Pedro Almodóvar assoleix un punt d’inflexió
artística i personal amb la seva darrera pel·lícula ‘Dolor y Gloria’. El director es retroba amb el seu passat i, en un
exercici clarament fellinià, ens mostra el procés de reconversió dels records i
de les experiències viscudes en material cinematogràfic.
De la mateixa manera que el director de 8 y ½
va convertir Mastroianni en el seu alter ego, aquí és Antonio Banderas qui, amb
el seu Salvador Mayo es mimetitza en Almodóvar, pentinat, vestit i parlant
igual que el director manxec, perquè quedi fora de tot dubte que es tracta
d’una història autobiogràfica. No sembla gratuït, per tant, que el nom de
l’amant retrobat que interpreta Leonardo Sbaraglia sigui el de Federico,
reconvertit en Marcelo en el relat biogràfic que escriu Mayo.
La pel·lícula s’estructura en tres blocs. El
primer evoca la infantesa de Salvador, amb la presència definitòria de la
figura materna (Penélope Cruz recuperant el paper que ja va fer a ‘Volver’) i
l’esclat del primer desig homosexual projectat en la figura d’un paleta
analfabet.
El segon bloc ens mostra la reconciliació de
Mayo amb l’actor protagonista del seu gran èxit (Asier Etxeandía) i el
retrobament amb l’examant (Sbaraglia), supervivents tots ells dels excessos de
l’època de la movida. Aquest segon bloc ens regala els moments més intensos i
emotius de la pel·lícula, amb dues seqüències memorables com son la visita
d’Sbaraglia a Mayo i el monòleg teatral d’Etxeandía. Sense treure-li cap mèrit
a Banderas, que literalment omple la pantalla amb uns impressionants primers
plans on posa tot el seu atractiu al servei del dolor del seu personatge,
Etxeandía es converteix en l’autèntic roba-escenes de la pel·lícula i es revela
com un gran actor a seguir.
Per últim, tenim el Salvador Mayo del present,
un director en la cima del seu prestigi, en procés de dol per la mort de la
seva mare (Julieta Serrano en la versió adulta del personatge de Penélope Cruz);
i marcat pel dolor físic i sobretot psíquic, que es tradueix en un estat de
depressió crònica i, molt pitjor encara, de crisi creativa.
Una pirueta final resol, en un gir a l’hora
previsible, sorprenent i entranyable, el mínim conflicte d’aquest film, el de
la crisi creativa del director, que és, de fet, l’únic que es pot resoldre,
doncs res es pot fer ja amb les ferides del passat, que deixen una marca com la
cicatriu que veiem en primer pla a l’inici del film. Més que explicar-nos una
història, ‘Dolor y gloria’ es una successió d’apunts amb els que sembla que
Almodóvar busca passar comptes amb sí mateix, mentre ens recorda que no hi ha
glòria sense dolor.
Tot a ‘Dolor y Gloria’ es un gran joc de
miralls entre la realitat i la ficció, entre allò que creiem saber d’Almodóvar
i el que ell mateix decideix mostrar-nos, projectat sobre la pantalla de
cinema. L’art, la cultura i la bellesa se’ns mostren no només com a aposta
estètica sinó com a consol espiritual; la creació sorgeix com a necessitat
vital; el cinema com a inspiració, com a addició i com a cura.
Entrades
1 comentari:
Subscric plenament aquesta crítica amb la matització que a mi la interpretació d'en Banderas m'ha semblat realment excepcional.
Publica un comentari a l'entrada