dijous, 1 de maig del 2025
L' Ària dels dilluns
El Papa Francesc, un home de paraula
dimecres, 30 d’abril del 2025
Tasta Gràcia
Aquells i aquelles de vosaltres que fa temps que seguiu els meus comentaris sobre restaurants, ja sabeu que molts d'ells els descobreixo a prop d'un teatre o d'un cinema. Aquesta vegada ha tornat a ser aquest el cas, amb motiu del BCN Film fest, del que per cert us recomano la pel·lícula de la inauguració quan l'estrenin ("Un like de Bob Trevino").
Es tracta de Tasta Gràcia, un local petit, que fa uns dos anys que està
obert i que només disposa de taules altes amb tamborets (això sí amb respatller,
la qual cosa fa diferència).Dit això, que pot desanimar a algunes persones,
segueixo amb la recomanació dels seus plats, presentats en una carta curta i,
per tant, bon senyal de producte fresc i de proximitat.
Es tracta d'una cuina que ofereix per una banda plats tradicionals catalans, ben elaborats de proporcions generoses: fricandó, morro de bacallà, trinxat, pollastre amb prunes, caneló trufat o arròs negre amb gambeta vermella. Per l'altra, si feu tard al cinema, hi trobareu també unes tapes clàssiques que van des d'unes braves a un steak tartar, passant per un parell d'amanides, unes croquetes o unes ostres franceses. Qualitat i bona feina, certament.
dimarts, 29 d’abril del 2025
Manel Esclusa, el fotògraf de la nit a l'AFC
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ( AFC) presenta a la seva renovada seu del carrer de Comerç una interessant exposició del fotògraf Manel Esclusa en la que es mostren dos treballs d'una de les seves especialitats: la fotografia nocturna.
Aqui teniu l'article publicat al NÚVOL sobre el fotògraf i l'exposició.
diumenge, 27 d’abril del 2025
L' Ària dels dilluns
Aquesta setmana aniré a veure la Carmen de Bizet al teatre de la Faràndula de Sabadell
Per començar a escalfar motors us proposo que escoltem l'ària "L'amour est un oiseau rebelle" interpretat per l'extraodinària mezzo letona Elïna Garanca, que dota al personatge d'una acusada sensualitat.
dijous, 24 d’abril del 2025
Qui coneix Manuel Humbert? al Romea
Dins el marc de les commemoracions del Cinquantè aniversari de la mort del pintor Manuel Humbert, de les quals Prova i error us ve informant puntualment, és un goig anuncira-vos l'acte Qui coneix Manuel Humbert? que es celebrarà al Teatre Romea el dia 5 de maig a les set de la tarda. Hi participen Marta Millà, Lluís Boada i Mario Gas que també el dirigirà. L'entrada és gratuïta però requereix inscripció prèvia a la web de la Fundació Teatre Romea l'enllaç a la qual us adjuntem.
dimecres, 23 d’abril del 2025
Sant Jordi
Aquí el teniu i moltes felicitts a tots els que celebren avui el dia del seu sant.
dimarts, 22 d’abril del 2025
El Papa Francesc
Aquests dies s'estan publicant multitud d'articles sobre el Papa Francesc, la seva personalitat i la seva trajectòria, en general la majoria d'ells molt positius. Em permeto reproduïr avui el que Jordi Évole ha publicat a La Vanguardia perquè em sembla que amb poques paraules resumeix molt be el paper del darrer Papa.
En totes les
ocasions que vaig haver de trobar-me amb el Papa, el primer intercanvi de
paraules sempre va ser el mateix: “Papa, com està?”. I ell responia:
“Visc”. Ho deia rient
però amb coneixement de causa . Amb un sentit fi de l'humor,
quan ens portaven un cafè o un refresc em deia: “Prova-ho tu abans”. Sabia que
els enemics que tenia no eren pocs.
Vam poder
compartir diversos enregistraments, però també matins o tardes soltes que
teníem a Roma quan rodàvem altres programes o simplement estàvem de visita a la
ciutat eterna. Li dèiem els dies que anàvem i ens feia un lloc a la seva
agenda. Sempre vaig anar acompanyat de Màrius Sánchez, director del meu
programa, que se'l va currar a base d'una relació epistolar molt curiosa.
