El passat dissabte es van celebrar a moltes ciutats manifestacions en suport del poble palestí i en protesta pel brutal genocidi sionista i la inoperància dels paisos europeus que no fan altra cosa que mirar-s'ho sense cap actuació enèrgica.
Sense que fos un gran èxit d'assistència a Barcelona hi va haver una concentració notable.
Adjunto l'enllaç a un petit reportatge fotogràfic que vaig fer.
Clickeu a sobre per veure la sèrie completa
La propera setmana es presenta al Liceu l'òpera RUSALKA de Dvorak.
És per això que us brindem l'oportunitat d'escoltar la seva àrea més coneguda "La cançó de la lluna" interpretada per la gran soprano americana Renée Fleming´, que en fa una versió magnífica, encara que la imatge del vídeo no sigui gaire bona.
Malauradament, individualment no podem fer gran cosa per evitar aquesta catastrofe davant la passivitat i els interessos de la majoria de països de la UE. Si aquests decidissin, per exemple, en lloc de les inútils demandes d'acords de pau, prohibir fermament tots els vols aeris i la navegació marítima amb origen i destinació d'Isarael penso que la seva actitud canviaria radicalment
En aquesta situació vull reproduir aquí les paraules de Josep Guardiola amb motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris causa de la Universitat de Manchester.
La nostra ex col·laboradora Marta Millà ha publicat recentment un llibre, El blau impossible, en el que narra unes experiències vitals epecialment emotives. En va parlar des d'aquestes pàgines el nostre crític literari Ricard Fernandez que en va fer un gran elogi.
Ara, el llibre s'ha traduit al castellà i en Victor Amela ha entrevistat a la Marta a la secció de la Contra de La Vanguardia
Aqui us deixo el text de l'entrevista. Clickeu a sobre per fer-la llegible.
La galeria Artur Ramon presenta una magnífica exposició en la que es combinen les fotografies de nusos de Toni Catany amb dibuios i escultures del mateix tema procedents dels fons de la Galeria.
Aqui teniu la crònica que varem publicar a NÚVOL perque us animeu a veure-la fins el 18 de juliol.
Recentment ha actuat a Barcelona el tenor basc Xabier Anduaga. Amb 30 anys recent complerts es ja una de les més fermes promeses del bel canto. La força i el timbre em semblen molt bons.
Per això us proposo que l'escoltem avui cantant la ben coneguada ària "Una furtiva lagrima" de L'elixir d'amor.
Avui us presentem un vídeo on podeu veure les
tan debatudes pintures romàniques de Sixena que en una inversemblant sentència l’inefable
Tribunal Suprem obliga a desmuntar de les voltes del MNA on estan incrustades amb
el gran risc que això comporta segons els tècnics del Museu.
Aquestes
pintures foren salvades per un equip d’experts del MNAC, dirigit per l’historiador
de l’art Josep Gudiol, el 1936 quan es trobaven en un estat lamentable després
del l’incendi del monestir. Sense aquesta intervenció les pintures de ben segur
haguessin desaparegut i varen ser instal·lades i cuidades durant tants anys en les
sales del museu.
Duran anys i panys ningú les va reclamar però a
finals dels anys 90 el Govern de l’Aragó va iniciar una campanya per tensionar les
relacions entre les dos autònomes reclamant primer una sèrie de peces religioses
que estaven al Museu Diocesà de Lleida. A la vista de la sentencia favorable
obtinguda van continuar reclamant més tard unes pintures murals com si aquestes els haguessin
sigut robades en lloc de salvades.
La sentència arriba i amb ella la polèmica i
la discussió sobre els danys que pot produir el trasllat. Però per sobre de tot
em sembla lamentable que el govern de va presidir un personatge com Javier Lamban,
socialista per més vergonya, utilitzi aquestes pintures com un instrument de confrontació política.
I d’altra banda si s’hagués de seguir el criteri
del Tribunal de devolució als seus llocs d’origen origen de les peces dels
Museus aquests quedarien pràcticament buits.
Aquí teniu el vídeo del nostre col·laborador
Climent Vilella
En Ryo Sakamoto, el cuiner, es va formar en diversos restaurants del seu Japó natal. Va arribar a Catalunya ja fa prop de 20 anys, i després d’una llarga experiència al reconegut Yashima, fa un parell d’anys es va establir pel seu compte.
