Punts de vista 3 . En guàrdia ?

“Soldat fent guàrdia” (1936) Agustí Centelles

Aquesta fotografia d’AGUSTÍ CENTELLES ha estat per a mi, des de fa molts anys, un paradigma de la capacitat per explicar tant amb tant poc.

Comencem per dir que Centelles ha estat un extraordinari reporter dels anys de la República i de la guerra civil espanyola. Va ser el nostre Robert Capa i les seves fotografies d’aquells anys recollides en diverses publicacions constitueixen un recull imprescindible de la nostra història. I a més tenen una gran qualitat fotogràfica, una excel·lent composició i sobretot una enorme capacitat de síntesi, quelcom que no és fàcil de trobar en fotografia de carrer. Malauradament l’exili primer i la prohibició d’exercir el periodisme gràfic després van allunyar el fotògraf del país i de l’activitat fotogràfica i així vàrem perdre, com en tants d’altres camps, una part important de la nostra identitat.

Afortunadament, però, l’any 1976 en Centelles va recuperar la colecció de negatius que havien estat gairebé trenta anys amagats en una maleta a casa d’uns pagesos francesos que el van acollir al marxar a l’exili; i així vàrem recuperar l’obra d’aquest gran fotògraf.

S’han escrit moltes pàgines sobre les raons que varen contribuir a la victòria franquista. Un dels arguments més habituals acostuma a ser la natura de l’exercit republicà, composat per una amalgama d’elements de molt diverses procedències, nacionalitats i ideologies. Un exercit amb pocs recursos, mal organitzat i amb un baix nivell de disciplina on eren freqüents els enfrontaments entre diferents faccions polítiques. En definitiva un exercit poc eficaç que difícilment podia resistir l’enfrontament amb unes forces més professionalitzades dotades d’una estructura convencional. Sense entrar a debatre aquesta tesi per a mi aquesta foto d'en Centelles podria ser-ne un veritable tractat. No és, segur, una foto espectacular ni de composició atractiva com moltes de les que l’autor va fer en aquells anys però realment ho diu tot.

L’únic personatge és aquest milicià que, retratat de cos sencer, fa guàrdia a la porta de la caserna o d’un edifici públic- no podem precisar de què es tracta. No hi ha cap caseta on pugui aixoplugar-se; només la paperera boca avall, que ha aconseguit d’un despatx proper. De tant en tant s’hi deu asseure per donar repòs a uns peus fatigats i calçats amb unes sabatilles d’anar per casa. La resta del vestuari, amb els pantalons a ratlles arremangats i la cinta negra al braç a tall de braçalet de dol dona al suposat soldat un aire de precarietat i impotència totals. La cama ferida i embenada el fa encara més fràgil. Què passaria si s’acostés l’enemic, om es pregunta ? Poca cosa; hauria de descarregar el macuto i la cantimplora, apartar la banderola que penja del fusell, apagar la pipa i mirar finalment de respondre l’agressió; però ens temem, és clar, que li guanyarien la partida...

La imatge resulta patètica, trista. Si no fos per la tragèdia que amaga algú podria interpreta-la en clau d’humor negre antimilitarista però crec que els detalls que presenta són tant reals que el seu veritable significat s’imposa. Els soldats republicans, carregats de voluntat i coratge no semblen estar equipats ni preparats per una guerra llarga i cruel. I això aquesta imatge ho revela d’una manera admirable, ho fa evident amb claredat; no haguessin calgut, crec, les paraules que acabeu de llegir.