Nosaltres li enviàvem un mail i ell ens responia amb un document adjunt: un
targetó escanejat amb la capçalera del Vaticà, escrit a mà, amb una lletra
minúscula que per entendre-la havíem d'ampliar la pantalla al 300 per cent.
No el vaig
veure mai acompanyat d'un gran seguici. Només hi anaven una o dues persones,
del seu equip de seguretat o de comunicació del Vaticà. Només vaig veure
acompanyat de tan poca gent un altre cap d'Estat: Pepe Mujica, el Papa
laic. Francesc
volia una relació directa. Gairebé sense intermediaris. El que
m'hagin de dir m'ho diuen a mi. I així vam anar fent. El personal s'estranyava
que el Papa ens donés una entrevista abans a nosaltres que a l' ABC ,
a la COPE oa 13TV. S'arriscava a una entrevista més incòmoda, però també amb
més repercussió. Jugar a camp contrari i guanyar és el que té.
Perquè mai
que l'entrevistem el Papa va sortir perdent. Sabia lliscar missatges
transgressors alhora que seguia sent contundent contra l'avortament. El van
acusar de no haver fet tot allò que volia fer. Com si això fos tan fàcil. Com
si girés una trajectòria conservadora com la que portava l'Església catòlica
fos senzill. Calen molts papats del mateix signe per completar la seva obra.
Però durant el mandat de Francesc s?han obert camins que no estaven ni
marcats. S'ha ficat en
jardins on mai no s'havia ficat cap Papa . No és poca cosa.
Se l'ha
qualificat de Papa comunista. El Papa vermell. Al Papa li van fer més
d'esquerres els altres. El Papa va arribar amb Obama i se n'ha anat amb Trump.
Va arribar amb Kirchner i se'n va amb Milei. Va arrencar amb Mario Monti i
Enrico Letta i se'n va amb Giorgia Meloni. Va arribar amb Putin i se'n va amb
Putin. El Papa no s’ha
mogut del seu eix. Ha seguit defensant el mateix que defensava quan el van
nomenar Papa . El que s'ha mogut ha estat l'eix mundial, cada
cop més extremadretat. Només per això el Papa ha acabat semblant un radical.
Se'ns en va
un dels grans dics de contenció que teníem a l'actual era reaccionària. Se'ns
en va un referent moral en la defensa dels drets humans més bàsics. El líder
mundial que pensava en els més desafavorits, que renegava del consumisme, del
capitalisme més salvatge, i encara tenia ànims per, com a mínim, intentar fer
fora els mercaders del temple. Va avisar de la crisi en què estaven entrant les
nostres democràcies. Es va entossudir a mirar les perifèries, on viu la immensa
majoria de la població mundial. Va voler ser el Papa del poble. I no sé si ho
va aconseguir, però veient com ho odiaven les elits més reaccionàries, alguna
cosa bona devia fer. Ahir feia vergonya aliena llegir els missatges de condol
d'alguns líders, i líders, que li van fer la vida impossible.
El trobarem a
faltar, Francisco. Difícilment tindrem una altra vegada un Papa a la nostra
agenda de correu. Va ser bonic mentre va durar. Que li vagi bonic.
Jordi Évole
dilluns, 21 d’abril del 2025
Per Sant Jordi, amor i mort
La Marta Millà forma part de la redacció de “Prova i error” i és coneguda per la seva llarga carrera com actriu al teatre i la televisió. Ja havia editat dos llibres de contes abans de publicar la nostra recomanació especial per aquest Sant Jordi, “El blau impossible” (La Campana), una novel·la amb un guió que, segons ella mateixa explica a la solapa de la contraportada, “el va escriure la mateixa vida, la qual em va assignar el paper de coprotagonista”.
