Ciència ficció necessària

 

No acostumo a oferir a aquesta secció obres de ciència ficció, però recentment he gaudit de la lectura de tres bons novel·les. Les dues primeres són autors experts en aquest gènere. La madrilenya Rosa Montero assegura (i jo no m'ho vull creure) que “Animales difíciles” (Seix Barral) serà la seva darrera entrega d'una sèrie protagonitzada per la meravellosa androide Bruna Husky. Els cingles associats al desenvolupament de la Intel·ligència Artificial són centrals en una trama distòpica amb un gran ritme en què també hi ha lloc per l'amor. Una cosa et dic, Rosa: dóna-li més vida a Bruna Husky. 

També és distòpic, signe dels temps que vivim, el barceloní Jordi de Manuel fent un salt endavant a la seva ambició literària i la seva coneguda habilitat per a la difusió científica amb “Quan la terra és pon” (Més Llibres). La necessitat de fer colònies humanes fora del nostre planeta en risc de desaparició és combina aquí amb una revenja ben original.

De qui no esperàvem que es dediqués la ciència-ficció és de l'Enrique Vila-Matas . “Cànon de cámara oscura” (Seix Barral) és, com tantes vegades en aquest escriptor, un joc meta literari que té com a principals diferencias respecte d'altres experiments seus el fet de ser més divertit   de l'habitual i que el seu protagonista és... un androide!

Canvi de gènere   per recomanar molt vivament una autora britànica que no coneixia. La Carys Davies ens presenta a “Un dia clar” (Edicions 62 i Asteroide) una història a una de les illes Shetland a mitjans del segle XIX amb molt pocs protagonistes: un capellà, la seva dona i un granger solitari. La lectura ens fa interessar-nos tant per les perverses dinàmiques de poder de l'Escòcia d'aquells temps com pel drama que viuen els protagonistes, però també (i aquí trobo el millor mèrit) per la seva humanitat.