El Meshi-ya Sakamoto
té poques taules, és petit i poc pretensiós, però la seva cuina arriba a
l’excel·lència. Al migdia hi podeu trobar un menú amb un plat principal de
sushi o de tres tipus de carn, que inclou una sopa de miso, tres aperitius i
una beguda, per 20€. Però aquí el que heu de tastar són les seves ostres, en
particular les arrebossades, l’anguila i la tonyina en diverses preparacions. D’aquesta
darrera en cuinen la part de la ventresca, tallada de manera especial, amb
infiltracions de greix molt uniformes que li donen aspecte de marbre i un gust
molt suau i melós, és el que n’anomenen toro, no sé si té un nom més
específic en català.
No vaig tastar les
postres, ja em direu si hi aneu i les demaneu. No ens venia de gust el dolç i vam
acabar amb unes molt gustoses sardines en escabetx que em van recordar la
preparació que en fan els italians, les sarde in saor.
La carta de vins
no és gran cosa, però hi podeu trobar, entre alguns altres, un vi del Penedès
prou interessant. No vaig preguntar per un sake adient al que vàrem menjar,
serà la propera vegada, alguns de vosaltres ja ho sabeu, però pels que no sigui
així, penseu que el sake és un fermentat d’arròs i n’hi ha una gran varietat:
espumosos, secs, afruitats, potents, dolços... com els nostres vins de raïm,
vaja.
Ara fa un any que va morir el gran foto periodista Joan Guerrero que em va honorar amb la seva amistat. Des del Blog i en nombrosos articles al NÚVOL he mostrat la meva admiració pel seu treball professional i per la seva gran categoria humana.
Poc abans del seu traspàs li vaig demanar que
m’envies una mostra de les seves fotografies perquè volia mostrar-les a un
galerista estranger, que no coneixia massa el seu treball i trajectòria, amb la
intenció d’animar-lo a programar una exposició de la seva obra. En Guerrero,
sempre engrescat per qualsevol iniciativa fotogràfica, em va enviar una bona col·lecció
de imatges que guardo amb molta cura al
meu ordinador.
Ara, en el primer aniversari de la seva mort
he pensat que seria bo compartir aquestes extraordinàries imatges amb els
lectors del Blog i he demanat la seva filla Laura, també fotògrafa, el seu vist
i plau, que m’ha atorgat complaguda.
Per això en propers posts presentaré un resum d’aquestes imatges agrupant-les en sèries que tinguin una certa unitat temàtica.
Començarem avui per les que es refereixen a la nova immigració que va retratar a Santa Coloma que anys enrere l'havia acollit a ell també com immigrant procedent de la seva Tarifa natal.
Clickar asobre per veure-les totes
Aquests darrers mesos hem parlat en repetides ocasions de la coomemoració del 50 aniversri de la mort del pintot noucentista Manuel Humbert que ha promogut i coordinat el nostre company Lluís Boada.
Hem parlat del calendari actes programats i penjat un vídeo de l'exposició de Valls. També varem anunciar l'acte Qui coneix Mauel Humbert? que es va celebrar al teatre Romea el passat 5 de maig amb la intervenció de Lluís Boada, Marta Millà i Mario Gas.
Malgrat la tarda de fortíssimes pluges al Raval, l'acte va tenir una notable assistència de públic. Afortunafdament la Fundació del teatre Romea, organitzadora de l'acte, en va fer un enregistrament que podem oferir per aquells lectors interessats en la figura de Humbert que no varen poder assitir a l'acte.
La darrera setmana vàrem escoltar dues àries de l'òpera Juli Cesar en les interpretacions de l'extraordinària versió del festival de Glyndebourne.
La versió que es presenta aquests dies al Liceu és un montatge de Calixto Bieito en una ambientació i montatge escènic radicalment diferents. Per això m'ha semblat interessant totnar a veure veure i escoltar avui l'ària "Va tacito i nascolto" amb l'atractiu adicional de que el cantant que la interpreta és en Xavier Sabata el gran contratenor català.
Aquests tres paisos potser són una mica menys popularss que d'altres destinacions turístiques però la veritat es que resulten fotograficament molt atractius. Aquí teniu les fotos d'un recorregut de quinze dies l'estiu del 2004.
Com probablement deveu saber el passat divendres va morir Sebastiao Salgado, sens dubte un dels més grans fotògrafs dels darrers quaranta anys. Soc un gran adrmirador de la seva extensa obra i vaig tenir l'oportunitat d'assistir personalment a alguns dels actes que els darrers anyes el varen portar a Barcelona i en tinc un gran record.
He escrit al NÚVOL una nota necrològica en el seu record.