Es tracta d’un llibre que al meu parer l’encerta en molts
sentits, especialment en l’elecció tant de la narració en tercera persona – amb
els noms reals canviats- com en la sàvia gestió d’un to que no renúncia combinar
a l’expressió absoluta de l’amor i del detall realista en el tractament de la
malaltia i la mort. Hi veiem una dona, la Martina, i un home, en Jordi, que es
troben a un estudi de pintor i ja no s’abandonen fins que es fonen en un sol
cos amb ocasió de la greu malaltia del Jordi.
Podríem recomanar aquest llibre senzillament per la
funció de suport terapèutic que viuen les persones i les famílies assolades per
l’ELA, però el seu valor va molt més enllà. Es tracta d’un llibre molt ben
treballat literàriament i, sobretot, d’un homenatge a la vida i, dins d’ella,
al paper que hi poden jugar l’amor, l’erotisme, la solidaritat, la meditació,
la medecina, la família i molts d’altres elements que desfilen per les planes
d’aquest regal que ens fa la Marta i que ara nosaltres podem convertir en el
nostre regal de Sant Jordi i en la nostra lectura calma i enriquidora.
diumenge, 20 d’abril del 2025
L' Ària dels dilluns
Fa uns dies Nadine Sierra, la soprano nord americana de moda actualment, va donar un recital al Liceu que per les cròniques i comentaris que m'han arribat va ser un èxit rotund.
Ara torna al Liceu per cantar La sonambula de Bellini i els seus fans ja l'esperen amb ansietat. Un d'ells, en Xavier Llisà, ens ha preparat aquest text de presentació i tot seguit podreu escoltar a la Sierra interpretant una de les famoses àries d'aquesta deliciosa òpera.
La Sonnambula al Liceu: Bellini entre el somni i la llum
Del 16 d'abril al 8 de maig del 2025, el Gran Teatre del Liceu acull una nova producció de La Sonnambula , una de les obres més delicades i emotives del compositor sicilià Vincenzo Bellini.
Ambientada en un poble suís, La Sonnambula explica la història d'Amina, una jove promesa a Elví que, víctima del seu somnambulisme, es veu atrapada en un malentès que posa en perill el futur amorós. El drama es resol finalment quan la veritat aflora i el perdó triomfa. La música de Bellini, amb línies vocals llargues i etèries, envolta l'oient en una atmosfera gairebé sobrenatural.
Vincenzo Bellini (1801–1835) és una de les figures més importants del bel cant italià. Fill de músics i format al Conservatori de Nàpols, es va fer famós per la seva capacitat d'unir melodia i emoció amb una puresa única. En tan sols 10 anys de carrera operística, va deixar obres cabdals com Norma , I Puritani
i aquesta mateixa La Sonnambula . El seu estil es caracteritza per una elegància senzilla, melodies llargues com a sospirs, i una gran atenció a la veu com a vehicle d'expressió. Bellini escrivia pensant en la bellesa de la línia vocal, buscant sempre emocionar amb la màxima economia de mitjans.
El paper d'Amina serà interpretat per dues sopranos de gran projecció: Nadine Sierra i Caterina Sala. Sierra, amb una veu rica i expressiva, encarna la innocència i la força interior del personatge; Sala, per la seva banda, aporta una frescor juvenil i una gran precisió tècnica. El tenor basc Xabier Anduaga i el baríton Fernando Radó completin un repartiment de luxe.
Aquesta Sonnambula al Liceu és més que una òpera: és una invitació a redescubrir Bellini amb ulls del segle XXI, a escortar el silenci de la nit ia creure - ni que sigui per un moment - a la redenció de l'amor pur.
Xavier Llisà
dijous, 17 d’abril del 2025
VIATGES ARREU DEL MÓN VI Síria i Jordània
Avui viatgerem a Síria i Jordània que vaig visitar el 2003. En aquells temps Síria semblava ser un país tranquil i molt agradable on res feia pensar als turistes el dramàtic futur que els esperava sota el règim de Baixar Al.Hassad, la guerra civil i les intervencions bèl·liques de diferents potències extrangeres.
Recordo aquest viatge amb una forta nostàlgia.
dimecres, 16 d’abril del 2025
Temps incerts al Caixaforum
Caixaforum presenta una exposició TEMPS INCERTS ALEMANYA ENTRE DUES GUERRES sobre el període del 1918 al 1940, uns anys extraordinàriament convulsos.
