiscal, i va aconseguir així els rèdits polítics corresponents?

. A partir del crèdit obert pels mercats, basat no en les seves capacitats d’endeutament real sinó en la en la condició de membre de la UE, es va endeutar el país, tant el sector privat com el públic, excessivament?

. La Banca europea i els mercats financers, que tenien recursos excedents per col·locar, no els varen aplicar al mercat grec (com ho havien fet també a Espanya) a tipus molt alts, sense el més mínim criteri de risc?

. Malgrat una quita l’any 2012 ( de 1000.000 milions d’€ ) no  es van afanyar el creditors privats i la Banca europea a transferir els seus riscos al BCE, que els va entomar sense protestar?

. Per què la troika i les institucions comunitàries, ara tan enèrgiques, van fer tant de temps el joc als successius governs grecs i varen ocultar a la opinió pública europea la insolubilitat de la problemàtica grega?

. Podia un Govern com el de Syrisa portar a terme reformes en la estructura fiscal i productiva en un període de sis mesos, negociant alhora amb la corda de la liquiditat al coll, quan una veritable transformació d’un país requereix generacions?

. Va creure Syrisa que David seria capaç de tombar un Goliat estant com estava sense cap recurs financer i tenint davant una UE que volia donar un escarment exemplar?

. Aprovarà el Parlament grec, amb un país esgotat  després de les eleccions i el referèndum que semblen no haver servit per res, i acceptaràles condicions cada cop més dures o ha d’intentar el seu camí fora de la UE?

. Què volen realment Alemanya i l’Europa de Nord, salvar de veritat la UE o fer fora definitivament l’aneguet negre i al mateix temps advertir a altres països mediterranis que no es facin els valents?

Ja sé que només faig preguntes. Ho sento, és que no tinc respostes. Per si de cas un dono l’enllaç a tres articles publicats avui sobre el tema.

Libertad e indepèndencia para Grecia

Por John Carlin

Grecia: Críticas y camino a seguir
Por Olivier Blanchart

Un nuevo Versalles
Por Iñigo Saez

L'ocupació i l'exigència

Sempre m’ha semblat que la qualitat del serveis a casa nostra és molt deficient i que una millora dels mateixos produiria un augment significatiu de la tan reclamada productivitat. Aquesta ha de créixer no tant rebaixant els salaris sinó millorant la eficàcia dels treball, la reducció del errors i el control de la qualitat. Fa uns dies el suplement d’Economia de La Vanguardia va publicar un article que suscric integrament. Aquí el teniu:

“Ser exigent estimula l’ocupació”
John Wiliam Wilkinson

Salaris desiguals

El tema de la desigualtat és prou conegut i darrerament se n’ha parlat molt arran de la publicació del llibre de Piketty del qual ens n’hem fet ressò en aquestes pàgines amb un extens article de Josep Vidal. Un dels aspectes d’aquesta desigualtat és el de les retribucions dels alts directius sobretot de les grans empreses, que assoleixen uns nivells astronòmics. Com ja hem comentat altres vegades el seu poder i les seves íntimes relacions amb els propietaris els permeten negociar uns salaris fixos,  incentius variables i uns fons de pensions extraordinaris. I el que és més greu, la maximització de les seves retribucions passen molt sovint per sobre dels interessos de les empreses que en teoria haurien de gestionar en favor des accionistes, els treballadors i clients. I per descomptat  una desigualtat com aquesta no sembla que es pugui  justificar per l’aportació personal que facin a les companyies i no contribueix pas al clima de bona relació entre els empleats d’aquestes.

Avui llegeixo quatre dades en un article al El Pais ,“La brecha salarial se profundiza”,  que confirmen tot això. Són les retribucions dels principals executius i equips directius de les empreses de l’IBEX 35. El trobareu en aquest enllaç.  Però permeteu-me resumir algunes dades.

