La Grazia: La bellesa de la indecisió

El jove Andreu Martin, llicenciat en Ciències de la informació i gran aficionat i crític de cinema, ens ajudarà amb una nova mirada sobre allò que es pot veure a les nostres pantalles. Segur que us interessarà la seva rica i jove visió. 

En mans d’un director insensible, La Grazia seria una pel·lícula de tesi o una sèrie més per dissoldre’s en les plataformes d’streaming. En aquesta ocasió, el cineasta Paolo Sorrentino recull els ecos de la filòsofa Simone Weil - autora de La Gravetat i la Gràcia - per dibuixar un conflicte que ha d’afrontar el president fictici de la República Italiana, el qual es debat entre l’aprovació o la cancel·lació de la llei de l’eutanàsia. Afrontar aquesta qüestió l’anima a rellegir la seva vida professional i privada i a rememorar els punts àlgids del seu trajecte vital. No és pretensiós sostenir que, ara que el primer terç del 2026 ens ha ensenyat les dents i que els reptes polítics s’han perfilat amb violència, necessitem amb escreix un film impulsat per aquest esperit.

Sobretot en la seva etapa creativa més recent, a Sorrentino l’empeny la serenitat dels clàssics, però a cada escena també projecta una mirada agredolça i esperpèntica. A La Grazia representa l’acció política des d’un prisma humà, proper i aferrat a l’encant crepuscular de les reflexions retrospectives. Tant a La Gran Bellesa, una obra més barroca i recargolada, com a La Grazia el personatge principal - encarnat per Toni Servillo en els dos casos - troba a faltar l’amor com a motor de canvi personal, i és en aquesta tensió on batega el cor d’ambdós films.

Sorrentino ens ensenya, com el príncep Hamlet ben sabia, que el dubte és una manera lúcida de navegar per l’existència i que, com s’explicita en un diàleg, no n’hi ha prou amb la vida per comprendre-ho tot. Si la protagonista de la formidable Parthenope acabava el seu viatge dient que no s’havia formulat les preguntes adequades, a La Grazia el recorregut del president suggereix que potser dediquem massa temps a pensar, quelcom que ens ancora en l’immobilisme.

Juntament amb la veïna Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar, La Grazia és una obra de maduresa, profunda i transformadora. Arriba a les cartelleres espanyoles el primer d’abril i esdevé el pòrtic per un any que promet més d’una sorpresa en l’àmbit del cinema d’autor.