L'exposició passa revista a les dificultats de la primera postguerra amb la hiperinflació, l'atur i tota mena de penalitats. La configuració de l'anomenada República de Weimar que del 1924 al 1929 va aconseguir unes notables millores i finalment es centra en el període posterior a la de la crisi del 1929, la nova fractura social i l'ascens de Hitler al poder.
Tracta molts dels temes cabdals d'aquells anys: el món de les arts i especialment el cinema, els avenços científics, la fotografia, l'arquitectura de la Bauhause, etc. Resulten d'especial interès les projeccions en grans pantalles de fragments de pel·lícules i reportatges d'època.
L'exposició està molt ben estructurada, els texts són breus, precisos i entenedors. A sobre, arriba en un moment molt indicat atesos els darrers esdeveniments que estem vivint i que tenen notables versemblances amb aquells anys de fortes convulsions polítiques, socials i econòmiques. Us deixo el text de la reflexió que es presenta en una de les cartells de la mostra.
dimarts, 15 d’abril del 2025
Las vidas de Lee Miller
L'editorial Blume acaba de publicar un llibre biogràfic LAS VIDAS DE LEE MILLER, escrit pel seu fill que fa un retrat en profunditat de la seva mare, la fotògrafa Lee Miller, que va tenir una vida complexa i apassionant.
Darrerament s'ha parlat força d'ella perquè s'han vist vàries exposicions de la seva obra i fa poc s'ha estrenat una pel·lícula de la seva intervenció com a reportera a la segona Guerra mondial protagonitzada eer l'actriu Cate Blanchett.
Aquí teniu l'article sobre el llibre i la seva biografia en l'article que hem publicat al NÚVOL.
diumenge, 13 d’abril del 2025
L' Ària dels dilluns
Aquest dimarts varem anar al Palau a escoltar un recital de lieders de Richard Strauss i Gustav Mahlrer interpretat per dos figures del cant: la soprano Diana Damrau i el tenor Jonas Kaufmann
Encara que jo no soc massa amant del leader la veritat que les interpretacions dels cantants i també del pianista que els acompanyava varen ser esplèndides. Potser en Kaufmann no estigui en el seu millor moment de veu però la veritat es que el seu timbre i forma de cantar segeixen sent espectaculars. I la Diana Damrau es manté en un extraordinari moment de veu.
Engrescats pels entuasiastes aplaudimens del públic el duo va oferir un parell de bisos, un dels quals he trobat a You Tube i que us ofereixo tots seguit. Es tracta de la cançó Lippen Schweigen de Franz Lehár en una interpretació del 2015
divendres, 11 d’abril del 2025
Aliança transatlàntica
Ara que està en crisi la relació entre les dues bandes de l'atlàntic, us proposo unes lectures de tres senyors i un senyor que van a banda i banda de l'oceà. Començo per una nord-americana, la veterana Elizabeth Strout , que no creu que estigui entre les lectures preferides (suposant que en tingui alguna) de Mr. Donald Trump. A “Explica-m'ho tot” (Edicions 1984 i Alfaguara) l'autora recupera alguns dels seus entranyables protagonistes habituals per centrar-se en un Bob Burgess, rodejat de crisis familiars i afectives amb un passat molt especial com a teló de fons en revisió. Novament, Strout emociona, com sempre, des de la senzillesa.
Saltem al amb Sud. L'argentí Jorge Fernández Díaz
(no confondre amb l'exministre aficionat a l'espionatge) guanyà el premi Nadal amb “El secreto de Marcial” (Destíno), on recupera la història -i els misteris- de la vida del seu pare, amb qui no va tenir la millor relació. La xilena Paulina Flores narra a “La proxima vez que te vea , te mato”
(Anagrama) la vida precària d'una llatinoamericana que forma part d'una relació poliamorosa amb un humor molt eficaç.
Acabem amb l'única representant europea d'aquest post, la pratenca Rosa Ribas, qui a “Los viejos amores” (Tusquets) torna a explicar amb un estil tan lleu com addictiu uns casos enrevessats dels detectius de la molt especial família Hernández, amb el barri barceloní de Sant Andreu com a escenari preferent de les seves evolucions.