El promig per cap de les retribucions que varen ingressar per tots els conceptes el 2014 els màxims directius de les 50 majors empreses espanyoles (eliminats alguns casos atípics ) puja a la xifra de 4.330.000 €. I el salari promig de l’alta direcció d’aquestes mateixes empreses va ser va ser de 949.000 €, (amb un augment del 12,1% sobre l’any anterior) mentre que el promig de la plantilla ingressava 43.000 € (en aquest cas amb una reducció del 0,6% sobre l’any anterior).

Ja veieu quin pa s’hi dona. Els presidents d’aquestes companyies guanyen 100 vegades la mitjana dels seus empleats i els directius 22 vegades. I si comparem les xifres esmentades amb les del salari mínim interprofessional, que és de 9,080 €,  els factors multiplicatius se situen respectivament en les 476 i 104 vegades

Entrevista a Alfons Duran-Pich

Fa dies vaig rebre un vídeo d’aquells que agrada contribuir a difondre. Es tracta d’una entrevista enregistrada per la Sexta Telelevisión que finalment no va ser emesa, sembla que per raons d’autocensura de la pròpia cadena.

Alfons Duran-Pich és un economista i empresari al que coneixem per les seves aparicions regulars en el programa informatiu de BTV que condueix Xavier Muixí, per mi un dels millors periodistes televisius, que amb uns recursos  escassíssims produeix un informatiu de molt alta qualitat.

Crec que paga la pena escoltar amb calma les informades i assenyades opinions tècniques d’aquest economista  del que podem aprendre moltes coses.

"El Capital al Segle XXI" de Thomas Piketty

La creixent desigualtat econòmica s’ha col·locat darrerament en el centre dels debats econòmics. Després d’un període d’uns quaranta anys posteriors a la segona guerra mundial en els que el progrés i el creixement econòmic semblava afavorir una redistribució de les rendes i la riquesa als països occidentals, va començar una nova època en la que les desigualtats tornaven a reaparèixer progressivament. La darrera crisi econòmica, amb els seus efectes sobre les classes menys afavorides, ha augmentat la força del fenomen i l’ha fet cada dia més evident, fins al punt que avui es considera ja un dels factors que més contribueix a agreujar la crisi sistèmica que afronta l’economia capitalista.

L’any 2013 es va publicar un important treball que estudia i sistematitza aquest fenomen:  “CAPITAL IN THE TWENTY-FIRST CENTURY”, de l’economista francès  Thomas Piketty. Un treball que ha tingut un gran ressò en  els mitjans econòmics, fins al punt que ja es parla sovint de Piketmania...

Havia demanat a Josep Vidal, company economista i seguidor del Blog, que havia llegit a fons aquest llibre, que en fes un ampli resum per oferir-lo als lectors del Blog interessats per aquests temes. I precisament quan ja estava llest i anàvem a publicar-lo varem saber que el mateix Piketty venia a Barcelona per dictar la conferencia inaugural del curs de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra. Hi varem anar, és clar, per escoltar en directe les seves tesi. Una conferència molt interessant que no ens podíem perdre.

Fent click al llibre trobareu doncs el complet resum que Vidal ha preparat i que esperem us informi sobre les tesi de Piketty de les que segur trobareu freqüents referències als mitjans. I fins i tot potser aquest post estimuli a algun lector a llegir l’obra completa que, per cert, acaba de ser publicada en català per RBA.

Trampes al solitari

Els mètodes pel càlcul de les estadístiques nacionals i les grans magnituds macroeconòmiques sempre m’han semblat molt complexes. Fan sevir sovint indicadors, com ara els kws consumits o les Tones de ciment produïdes,  el nombre de vehicles venuts, etc, etc a partir dels quals estimen les macromagnituds que després ens concentren en unes poques xifres màgiques: El PIB, la Formació de Capital, la Renda Nacional,etc. Ens les creiem perquè no tenim més remei.

