Cartes

Com diu el meu amic Joan, últimament cada vegada que anem al teatre les grans sorpreses dalt de l’escenari ens arriben a través de cartes. Cartes que revelen als personatges, i als espectadors, veritats insospitades. O bé cartes que impulsen als personatges a buscar aquestes veritats. Cartes que estableixen un pont entre els que ja no hi són i els que els han sobreviscut. Cartes que són llegides a escena en veu alta per actors/actrius emocionats que en són, o no, els destinataris. Cartes emotives i traïdores. Cartes verdaderes i cartes falses.

Estic pensant en tres funcions que he vist recentment i que tenen en comú, a més de les cartes, el ser peces d’autors contemporanis: “Incendis” de Wadji Mouawad; “Litus” de Marta Buchaca i “Pàtria” de Jordi Casanovas. Per tant semblaria que el recurs epistolar segueix vigent en la dramaturgia actual i no desapareix entre emails, missatges instantanis i bústies de veu. I és que la gràcia és justament que el missatge no arribi de manera instantània sinó amb un cert “delay”. Que la comunicació sigui diferida.

Si teniu curiositat, encara podeu veure “Pàtria” al Poliorama. També podeu veure o tornar a veure “Incendis” al Romea (de fet si no ho heu fet us animo molt, moltíssim, a fer-ho). “Litus”, però, del que havíem parlat en aquesta secció fa unes setmanes, ja se us ha escapat.

Clara