Si em permeteu un consell comercial, no arrisqueu massa regalant qualsevol d'aquests llibres per Sant Jordi. I menys encara llegint-los .
dijous, 10 d’abril del 2025
Flors de marge
Ha arribat la primavera i amb ella el temps de les flors als marges dels camps. Per això he recuperat una sèrie que vaig fer fa ja uns anys però que m'ha agradat recordar
Clickar sobre la foto per veure tota la sèrie
dimecres, 9 d’abril del 2025
La fotògrafa Anna Turbau
Ha mort fa pocs dies la fotògrafa Anna Turbau que malgrat la seva gran qualitat no ha sigut massa coneguda. Consultant la hemeroteca he trobat un dels episodis del programa Darrera l'instant de TVE que m'ha semblat molt interessant.
Si el veieu podreu seguir la seva interessant i complexa biografia i alhora gaudir d'unes fotografies de molt alta qualitat que mereixen una major difussió.
Aquí deixo l'enllaç amb el vídeo en questió que seria raonable veure en pantalla d'ordinador o televisió. Si us plau, oblideu l'ínfima pantalla del mòbil quan parlem de fotografia de qualitat.
dimarts, 8 d’abril del 2025
Descubriendo a SINCLAIR LEWIS
No sé si muchos lectores del blog se encontraron alguna vez con un autor conocido de oídas, pero no leído. Hoy, después de mucho tiempo ausente del blog, reivindico a un autor que fue una verdadera casualidad que cayera en mis manos un libro suyo.
Les escribo de Sinclair Lewis, escritor norteamericano
(1885-1951), premio Nobel del año 1930. Primer estadounidense al que se lo
dieron.
El libro con el que empezó todo
fue “ELMER GANTRY”, publicado en
catalán el año 2024, quizás no sea el mejor o más conocido de los que escribió,
pero me fascinó desde el inicio. Aquí retrata a un individuo avispado que desde
la nada fue capaz de progresar por los conductos de las iglesias americanas
hasta una relevancia social de primer orden. En privado era un tipo mujeriego,
bebedor, y de dudosa moralidad pero que su físico y su verborrea brillante le
impulsaron a subir en medio de una sociedad un tanto boba y engreída.
Seguí con otros títulos como “BABBITT”. En este caso es un agente
inmobiliario un tanto mediocre, pero con una oratoria brillante (Sobre todo
oratoria recomienda él a otro personaje en un cameo que hace en otra novela del
autor), el que nos introduce en el mundo de la corrupción política y los
negocios.
Después seguí en el tema de la
investigación científica y la medicina con el título “DOCTOR ARROWSMITH”. Este hombre era nieto e hijo de médicos con lo
que a través de las páginas del libro muestra un conocimiento extraordinario de
la medicina en su época, pero lo más relevante es que pone el dedo en el ojo en
una sociedad en que los gestores de sus instituciones públicas se decantan más
por el interés político y publicitario que por apoyar en serio la investigación
científica.
Sus temas son actuales, aunque escritos
mayormente en el periodo 1920-1940. Tanto
que en estos días hay título suyo que se está convirtiendo en Best seller por
lo que anticipa (es de 1935) “ESTO NO PUEDE PASAR AQUÍ” en el que habla
de una américa convertida en dictadura a través de un presidente que va a crear
un estado fascista en los Estados Unidos en crisis tras el crac del 29. ¿Les
suena?
Así es que me considero seducido y agradecido por disfrutar leyendo sus páginas de prosa clara, irónica y brillante; su forma de introducir personajes y situaciones; sus diálogos; su profunda cultura, etc, etc.
Juan González.
diumenge, 6 d’abril del 2025
L' Ària dels dilluns
Ja sabeu que la de Montserrat Caballé és la meva veu de soprano favorita.
Per això us proposo que avui escoltem la meravellosa ària "D'amor sull'e rosee" de Il Trovatore de G.Verdi. Em sembla inigualable l'elegància de la veu de la Caballé en la seva interpretació en el festival d'Orange el 1972. No crec que es pugui aconseguir un millor registre en els baixos, els aguts i els fils di voce de la diva.