Però vet aquí que ara ens arriba la notícia que l’Eurostat, la Oficina europea que dicta les normes i els procediments que han de regir aquest càlculs cabalístics, ha decidit que s’incloguin en les bases dels càlculs una sèrie d’activitats que fins ara no ho estaven. Fixeu-vos, amb el 2010 com a any base,  és a dir amb caràcter retroactiu, a més, s’incorporaran al càlcul del PIB les següents activitats:

. Les relacionades amb la prostitució
. Les relacionades amb la droga i el seu tràfic
. La compra d’armes es considerarà inversió
. Les despeses en Investigació i Desenvolupament es consideraran inversió

Amb aquest procediment tant enginyós s’ha aconseguit d’una tacada fer que el PIB de l’Eurozona augmenti el 3,7 %. L’activitat econòmica real i l’ocupació segueixen sent les mateixes però gràcies a la màgia dels estadístics el nostre PIB és més gran. I és clar, com a conseqüència la el quocient entre Deute Públic i PIB, l’indicador amb que mesura l’endeutament dels països, s’ha reduït automàticament. Vols millorar en rati?; doncs augmenta el denominador. Així de senzill. I de passada es pot evitar reconèixer disminucions dels creixements del PIB que indiquen la caiguda en recessió de determinats països.

Ens queixem sovint de les nefastes conseqüències de la enginyeria financera i ara acabem redescobrim a nivell europeu els grans avantatges de la més antiga enginyeria contable. D’això se’n diu “Fer-se trampes al solitari”!

I si per això s’ha de reconèixer la legalitat, si més no estadística, de la droga, la prostitució i el tràfic d’armes, doncs endavant. Un exemple més de la immoralitat que domina Europa i els seus dirigents.  

"La crisi inacabable"

Fa uns dies em va agafar una d’aquestes dèries que a vegades tenim els economistes i vaig escriure unes pàgines per reflexionar sobre la inacabable crisi que vivim des de fa ja bastants anys i les expectatives que es presenten per superar-la. Vaig enviar el texts a alguns amics i amigues amb qui sovint parlem d’aquests temes. Una d’ells, la Cristina González, companya de la Clara i responsable de Projectes i Comunicació de la Fundació Campalans em va proposar si el volia publicar a la Revista digital de la Fundació. Feu un click a la imatge i aquí el teniu per si li voleu donar un cop d’ull. Es presenta en format pdf i és molt fàcil d’imprimir. Aprensius econòmics i optimistes irreductibles, abstenir-se

Les inversions de l'Estat a a Catalunya: Més clar l'aigua.

Sovint ens embranquem en discussions molt complexes sobre les balances fiscals i els seus diferents mètodes de càlcul. Però fixeu-vos bé, sense menystenir la gran importància de les balances i els dèficits fiscals, que posen de manifest la correcció del finançament públic, hi ha maneres molt més senzilles de veure-ho. Una d’elles és la distribució de la inversió pública en els pressupostos de l’Estat. El darrer, corresponent al del 2015, que s’acaba de presentar aquests dies és d’una claredat meridiana.

Catalunya té el 16% de la població i genera el 18,4 % del Producte Interior Brut. Seria doncs raonable esperar que les inversions de l’Estat a Catalunya s’aproximessin, pels principis d’equitat i eficiència, a uns percentatges d’aquest ordre. Doncs trobareu en el quadre següent les xifres que l’estat ha pressupostat els darrers anys:

Així, el 2015 l’Estat diu que invertirà a Catalunya 1072 milions d’euros,un 9,5 % del Total, percentatge molt allunyat dels que hem comentat. I en una tendència que confirma la caiguda de la inversió a Catalunya des que governa el PP. En d’altres termes el 2015 Catalunya obtindrà una inversió de 145 euros per habitant respecte d’una mitja de  242 euros per habitant al conjunt d’Espanya. Crec que la intencionalitat política d’aquests pressupostos és claríssima i només pretén demostrar una actitud de càstig

I això, suposant que aquestes previsions es compleixin. Val la pena recordar que també en el grau de compliment final de les xifres pressupostades quedem sempre endarrere. En el període 2001-2011 el grau de compliment s’ha situat de mitjana a tota Espanya en un 86,5% mentre que aquest percentatge ha estat per Catalunya de només el 77,4%. Potser és que aquí som més lents o la realitat és més aviat, que sense cap mal intenció, això si, no es liciten les obres a temps.

