"Anatomia de un instante" de Javier Cercas

Soc un lector habitual d’en Javier Cercas, tant de les seves novel·les com dels articles que escriu al Pais semanal. Quan vaig tenir noticia que el tema del seu darrer llibre “Anatomia de un instante” era el 23 F vaig pensar que potser es tractava d’un assumpte sobre el que havíem llegit i escoltat ja tantes coses que potser no resultaria massa interessant. Quan vaig veure que tenia més de 400 pàgines encara em vaig espantar més perquè jo soc un decidit partidari dels libres curts. De fet vaig decidir que el deixaria per més endavant. Però la diada de Sant Jordi me’l va posar a les mans. Passejava jo pels volts de la Plaça de Catalunya amb dos amics, la Carme i en Joan, lletraferits i aficionats a les dedicatòries, quan ens varem topar amb un stand on l’autor signava exemplars del llibre. I és clar, una oportunitat així no es pot deixar passar. De manera que ja em teniu amb el llibre a la mà i, a sobre, dedicat personalment.

La temptació era forta i poc després vaig obrir la primera pàgina i llegir el primer capítol on l’autor explica la gènesi del llibre. I la veritat és que ja no em vaig aturar fins que el vaig acabar quatre dies després. En algun moment vaig tenir la sensació d’estar llegint un Larson; i això que aquest cop ja sabia el final...

Certament el llibre resulta apassionant. A partir de les escenes de la filmació televisiva del començament de l’assalt al Congrés i l’actitud dels tres polítics que varem mantenir-se asseguts als seus escons l’autor concep el llibre com un reportatge periodístic, barreja d’anàlisi històrica i interpretació personal dels fets.

Fa una complexa descripció de les biografies i els perfils psicològics dels principals protagonistes del cop - Armada, Milans i Tejero, - i dels que s’hi van afrontar- Suarez, Gutierrez Mellado i Carrillo - que barreja hàbilment amb una anàlisi de la transició, i del paper de l’exèrcit, el rei , els partits polítics i les diferents forces socials.

Evidentment tot i ser un relat de caire periodístic és tracta essencialment un treball personal que tradueix el posicionament ideològic i polític del autor. Hi haurà doncs qui discutirà algunes de les seves apreciacions sobre la transició, o el comportament i el paper d’alguns protagonistes i sobretot del Rei.

Com sempre la forma d’estructurar el text i la prosa d’en Cercas són magnífiques. En aquest cas m’ha cridat l’atenció l’ús de frases molt llargues i d’estructura complexa però que no comprometen en absolut una fàcil lectura.

Pels que varem viure els fets evidentment aquestes pàgines ens porten records i a mi em varen fer reviure amb intensitat el moment en que me’n vaig assabentar, la ràpida tornada a casa, l’atenta escolta de les notícies a la ràdio, les trucades als amics, les paraules d’en Pujol, el missatge del Rei, la retransmissions de la televisió l’endemà, les llargues cròniques del judici mesos després. Però estic segur, i de fet en tinc ja la confirmació a través d’en Pau, que aquest llibre resultarà molt útil, potser més encara, per les generacions que no varen viure el cop. Trobaran una visió completa i emocionant que els farà entrar en un tema que sense aquest llibre probablement no haurien conegut mai tant a fons.

Definitivament un llibre que cal llegir.