Gaudiu-ne amb calma.
divendres, 4 d’abril del 2025
Deia VOLTAIRE
Sempre m'han semblant molt intel·ligents algunes de les frases o sentències del filòsof francès de la il·lustració VOLTAIRE.
Davant dels temps de bogeria que estem atravessant trobo que adquireixen una força especial i per això he pensat que no estaria de més compartir-ne algunes amb les lectors del Blog. Ja direu si les troveu encertades.
SENTÈNCIES CÈLEBRES DE VOLTAIRE (1694-1778)
. Jutgeu un home per les seves preguntes més que per les seves respostes
. Està prohibit matar; per tant, tots els
assassins són castigats, tret que matin en gran nombre i al so de trompetes.
. Aquells que poden fer-te creure absurds, poden fer-te
cometre atrocitats.
. La política és el camí perquè homes sense
principis dirigeixin homes sense memòria.
. El fanatisme es a la superstició allò que el
deliri es a la febre.
. Jutja un home més per les seves preguntes
que per les seves respostes.
. El dubte no és una condició plaent però la
certesa és absurda.
dijous, 3 d’abril del 2025
Un complet desconegut
Impulsat per Pete Seeguer, a qui coneix en els mitjans de la musica folk a NovaYork, la pelicula “ Un complet desconegut” tracta dels meteòrics inicis de la carrera de Bob Dylan que en pocs anys passarà a ser una figura internacional de primer nivell.
Es concentra en el període comprès entre 1961
i 1965, any del Newport Folk Festival en el que Dylan
produeix una ruptura radical en la seva música folk i passa d’utilitzar una
cançó molt personal tocant la guitarra acústica, a actuar amb un conjunt amb
guitarres elèctriques en un terreny en la línia del rock. Aquesta ruptura en el
terreny musical suposa també altres trencaments personals, tant a nivell
d’amistats i relacions personals, especialment amb Pete Seeger, Joan Baez i la seva
parella d’aquells anys Suzy
El guió de la pel·lícula està molt ben travat,
els ambients molt ben descrits de manera que no decau el seu interès malgrat
una durada bastant llarga de 140 minuts.
Destaca especialment l’actuació de l’actor francès Timothée Chalamet que broda el difícil paper de protagonista a qui físicament s'assembla molt.
En conjunt com diu l’exigent Carlos Boyero
“una bona i emotiva pel·lícula”
Aquí teniu de regal un enregistrament del famossíssim "Like a rolling stone" enregistrat el 1965.
dimecres, 2 d’abril del 2025
Zurbarán al MNAC
El MNAC acaba d'inaugurar l'exposició ZURBARAN (sobre) Natural basada en els tres quadres en que el pintor va retratar la imatge de San Francesc d'Asís. Es tracta de La visió de sant Francesc pel papa Nicolau V, basada en l'episodi llegendari segons el qual aquest pontífex va sol·licitar veure el cos momificat del sant a la cripta de la basílica d'Assís.
A partir d'aquest tres retrats i d'alguns altres retrats religiosos i natures mortes s'ha tractat de conectar-les amb obres d'autors contemporanis amb els quals es poden apreciar alguns elements de conexió en les formes i en la recerca d'espirtualitat, entre els quals Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Aurèlia Muñoz, Marta Povo i Antoni Tàpies .
El nostre videógraf ens ofereix el seu reportatge.
dimarts, 1 d’abril del 2025
Taktika berri
Aquest restaurant basc és un clàssic de la ciutat i un dels primers restaurants bascos que van oferir una barra de “pintxos”.
Els tres propietaris
originals van llogar-lo el 1995 a una parella de bascos acabats d’arribar a
Barcelona, en Julián Fernández i la Carmen Erdocia, cap d’ells s’havia dedicat
a la gastronomia anteriorment, però ella era una bona cuinera i la proposta va
ser un èxit, així va néixer el “Nou tàctica”, que és el que significa Taktika berri.
Abans havia estat un local per fer unes copes i veure futbol (d’aquí el seu nom
origina: taktica).