Això sí, com va dir la Ministre de Foment, el 2015 l’AVE arribarà a Zamora, Ourense, Burgos, Palencia, Leon, Murcia i Cadiz.

Les xifres parlen per sí soles.

Monago baixa els impostos a Extremadura

Aquest país és una meravella. El President del PP d’Extremadura i de la seva Comunitat acaba d’anunciar una rebaixa que afectarà a diferents figures impositives i que suposarà una reducció d’impostos estimada en 114 milions d’Euros. És a dir, que mentre la majoria de ciutadans pateixen l’impacte de les retallades i els augments impositius i les diferents hisendes autonòmiques fan mans i mànigues per reduir el seu dèficit l’inefable  Sr. Monago es permet el luxe de baixar els impostos del seus conciutadans, la qual cosa des de la perspectiva del PP és particularment interessant. Però naturalment, la mesura té connotacions i conseqüències que no es poden passar per alt de cap manera. Unes poques xifres ho il·lustraran.

Les diferents CCAA recapten una massa d’impostos, en tenen cedida una part i després reben transferències per part de l’Estat d’acord amb els criteris establerts en l’actual model de finançament. És el mecanisme de solidaritat interterritorial establert en el seu dia i objecte de moltes crítiques. Doncs bé, d’acord amb aquest model cada comunitat recapta un determinat import per càpita i després de tots els ajustos esmentats (l’anomenat anivellament) acaba rebent uns recursos fiscal finals. Si la mitja de les comunitats de règim comú és 100 aquestes són les posicions d’Extremadura i Catalunya el 2011.

	Capacitat inicial ( Índex )	Num d’ordre	Recursos Finals ( Índex )	Num d’ordre
Catalunya	119,1	3er	99,9	10è
Extremadura	76,2	14è	114,5	5è
Mitjana Espanya	100,0		100,0

Font: Dep. D’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.

És a dir, que després de l’anivellament Extremadura rep de l’Estat molts més recursos per càpita que Catalunya i passa de la tercera a la desena posició en recursos fiscals per càpita.

Doncs bé, la reducció fiscal que proposa Monago el que fa és disminuir encara més la capacitat inicial recaptatòria de la seva comunitat i per tant demandar més recursos a transferir per part de les altres comunitats per tal d’assegurar els finançament de les seves necessitats. Un clar abús del  raonable principi de solidaritat que els darrers anys ja s’ha portat al límit. En definitiva, una burla més dels governants del PP que, francament haig de dir, que se’ns pixen a la boca, encara que aquesta sigui una expressió prou desagradable.

Entrevista amb Antoni Castells.

Les finances de Catalunya, les balances fiscals les seves implicacions tècniques i polítiques són temes sobre els que molts parlen amb sense massa  coneixement i amb molt poca claredat.

Per això vull recomanar a tots aquells que estiguin interessats en aquests temes, dels que sovint parlem al Blog, aquesta entrevista d’Antoni Castells, economista i ex Conseller del ram. al programa Els matins de TV3. La veritat és que s’expressa amb molt rigor i amb una claredat meridiana que fa fàcil allò que és difícil. L’entrevista, molt ben conduïda per la periodista Lídia Heredia, és una mica llarga però si la comenceu crec que us enganxarà. I segur que aprendreu un munt de coses.

L'Economia Catalana

El Servei d’Estudis de La Caixa acaba de publicar un Informe sobre l’economia catalana que és molt interessant.