Aquesta setmana s'estrena al Liceu l'òpera Julio Cesare, per mi la millor de les òperes de Haendel. Tinc un record extraodinari de la versió que dirigida per David Mc Vicar es va estrenar el 2005 al festival d'estiu de Glyndebourne a Anglaterra i que he vist en DVD repetides vegades. Protagonitzada entre d'altres per Sarah Connally i Danielle de Niese té una posta en escena amb una estètica i un sentit de l'humor immillorables.
M'agrada tant que aquesta setmana us en ofereixo doble ració.
Les sèries curtes, com sempre repeteixo, són les meves preferides. VIGDIS, que es pot veure a FILMIN, és la darrera que he vist i és un biòpic de la vida de Vigdis Fingbogadottir, que va ser elegida presidenta d'Islàndia el 1980 i va convertir-se en la primera dona presidenta electa del món. La sèrie la segueix des de l'adolescència fins a la seva elecció com al càrrec
Com moltes de les sèries nordiques està molt ben plantejada, ambientada i amb unes excel·lents interpretacions.
La nova galeria d'art SELTZ, ubicada als antics locals de la Galeria Joan Prats al carrer de Balmes 54, presenta una extraordinària exposició de fotografia de Cristina Garcia Rodero. Una exposició que cap aficionat a la fotografia es pot perdre. Aquí teniu la cronica escrita pel NÚVOL.
També és distòpic, signe dels temps que vivim, el barceloní Jordi de Manuel fent un salt endavant a la seva ambició literària i la seva coneguda habilitat per a la difusió científica amb “Quan la terra és pon” (Més Llibres). La necessitat de fer colònies humanes fora del nostre planeta en risc de desaparició és combina aquí amb una revenja ben original.
De qui no esperàvem que es dediqués la ciència-ficció és de l'Enrique Vila-Matas . “Cànon de cámara oscura” (Seix Barral) és, com tantes vegades en aquest escriptor, un joc meta literari que té com a principals diferencias respecte d'altres experiments seus el fet de ser més divertit
de l'habitual i que el seu protagonista és... un androide!
Canvi de gènere per recomanar molt vivament una autora britànica que no coneixia. La Carys Davies ens presenta a “Un dia clar” (Edicions 62 i Asteroide) una història a una de les illes Shetland a mitjans del segle XIX amb molt pocs protagonistes: un capellà, la seva dona i un granger solitari. La lectura ens fa interessar-nos tant per les perverses dinàmiques de poder de l'Escòcia d'aquells temps com pel drama que viuen els protagonistes, però també (i aquí trobo el millor mèrit) per la seva humanitat.
Aquesta setmana varem anar al Palau a escoltar el Tamerlano de G.F.Haendel que pel meu gust no és una de les millors i està a una gran distància de la fantàstica Juli Cesar. La interpretava la prestigiosa orquestra de René Jacobs que havia sigut un notable contratenor al començament de la seva carrera musical. La orquestra va sonar de meravella i els cantants van estar també a l'alçada.
Per això avui us proposo que n'escoltem una ària da capo, "A dispetto", interpretada per un joveníssim Philippe Jaroussky que, com veureu, ja prometia tot el que ha donat de si la seva brillant carrera.
Escolteu doncs: "Aquesta remor que se sent".
Com hem anat anunciant en diferents posts enguany es celebra la commemoració del cinquantenari de la mort del pintor noucentista Manuel Humbert que està organitzant en Lluís Boada, col·laborador del nostre Blog.
Una de les peces més rellevants d'aquest cinquantenari és la gran exposició que s'ha organitzat al Museu de Valls. A les pintures del seu fons s'han afegit fins a 80 obres procedents de diferents museus, entre ells el MNAC, i de col·leccionistes privats. L'exposició es pot visitar fins el 26 de juny i posteriorment, del 10 de juliol al 25 de novembre, s'exhibirà al Museu Abelló de Mollet
Perquè us feu una idea de l'exposició el nostre videògraf ha anat a Valls i ha filmat un vídeo magnífic que ens mostra totes les obres exposades.
Movistar + acaba d'estrenar "La Canción", una sèrie que tracta de la rocambolesca presentació d'Espanya al Festival d'Eurovisión del 1968. Recordeu que s'havia triat com a representant espanyol a Joan Manuel Serrat. Quan aquest pocs dies abans del festival va exigir cantar la cançó en català el Govern va cancellar la seva selecció i el va substituir per la Massiel, que a més va acabar guanyant el primer premi.