Avui hi trobareu la
mateixa barra de sempre i un parell de menjadors força grans, més una sala privada,
on us serviran una excel·lent cuina basca, que és de la que parlarem, ja que dels
seus pintxos n’haureu sentit sobradament a parlar.
Ofereixen una carta
curta, la de les seves receptes originals, i d’aquesta manera podreu provar el
més típic de la zona, les seves “pochas” són quelcom gens pesat, suaus,
tendres, portades directament del País Basc, acompanyeu-les d’una sidra per
començar; al seu tronc de lluç hi canten els àngels i el pastís de flam i
formatge és d’estrella. A més d’alguns plats de temporada, fora de carta, podeu
encarregar, quan feu la reserva, el bescoll de lluç, altrament conegut com a
“cogote de merluza”, amb el que, abans de tastar-lo, ja començareu a salivar.
Gozatu entzutetsu Euskal sukaldaritzaz! O sigui, “gaudiu de la reconeguda cuina basca”.
diumenge, 30 de març del 2025
L' Ària dels dilluns
Haig de confessar la meva atracció per l'òpera barroca i el registre vocal dels contratenors. Per això us proposo que avui escoltem una ària molt coneguda "Ombre mai fu" de l'òpera Serse de Haendel.
Segur que ja l'heu escoltada més d'una vegada però aquesta meravella com més s'escolta més agrada, sobretot si la interpreta la meravellosa veu del contratenor argentí Franco Fagioli.
Aquí va!
divendres, 28 de març del 2025
BARCELONA Fotografia històrica
L'Ajuntament de Barcelona acaba de publicar la reedició del llibre de fotografia històrica BARCELONA que en la seva primera edició es va publicar el 2015. Es tracta d'una col·lecció de fotografies en gran format de la ciutat en el període 1900-2024, obra de rconeguts fotògrafs.
Us deixo aquí la crìtica que vaig publicar recentment al NÚVOL.
dijous, 27 de març del 2025
COSES QUE NO ENTENC ( O SÍ ) LXXXII
Ja fa temps que com que no entenc (o sí) gairebé res del que passa no escric cap post en aquests Secció. Però davant d'aquest món de bojos que estem vivint m'he animat a escriure alguns dels interrogants més recents.
. Que un país com Rússia amb un PIB que és un 9% del de la UE pugui posar en perill la pau a Europa i a tot el món.
. Que personatges criminals i delirants com
Putin o Trump puguin fer i desfer i posar el món en una situació límit.
. Que els mecanismes de control que
suposadament té la Constitució del EEUU s’estiguin demostrant tan febles i inoperants
davant dels delictes i les arbitrarietats comesos per Trump i els seus còmplices.
. Que davant de la creixent amenaça bèl·lica la
solució sigui tornar als temps de la guerra freda i fer inversions colossals,
en detriment de l’estat del benestar, en armaments que o bé tindran simplement caràcter
dissuasiu o bé algun dia s’utilitzaran per un enorme conflicte bèl·lic.
. Que des de la Comissió europea es pugui
pensar que un ridícul kit de subsistència per 72 hores pot resoldre les necessitats de
la població en cas d’un conflicte seriós.
. Que puguem assistir impertèrrits a un espectacle
com el de les mentides mes descarades imaginables que Rajoy, Cospedal i Sánchez
Camacho tenen el valor de dir, en seu parlamentària, davant de proves inapel·lables
de la seva participació en fets clarament delictius.
. Que aquests fets puguin passar impunement
davant dels ulls de bona part dels mitjans de comunicació i sobretot del òrgans
més elevats la justícia.
. Que davant
de la pujada de l’extrema dreta i la seva vinculació al PP els partits que integren
el govern i la suposada majoria parlamentària siguin incapaços de posar-se d’acord
per aprovar les pressupostos i altres lleis de la màxima importància, fent així
el joc al conglomerat PP-Vox.
dimecres, 26 de març del 2025
De Montmarte a Montparnasse.