La primera part fa una anàlisi de l’estructura econòmica del país, les seves característiques generals i recull les dades més rellevants. L’exposició és clara i la presentació gràfica molt entenedora.

En una segona part l’estudi tracta els temes relacionats amb la productivitat, l’especialització empresarial, la innovació, la promoció econòmica, la investigació i el desenvolupament, i els programes i plans d’acció que estan en marxa per tal de millorar tots aquests aspectes. També aquí la informació és interessant però potser tel conjunt té un to més aviat programàtic, bastant inspirat en les instàncies polítiques, i es troba a faltar una valoració més precisa dels resultats obtinguts.

Finalment l’estudi fa una anàlisi DAFO de les debilitats i fortaleses, amenaces i oportunitats de l’economia catalana i assenyala les possibles accions estratègiques que se’n deriven.

En conjunt un treball molt interessant per qui estigui interessat per aquests temes.

La Hisenda pública catalana

Aquests propers temps, en el debat sobre la possible independència de Catalunya, es parlarà molt dels aspectes econòmics i financers. D’una banda per demostrar que una Catalunya independent és viable econòmicament. D’altre per fer veure que deslligada del mercat espanyol l’economia catalana és inviable o patirà greus conseqüències.

Un dels aspectes rellevants d’aquests debat és quin seria l’impacte d’una independència fiscal per Catalunya. És a dir, quin seria el resultat si Catalunya recaptés tots els impostos generats en el seu territori i, lògicament, suportés totes les despeses que li correspondrien com a Estat independent.

Les professores Núria Bosch i Marta Espasa han publicat recentment un informe sobre la qüestió en la que es refan els comptes integrals de la Generalitat de Catalunya per al període 2006-2009 a partir de les dades utilitzades en l’elaboració de les Balances Fiscals del mateix període i d’altra banda es situa l’economia catalana en el context europeu.
Com en qualsevol tema que toqui la sobirania de Catalunya el debat està servit i algunes de les crítiques que es fan a aquest informe, com al de les Balances fiscals, és que es juga amb les xifres per fer-les-hi dir el que convé als plantejaments polítics. Jo penso dues coses: Primer que aquest treball em sembla fetes amb rigor metodològic,que està perfectament exposat en el text, i que al marge de crítiques superficials no he llegit rèpliques serioses que contradiguin, o proposin alternatives, ni a la metodologia ni les xifres de base utilitzades. I en segon lloc que és  una vergonya que el Govern central no publiqui les balances fiscals cada any sense retards i faci els anàlisi corresponents.

Podriem resumir les principals conclusions de l'informe, com ja han fet els mitjans, però pel seu interès crec que val més que els que vulguin el puguin llegir o consultar complet en el següent link:

VIABILITAT ECONÓMICA DE CATALUNYA COM A ESTAT.
ANÀLISI DE LA HISENDA PÚBLICA

No ens ajudin que ens ofeguen !

Això és exactament el que està passant. Un país mal gestionat i super endeutat. Un diagnòstic equivocat. Una teràpia de xoc aberrant. Una incompetència política, tant als organismes europeus com aquí. Uns interessos especulatius desfermats. Una ideologia que es vol imposar a través de la crisi que ella mateixa ha provocat. I el resultat ja el veiem. La prima a 640 i seguint milimètricament el camí de Grècia. I tot això gràcies als nostres salvadors, com diu un cop més El Roto.

La banca, la gran sacrificada

Encara perplex reprodueixo literalment aquestes declaracions d'avui del president del Banc de Sabadell a Nova York, extretes del 3/24.cat, que em semblen absolutament increïbles i que per mi es comenten per elles mateixes.

El president de Banc Sabadell, Josep Oliu, ha afirmat que la banca és la gran sacrificada de la crisi pel peatge econòmic i d'imatge que està pagant. Oliu ho ha dit des de Nova York, on ha presentat una oficina de representació de l'entitat.