Tota aquesta moguda està molt ben ambientada i tractada en la sèrie de tres capítols interpretada en el paper de Massiel per Carolina Yuste, l'actriu que també protagonitzava recentement la sèrie Infiltrados. Destaca també la interpretació d'Àlex Brendemühl en el paper del realitzador de televisió Artur Kaps.
El passat dilluns vaig tenir la gran sort, gràcies al meu amic Xavier Ll. De poder assistir al Liceu a la representació de La Sonnambula de V. Bellini. La recordaré com una sessió excepcional. La musica de Bellini m’encanta però en aquesta ocasió va resultar incomparable per les veus dels seus intèrprets principals. Ja havíem escoltat grans elogis de la soprano nord americana Nadine Sierra però la veritat és que no eren pas exagerats. La força i el timbre de la seva veu, la forma de modular i el seu fraseig són impressionants. L’acompanyava el joveníssim tenor basc Xabier Anduaga que té una veu potent i preciosa alhora i que farà, sens dubte, una gran carrera. Va ser una representació que els que hem tingut la sort de viure recordarem per molt de temps.
M’hagués agradat poder oferir avui algun dels fragments
que vàrem escoltar però malauradament la qualitat dels pocs enregistraments del
You tube que he trobat no. tenen la mínima qualitat necessària. Però he localitzat un duet del Rigoletto cantat per aquesta fantàstica parella que també està molt
bé. Aquí el teniu.
La nostra amiga Montse Freixenet està treballant actualment en un sèrie de pintures de gran format. Amb la seva habitual atracció pel color ha realitzat, utilitzant tintes i acrílics, un ampli conjunt de peces de les quals us en oferim una mostra. Felicitacions!
Les pallassades que fa constantment el President dels EUA encobreixen la problemàtica profunda de la situació en què es troba el gegant americà al context mundial. S'ha escrit força sobre el tema però avui us proposo que si teniu un bon temps escolteu l'entrevista amb un professor d'economia de la universitat de Nova York, Richard Wolff.
Trobo que fa una interpretació molt profunda i pedagògica alhora del procés de canvi en que està immersa l'economia mondial i les seves consequències polítiques en les relacions internacionals. Això permet interpretar algunes de les polítiques que tan errroniament intenta aplicar el règi trumpià.
Aquí teniu l'enllaç a l'entrevistaa. Aviso es llarga però esta prou ben traduida i és molt interessant.
Dit això, alguns apunts a favor i en contra.
A favor:
Que en Pou i la resta d’actors no s’assemblin als
personatges reals, sinó que intentin recrear-los des d’un altre punt que no
sigui la mera imitació. Això és el que més m’ha agradat, de lluny.
Algunes escenes com la trobada amb mossèn Ballarín; el
Pujol vell demanant perdó al jove; el paper de l’hemèrit i del Villarejo (que
no deixa cap lloc a dubtes sobre el paper de l’Estat).
En contra:
La posada en escena amb recreació digital de tots els
escenaris, lletja a matar. Però lletja de veritat. Lletgíssima.
I com a conclusió, el gran dubte: Què pretén aquesta pel·lícula?
Com a drama (o sainet) polític no explica res que no
sapiguem, i tampoc em queda clar el posicionament respecte a Pujol. El salva o
el condemna? El ridiculitza o el dignifica?
No sé si aquesta ambigüitat li escau a una pel·lícula
d’aquest tema. Qualsevol se la pot fer seva o atacar-la a mida. Tothom content
i/o tothom descontent.
Potser ens falta distància històrica per parlar de
segons què. O potser és que ens falta valor.
Es tracta de Tasta Gràcia, un local petit, que fa uns dos anys que està
obert i que només disposa de taules altes amb tamborets (això sí amb respatller,
la qual cosa fa diferència).Dit això, que pot desanimar a algunes persones,
segueixo amb la recomanació dels seus plats, presentats en una carta curta i,
per tant, bon senyal de producte fresc i de proximitat.
Hi trobareu una cuina que ofereix per una banda plats tradicionals catalans, ben elaborats de proporcions generoses: fricandó, morro de bacallà, trinxat, pollastre amb prunes, caneló trufat o arròs negre amb gambeta vermella. Per l'altra, si feu tard al cinema, hi trobareu també unes tapes clàssiques que van des d'unes braves a un steak tartar, passant per un parell d'amanides, unes croquetes o unes ostres franceses. Qualitat i bona feina, certament.
Entrades
Comentaris