El Museu Picasso presenta aquests dies una magna exposició: "De Montmarte a Montparnasse. Artistes catalans a París 1889 - 2014 " que ens mostra els treballs dels pintors catalans que a finals del segle XIX i començaments del XX varen viure i treballar a París. La ciutat travessava uns moments esplendids amb diverses exposicions internacionals i era sens dubte la capital cultural del món.
Podreu gaudir d'obres dels grana pintotrs d'aqeuells anys com Santiago Rusiñol, Miguel Utrillo, Enric Clarasi, Ramon Casas, PidelaSerra, Anglada Camarasa i naturalment Pablo Picasso, entre molts altres.
Però afanyeu-vos perquè malauradament aquesta vegada avisem tard i l'exposició s'acaba a finals de més
Us deixo aqui algunes imatges dels quadres de l'exposició.
I aquí teniu també el vídeo del nostre col·laborador Climent Vilella.
dimarts, 25 de març del 2025
Ha arribat la primavera!
Ha arribat la primavera. I mireu quina fotografia vaig fer ja fa uns anys que ironitzava amb el missatge publicitari que utilitzava llavors la gran cadena comercial El Tall britànic
diumenge, 23 de març del 2025
L' Ària dels dilluns
dissabte, 22 de març del 2025
Manuel Humbert, l'àngel del Noucentisme
Commemoració del Cinquantenari de la mort del pintor Manuel Humbert, l’àngel del Noucentisme.
Manuel Humbert ha estat
valorat com un dels millors pintors espanyols del segle XX. Pel que fa a
Catalunya, el filòsof Francesc Pujols el va definir com “el pintor angèlic de
la nostra estimada pintura”.
Representant destacat del Noucentisme de
vocació europea i d’arrels mediterrànies, Humbert (1890-1975) va cultivar totes les tècniques i
va estar obert als motius pictòrics que li oferia la realitat. La seva estètica
reflecteix no solament una altíssima qualitat artística, sinó un compromís
ètic, presentant-nos la realitat, per senzilla que sigui, com
quelcom de meravellós.
Va tenir taller a París, on es va formar com a
pintor, i a Barcelona, pràcticament tota la seva vida. Molt actiu als
cercles de Montparnasse del 1909 al 1927, va mantenir una gran amistat amb
Modigliani, que li va fer dos superbs retrats. Rafael Benet va dir que era “el
missatger de París”.
Humbert va merèixer el primer Premi Nonell, el
màxim reconeixement atorgat per la Generalitat republicana, i el Gran Premi de Pintura a
l’Aigua a la III Bienal Hispano Americana de Arte.
La Fundació Rafael Benet promou les
commemoracions del Cinquantè aniversari de la mort de l’artista, a les que
s’han sumat i es segueixen sumant altres institucions com el MNAC, la Xarxa de
Museus o l’Institut Europeu de la Mediterrània. El blog Prova i Error vol
participar-hi de manera molt activa i anima als seus lectors a que també ho
facin. Els esdeveniments que tindran lloc properament són:
. En el marc d’aquestes commemoracions Cossetània Edicions ha editat la monografia L’àngel del Noucentisme. Vida i obra del
pintor Manuel Humbert del nostre col·laborador Lluís Boada, que dimecres 26 de març arribarà
a les llibreries.
. El dia 4 d’abril a les 11 del matí, a la missa conventual del Monestir de Montserrat
es farà una pregària per Manuel Humbert i seguidament es farà una visita al
Museu d’Art, on es presentaran obres seves i a les 13h. es podrà assistir al
cant de L’Escolania.
. L’endemà 5 d’abril a les 12h. tindrà lloc al
Museu de Valls la inauguració de
l’exposició més important que mai
s’hagi celebrat de l’obra de Manuel Humbert, una retrospectiva a través de més
de vuitanta obres entre les que figuren la majoria de les més importants, a
cura de Lluís Boada. Col·laboren el MNAC i l’Institut Europeu de la
Mediterrània. El mes de juliol l’exposició es portarà al Museu Abelló de Mollet
del Vallès on romandrà fins el 5 de novembre..
Posteriorment, el blog anirà informant als seus lectors de tots els actes que s’aniran celebrant, confiant que seran dels seu interès.