"És la gran sacrificada dins d'aquest procés, perquè d'alguna manera, d'una crisi generada en el conjunt de la societat, qui està pagant no només econòmicament sinó també des del punt de vista d'imatge és la banca", ha dit el màxim responsable del Sabadell, que ha volgut desvincular el paper dels bancs de la crisi econòmica mundial.

Algú amb una mica de seny i vergonya pot desvincular el paper de la banca en aquest crisi ? Resulta surrealista !

Una bona lliçó d'economia.

Ahir ironitzavem amb els humoristes del Polònia sobre el paper dels experts econòmics que no paren de dir bajanades als mitjans de comunicació.
Doncs avui farem a l'inrevés i us proposaré que escolteu una magnífica lliçó d'economia, sobre els temes de la màxima actualitat, que ens va oferir dilluns el profesor Josep Olivé, economista de referència, al programa Àgora de TV3. Com veureu, una exposició carregada de coneixements, rigor analític, facilitat pedagògica, prudència i sentit comú.

Fonamentalistes econòmics

Ho sento però si no ho dic rebento. Estem en mans d’uns veritables fonamentalistes econòmics, d’uns ayathollah occidentals que regeixen, per poders és clar, les institucions europees. La seva força deriva del seu pacte amb els grans grups econòmics i el Govern alemany. Els euròcrates, que mai havien tingut cap poder, semblen estar ara investits de la màxima autoritat i es permeten no només donar consells sinó exigir de forma imperativa als Governs, mesures, lleis i actuacions.
Avui podem veure als diaris un bon exemple d’aquesta “dictadura eurocràtica”. El Govern espanyol acaba de preparar la major retallada pressupostària que s’hagi fet mai, puja impostos, reforma durament el mercat laboral, redueix prestacions socials, etc, etc.  Doncs no content amb tot això i amb que el Ministre d’Economia presenti el Pressupost a Europa abans que el Govern espanyol el faci públic, el  BCE demana al Govern espanyol “lleis d’emergència per aplicar amb la màxima urgència les mesures”, saltant-se, si convé, els tràmits parlamentaris. 
I com és possible que puguin actuar amb aquest prepotència i manca de respecte pels governs democràticament constituïts? Doncs perquè estan clarament col·ligats amb els mercats i els seus agents. I si els governs no fan cas de les seves exigències comencen a especular sobre noves dificultats per l’economia del país i a insinuar la possibilitat de no donar suport a la compra de deute públic.  Immediatament, els agents financers comencen les operacions contra el deute espanyol. Tot de forma ben coordinada, és clar.
A més de practicar una política de consolidació fiscal més enllà dels límits raonables, que s’està demostrant ineficaç i que pot portar a un veritable col·lapse econòmic, les autoritats europees, que haurien d’inspirar tranquil·litat i confiança, no paren d’agitar els mercats i donar peu a més i més moviments especulatius que contribueixen a augmentar les dificultats dels països deutors. Sembla que alguns desitgin la intervenció de l’economia espanyola però el més greu es que a força de repetir-ho una i una altra vegada poden fer que aquesta es converteixi en realitat.

"Les Agències de qualificació"

Aquests darrers temps les Agències de qualificació, les seves actuacions i les seves valoracions han adquirit una considerable notorietat. L’Enric R., un fidel seguidor del Blog, em va suggerir fa uns dies que escrivís unes notes sobre la seva naturalesa, el seu funcionament i la seva influència en la dinàmica dels mercats financers i, a través d’ells, en l’actual crisi econòmica.  Aquells a qui interessi aquest tema, certament una mica feixuc però prou important, trobaran en aquest PDF una visió panoràmica d’aquests agents econòmics avui tant discutits i criticats.

"LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ"

Tots atrapats

Aquesta interminable crisi no ens deixa viure ni dormir des de fa ja massa temps. Gairebé només es parla del mateix. Els mitjans ens bombardegen obsessivament amb més i més males notícies cada matí, tarda i nit. Assistim perplexos a la inoperància de les polítiques econòmiques que  s’apliquen i finalment tots tenim una tremenda sensació de desorientació, impotència, ràbia i desesperança.
A aquesta mateixa Secció d’ECONOMIA del Blog he publicat des de fa un parell d’anys alguns articlets sobre diferents aspectes del tema.  Ara, després de dubtar-ho bastant, en penjaré un altre en el que es comenten els darrers esdeveniments i les possibles perspectives que sembla es poden obrir en els propers mesos .  Fer pronòstics en aquest moments és gairebé suïcida però penso que cal reflexionar  en veu alta encara que sigui per obrir alguna porta a l’esperança, amb el risc gairebé segur, és clar, d’equivocar-se.
Si no us fa mandra llegir encara un escrit més sobre aquest malson aquí el teniu.

TOTS ATRAPATS

 

El Banc d'Espanya i la crisi

Ja fa temps que mantinc que el Banc d’Espanya ha fet molt malament la seva feina els darrers anys i en bona mesura és també responsable dels abusos que va cometre els sector financer. En la seva tasca de supervisor, per a la que disposa de tota mena de mitjans humans i materials, no va saber o no va voler imposar una mínima disciplina a  Entitats financeres i per això,
. No va evitar la temerària concentració de riscos en el sector immobiliari.
. No va prendre les mesures regulatòries per evitar els finançaments massa elevats, ni va limitar les operacions a terminis exagerats i a uns tipus que comprometien la futura rendibilitat de les entitats i alhora sobreendeutaven les famílies i alimentaven l’espiral de preus i la  bombolla immobiliària.
. No va limitar l’endeutament, sobretot en els mercats exteriors, de les pròpies Entitats i va contribuir al seu excessiu apalancament que ara paguen  car a l’hora d’haver de renovar aquests finançament a curt amb el que cobreixen operacions a llarg.
. No va supervisar la pèssima gestió i els abusos de les direccions d’algunes entitats.
Després , quan comença la crisi, segueix manifestant que el sector financer espanyol té bona salut. I quan les coses es compliquen comença ( “a buenas hora mangas verdes” ) a  donar tota mena de consells i exigir al govern que adopti mesures draconianes que ell no va recomanar ni prendre mai en el seu moment com era la seva obligació.
Finalment, quan esclaten les crisi de les Caixes ( Cajasur, CAM, Caixanova especialment) i es comencen a veure els increïbles abusos comesos pels seus gestors queda ben palesa la ineficàcia de la seva intervenció i control. És evident que caldria demanar responsabilitats personals al Governador i als directors  dels serveis d’inspecció. I com a mínim que fessin un gran esforç per recuperar aquest robatoris.  
Si tinguessin un mínim de vergonya i dignitat dimitirien. És el que diu l’articulista de El Público Ignacio  Escolar en la seva columna d’ahir que podeu llegir tot seguit. Però no patiu que no serà el cas.

MAFO DEBE DIMITIR

Pornografia econòmica

Segurament ja haureu vist algun fragment  d’aquest vídeo en algun informatiu però el vull penjar al Blog perquè és una peça que retrata extraordinàriament fins a quin punt pot arribar l’especulació que està contribuint d’una manera decisiva a aprofundir la crisi i sobretot a fer ineficaces  les mesures, moltes d’elles de per sí insuficients, que la moderin.

Les declaracions d’aquest broker manifesten amb tota cruesa les intencions dels moviments de capitals fins a un punt que resulta repugnant, pornogràfic. Però malauradament és la veritat i sembla que ningú, ni governs ni institucions puguin fer res que de debò els aturi. Moltes de les receptes són conegudes i s’han proposat per diferents instàncies però no hi ha qui les posi en marxa. Per això aquest “trader” pot dir obertament :  “Els Governs no manen al món; qui mana és Goldnman Sachs”!